Tots
els dies de la setmana, si els deixessin triar, voldrien ser dijous, perquè la
seva equidistància entre la migranya dels dilluns i l’eufòria dels divendres,
en capella del cap de setmana, fa el posat d’un dia tranquil i simpàtic que,
fins i tot quan és l’endemà de festa, no sap comportar-se com si fos dilluns. I
és que al dijous li ve gran qualsevol altre vestit que no sigui el seu, perquè
li sembla que només sap fer de dijous: els dijous són dijous, peti qui peti.
Tanmateix, no us cregueu pas totes les coses lletges que se'ls hi atribueixen,
començant per no empassar-vos que hi ha setmanes de tres dijous, malgrat en
corri la brama, qui sap si per desestabilitzar la rutina, perquè el dijous és
un dia únic, irrepetible i de prestigi. Precisament, els tres dies de l’any que
més brilla el sol, segons la creença tradicional popular, s’hi escauen: dijous
sant, Corpus i el dia de l’Ascensió.
I és que un dia com avui té carisma propi, faci el
temps que faci, per l’única raó de ser un dia “centrat” tirant a conservador,
ideal per fer d’oasis o de pont entre els seus companys de calendari; un dia
ideal, en definitiva, per observar bocabadat passar la vida com feia aquell
home que va ser dijous, immortalitzat per en Chesterton en una de les seves
millors novel·les, el qual entre d’altres qüestions reflexionava si pel fet de
ser-ho, els dijous estaven per sobre del bé i del mal. Tampoc consta que gaires
guerres hagin començat en dijous, qui sap si perquè no és un dia idoni per
agafar cap protagonisme ni prendre decisions, en canvi més aviat profitós per
intentar rebaixar les tensions acumulades des de dilluns i per començar a parar
taula per fer les paus al dinar o sopar del cap de setmana.
El dijous, doncs, és un dia adequat per la bonhomia i
la harmonia, perfecte per obrir negociacions o per deixar embastats tractes; un
dia, en definitiva, de traspàs que tanca la monotonia laboral amb la il·lusió
del descans i el relax en capella. I els savis hostalers del país, vés a
saber-ne l’origen, des de temps reculats els dijous cuinaven totes les
especialitats de l’arròs; costum que moltes mestresses de casa van copiar
intel·ligentment a les seves llars, potser perquè els marits no tinguessin la
temptació de buscar excuses per anar a la fonda a menjar-ne. Tanmateix, aquella
gent que sempre vol destacar al bell mig de totes les mogudes, intrigues o
debats, vingui o no a tomb, se’ls hagi convidat o no a prendre-hi candela, se
l’escarneix amb una frase feta: “aquests paio (o paia) sempre es posa al mig
com el dijous”.
No cal ser gaire espavilat per comprendre que aquesta
mena de llufa només hom la penja a l’esquena dels que, bellugant-se per tot
arreu, fent la puta i la ramoneta per treure el nas en totes les reunions,
tertúlies o mogudes, per dir-hi la seva o fer-se notar, no aconsegueixen res
més que fer nosa. Són, diguem-ho així, una branca de l’espècie humana que ha
nascut amb el defecte de no saber-se estar de remenar la cua per tot arreu,
sense que se’ls hi demani. Es parli del què es parli, es jugui al què es jugui,
aquests homes i dones dijous es consideren experts en totes les matèries i
jocs; però, sovint no són ben rebudes les seves aportacions perquè es limiten a
la bajanada, la superficialitat o la fatxenderia. No sé com s’ho maneguen, però
els homes i dones dijous sempre treuen el caparró en totes les processons
encara que ningú els hi hagi donat ciri. I al contrari del dijous que com us
deia al principi és un dia mansoi i de bona jeia, les persones que se’n
disfressen són més falses que la llenya de figuera. En fi: com que avui és
dijous, que vagi de gusts l’arròs a la cassola si seguiu la tradició. I tingueu
el dia en pau sense que us l’amargui cap polític-dijous, que també abunden.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada