SI NO ENS TRAIEM LES CASTANYES DEL FOC NOSALTRES MATEIXOS...

Molts de països n’han passat de tots colors, però en dubto molt que cap hagi hagut de suportar-ne de tan grosses com nosaltres, ara mateix. A part de les seqüeles d’una pandèmia mal diagnosticada i aprovisionada, pèssimament gestionada i precipitadament desescalada, a la regió motor d’Espanya, perquè sempre ha pilotat el desenvolupament industrial, econòmic i democràtic del país, se li mante-nen esclafades totes les iniciatives productives i es tensa la seva societat civil fins al límit de la con-frontació territorial i, per acabar-ho d’arrodonir, institucions que haurien de servir de referents demo-cràtics en ètica i eficàcia tenen les arrels seriosament corcades per la corrupció i l’avarícia de poder. I la que hauria de donar, per sobre de totes les altres, exemple de professionalitat i neutralitat al capda-munt de l’Estat, la monarquia que ja tenia la legitimitat en entredit, ha acabat enfangant-se i ensorrant-se, pels seus propis mèrits, en un pantà de parcialitats, indignitats i envaniments. 

         I vet-aquí que, enmig de la crisi sanitària i econòmica que estem patint, l’anterior cap d’Estat fot el camp amb tot el botí acumulat, amb el nihil obstat del president del govern i la benedicció de l’actual cap d’Estat, hereu i lloca de l’anterior per més senyes, els quals pel que sembla de les seves reaccions polítiques públiques i dels seus silencis “protocol·laris”, troben la mar de bé que qui està sota sospita d’haver utilitzat l’estatus de cap d’Estat per enriquir-se descaradament, hagi fugit a l’estranger - per més inri, prenent-nos per passerells dient que no saben on para -, i no se li hagin em-bargat cautelarment els comptes i retirat el passaport com farien amb qualsevol xoriço o independen-tista. Ja ens ho pot explicar com vulgui el senyor Sanchez, que la seva manera de tractar aquest afer d’Estat és una potineria que fa més pudor que el pitjor dels femers, a més a més d’ésser un greu error polític que portarà conseqüències molt greus per a l’estabilitat política i social d’un país que no està per més trasbalsos.

         Quan ens ho diran on estiueja l’emèrit? La qüestió no és que estiguem a la figuera, sinó que ells ho sàpiguen i ens ho amaguin, emparant-se en una estúpida obligació de confidencialitat instituci-onal entre el govern i la Corona. Reforca de pallanga!, per no dir collons directament. Qui s’han pensat que som aquesta gent, els ciutadans? Un zero a l’esquerra, als qual se’ls pot posar banyes perquè som mesells i cornuts consentits? Apa va! Cal que de la manera com cadascú li sigui més planera, faci constar que fins aquí podíem arribar. Això sí, sense fer cap trencadissa perquè encara ens farien pagar els plats trencats, però deixant clar que s’ha acabat el carbó. Que no estem disposats a empassar-nos més guatlles per perdius ni combregar amb més rodes de molí. Que les coses han arribat a un extrem que un referèndum sobre la forma de l’Estat no només és inevitable sinó indispensable, hi hagi o no pandèmia pel mig. Potser perquè una situació enrarida com aquesta s’aclareixi, no hi ha un moment millor que quan les coses s’han espatllat del tot. Però que consti que qui les ha espatllat no hem estat els ciutadans, sinó l’establishment que ha viscut sempre bé arrecerat sota una monarquia que mai “ha mirat pel poble”, sinó com “viure a la seva esquena”. I aquest establishment panxacontent, doncs, n’és tan culpable com la monarquia de l’atzucac. Per tant, que cadascú aguanti el seu ciri a la processó que comença i que faci el possible perquè el sainet acabi d’una vegada i no sigui en drama.

           A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

          NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.