Com si al país no tinguéssim altres qüestions per debatre al Parlament – si el president Torras m’ho demana, li puc deixar un repertori de temes molt més interessants i urgents per a la ciutadania que no pas la reprovació del monarca -, resulta que ses senyories es passem tot un dia remenant la merda dels altres, que per cert no els pertoca netejar, mentre tenen pilots de roba bruta per endreçar al magatzem de casa. Però com que des de fa mesos, i sobretot des que el president vicari va declarar morta la legislatura, avui les prioritats no passen per treure les castanyes del foc als ciutadans, al marge de la pandèmia, sinó per blindar les perspectives electorals de cara a la propera convocatòria – per cert, la data de les eleccions aviat serà un misteri tan esperpèntic com on para el rei emèrit -, amb la finalitat inequívoca d’arrabassar el poder, malgrat sigui a costa d’una victòria tan pírrica com la obtinguda en els darrers acaraments a les urnes. Però tant li fa, el cas és que de resquitllada es va aconseguir la reprovació del monarca i fer-se el pinxo amb un reguitzell d’anatemes contra la monarquia, provocant les inevitables advertències en un estat de Dret, del Tribunal Constitucional, que estaven jugant amb foc i que si es tirava endavant l’ordre del dia el Parlament s’estaria extralimitant en llurs competències.
Les instruccions procedents de Waterloo eren clares: s’havia d’anar per totes i muntar els sidrals que convingués per tal de marcar paquet. Vet-aquí, però, que mentre el líder d’ERC els hi cantava clares al rei emèrit i al gobierno per permetre el seu esvaniment exprés, presentant una querella criminal; el procurador dels interessos puigdemontistes, el president Torra, va optar una vegada més per embolicar la troca demanant al president del Parlament que li presentés en safata el cap del secretari general de la Cambra, Xavier Muro, per negar-se a manar la publicació íntegra al butlletí oficial de les resolucions aprovades divendres passat al ple extraordinari sobre la monarquia. Al president del Parlament, el republicà Torrent, l’ocurrència del president Torra li va fer el mateix efecte que una guitza al cul, però va decidir tenir la boca tancada i fins el moment d’escriure aquest blog no ha dit oficialment ni fava. Al meu parer, el president Torra no l’ha encertada i a més a més s’ha engegat un tret al peu, perquè els lletrats en pes del Parlament l’han desobeït i a sobre l’han acusat de pressionar-los. El mateix retret que li han fet arribar els delegats del cos de funcionaris de la Cambra. Una bona cleca, si se’m permet l’expressió, per a una persona que s’ha tornat malcarada d’un temps ençà, qui sap si des que està convençuda que la raó només la tenen els seus oracles i que no cal parlar-ne més, puix dona la impressió que en matèria de democràcia i diàleg en té l’exclusiva.
Però resulta que no! Resulta que al senyor President se li ha vist la cua de palla, en aparèixer a tots els informatius la foto del secretari general de la Cambra, quina defenestració exigeix amb cara de set jutges – per cert, en Xavier Muro, és un jurista dels de prestigi, reconegut i respectat -, passejant de bracet amb el lletrat major del Parlament, com a mostra de solidaritat explícita i del suport de la resta de lletrats. Però, qui és el lletrat major? Doncs ni més ni menys que l’antic secretari general d’ERC, en Joan Ridao, també portaveu durant mesos dels republicans al Congreso de los Diputados, quines patriòtiques i assenyades intervencions encara avui són recordades; és a dir: que malgrat en Ridao repetides vegades hagi mostrat tebiesa respecte del projecte polític “made in Puigdemont”, és un tipus polític de sòlida consistència democràtica, amb qui no es pot jugar al pim-pam-pum. És obvi, doncs, que tal com estan repartides les cartes d’aquesta partida el president Torra té una mala basa a les mans, perquè se li ha girat en contra el corporativisme funcionarial del Parlament i el pols amb el senyor Ridao és una pedra a la sabata que ha de ser molt irritant. Fa de mal dir com acabarà aquesta nova enganxada, però per bé que acabi deixarà seqüeles d’aquelles que algun dia passen factura. I el que m’emprenya més de tot plegat, és que una altra vegada ens podríem haver estalviat aquests putxinel·lis si els pinxos que es volen fer els amos del galliner s’ho pensessin un parell d’hores abans d’obrir la boca i fotre’s de peus a la galleda. Aquests espectacles no ens els podem permetre i si es veritat que els ciutadans en prenen nota, malgrat el que diguin les enquestes precuinades sobre les intencions de vot, a l’hora de la veritat hi pot haver moltes sorpreses. Jo, almenys, així ho espero perquè amb els manobres que tenim, poca paret pujarem recta i la coberta de l’edifici pot anar per llarg.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada