QUINA CONFRONTACIÓ ÉS MILLOR: LA DESTRALERA, LA DEMOCRÀTICA O LA INTEL.LIGENT?

Hi ha paraules que no sonen bé d’entrada, que aspregen o amarguen per molt que se les vulgui estovar o edulcorar amb vaselina o mel; “confrontació” podria ser-ne una d’elles, a la meva manera de veure. Les confrontacions sempre es troben al rerefons dels conflictes; no hi ha conflicte, pel que sigui, que no vagi seguit o precedit d’una confrontació, entesa aquesta com l’enfrontament entre dues persones o dos grups socials per aconseguir un propòsit. Per tant, la confrontació és pot gestionar de diverses maneres, des d’anar directament a bufetades amb l’adversari o asseient-se amb ell a discutir civilitzadament les diferències de criteri o d’interessos, per enllestir el conflicte. Perquè allò que no resulta, ni és aconsellable, es viure perpètuament en estat de confrontació; pitjor encara, retro alimentant conflictes crònics enlloc de mirar de resoldre’ls. I si avui proposo aquesta reflexió és perquè els catalans sembla com si estiguéssim condemnats a viure sobre un polvorí d’emocions i de frustracions identitàries que freguen el conflicte, i un dels polítics més influents, el senyor Puigdemont, convida la seva parròquia a tres tasses del mateix caldo a base de confrontació els propers anys. L’única diferència estratègica és que en la darrera prèdica, ha afinat la crida a la bel·ligerància activa amb l’Estat espanyol, afegint-hi un adjectiu interessant: que la confrontació per ell inevitable, sigui intel·ligent.

        Els comentaristes polítics ja han començat a treure-li punxa a aquesta matisació de l’expresident, interpretant-la cadascú segons les seves conveniències, esclar; però, destacaria que uns quants observadors situats diguem-ne en l’òrbita del nacionalisme no de la ceba, en clau d’acceptació per part de Puigdemont que en el desenvolupament del procés independentista que ell va liderar, els imputs del cor moltes vegades es van imposar als del cap i les presses, a l’acció reflexionada. No cal dir que qualsevol confrontació política, sobretot quan l’adversari és l’Estat, ha de ser pensada i executada de forma molt intel·ligent, perquè la maquinària de l'Estat que sigui, sempre té infinitat de recursos le-gals o mesquins, per esclafar amb mà dura els fogots d’independentisme. Recalcar, doncs, ara la paraula “intel·ligència” per afegir-la a la nova etapa de confrontació que s’anuncia, significa potser que en l’anterior no es va emprar prou el seny? És a dir, que tot plegat va acabar en un bunyol èpic, perquè no es va amanir la moguda amb prou intel·ligència?

              És molt demanar que un polític faci autocrítica d’una manera explícita, però les interpretacions d’allò que diuen els polítics en un moment donat és lliure i diversa. En aquest sentit, el punt concret de la crida de Puigdemont a la confrontació “intel·ligent”, no sembla que la lectura que alguns en fan de la seva “matisació”, encara que s’hagi de llegir entre línies, sigui un disbarat; sobretot després de considerar que els seus companys de viatge - que es vanten de la patent republicana-independentista més antiga -, es decanten per una confrontació, a més d’intel·ligent “constructiva i útil”, i prenent el guant del repte llençat a ERC des de Waterloo, li contesten a Puigdemont que: “un independentista pot fer dues coses: intentar desgastar el company de viatge o construir”, aprofitant l’avinentesa per recordar-li per enèsima vegada al president Torra que convoqui eleccions i, encara que no ho diguin en veu alta, bugonant que siguin les urnes les que decideixin el grau de confrontació que el poble està disposat a assumir.

                 Però, el president Torra en la seva intervenció a Prada ahir, no es va moure ni un mil·límetre del mantra que ha convertit en el seu leitmotiv polític: “si a Madrid no volen la taula de diàleg, la farem a Europa”. O sia: confrontació per un tub i brindis al sol, perquè no em puc creure que una beneiteria com aquesta de traslladar la taula de diàleg se la cregui ni ell. El que passa és que la confrontació amb l’Estat va tocar sostre amb la declaració unilateral d’independència, el 27 d’octubre de 2017, la qual va ser un exemple tan palès de precipitació i poca intel·ligència, que la mateixa partera la va escanyar en qüestió de segons. Mai com en aquells dies el poble català estava tan engrescat, convençut que aquells polítics tan decidits tenien tots els melics lligats i que, ara sí, no hi havia marxa enrere possible. Però va resultar que no, que pràcticament el més calent estava a l’aigüera i com si fossin uns aprenents d’història varen excusar-se dient que “no s’esperaven una repressió tan severa i organitzada de l’Estat”. I d’ençà de llavors la desescalada de la il·lusió independentista ha estat constant. Per aquesta raó és tan important que d’una vegada aquesta legislatura que el propi president va donar per dada i beneïda fa quasi un any doni pas a unes eleccions – sigui amb pandèmia pel mig o no -, i el poble pugui decidir si vol anar-se desgastant en una confrontació sense futur o prefereix apostar per mirar d’entendre’s amb l’Estat, sense oblidar ni perdonar els greuges històrics, ni renunciar a cap dels ideals i somnis de país.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM