SI VOLEM REPÚBLICA, POTSER QUE ANEM PENSANT EN EL PERFIL DEL SEU PRESIDENT

             Més que res per no vessar-la i canviar pets per merda, que és el que sol passar quan per voler córrer massa no s’han lligat tots els melics. Caldria concretar, d’antuvi i ben bé, tots els detalls de la cobejada república. Ja sé que potser algú pensarà que no cal trencar-s’hi gaire les banyes, perquè un cop desbancada la monarquia mitja feina ja estarà feta. Perdoneu, però a mi em sembla que si que cal pensar-hi amb deteniment abans de moure fitxa, perquè encara que es pugui pensar que tot ja està inventat i que de models de república n’hi ha per triar i remenar al mercat; francament, no n’hi ha cap, ni un de sol, que no ranquegi d’una pota o perdi oli per les costures. Per tant, opino que ja que hi estem posats no ens conformen amb una simple fotocopia de república, sinó que siguem originals i perfeccionistes a la vegada, fabricant un prototip nou de trinca i esporgat de males herbes i temptacions, a proba de disgustos i desenganys futurs. Perquè dissenyar un cap d’Estat no és tan senzill com bufar i fer ampolles. Ni reemplaçar un model d’Estat per un altre, pot limitar-se a una operació cosmètica d’arrancar naps, i pretendre treure un clau fent-ne entrar un altre a cops de martell i per la cabota.

            Si el recanvi només és limités a moure la fitxa de rei per substituir-la per la de president, tard o d’hora algú s’adonaria d’haver fet el negoci d’en Robert amb les cabres o, per dir-ho sense embuts, que al cap del carrer tindríem els mateixos gossos estacats amb collars diferents. Un exemple el tenim a la mitificada república francesa: els “tics”, privilegis i parafernalies cortesanes amb que s’han envoltat els presidents republicans més contemporanis, des de Mitterrant a Macron, no tenen gaire res a envejar a la pompa versallesca de la cort borbònica, inclosos els deliris de grandesa de l’emperador Napoleó, nascut d’una revolució sanguinària que va passar per la guillotina els colls dels aristòcrates. A un pagès de Torroella de Fluvià, d’on era filla ma mare, un dia li vaig sentir donar una lliçó pràctica de democràcia de carrer, tot ensenyant amb les mans una robusta canya de pescar: “veieu, bordegassos, a un extrem de la canya hi posa “monarquia” i a l’altra punxa hi diu “república”, mentre que tot l’espai del mig de la canya està reservat a “el poble”. Si capgiro la canya, a la dreta, on abans posava “república” ara diu “monarquia” i a l’inrevés igual; però, al bell mig de la canya hi continua mirant-se els canvis “el poble”, que sempre serà qui pagarà la festa i els plats trencats, si n’hi ha”.

 Per tant, cal que rumiem bé i amb temps, com hauria de parir-se el futur president de la república, ja que aquestes operacions són molt delicades i no es poden improvisar ni decidir a darrera hora, o sobre la marxa. S’hi ha de pensar quan més aviat millor, perquè en un poble on tants de caps tants barrets, val més “afinar” de seguida les discrepàncies amb paciència i assossec, que no pas deixar-ho per després i exposar-se a que es defineixi el perfil a cops de destral. Com que el tema dóna per molt més de l’espai d’una reflexió, em limitaré a resumir en quatre pinzellades els trets fonamentals del perfil del “meu” president ideal per a una república ideal: a)- que sigui elegit per sufragi universal no proporcional: un home un vot; b)- que els candidats no tinguin el cul llogat a l’aparell de cap partit polític ni lobby; c)- que qualsevol ciutadà o ciutadana de prestigi i honestedat reconeguda pugui aspirar a presidir la república, encara que mai hagi militat en cap partit polític i, per tant, que la maquinària i el pressupost electoral no depenguin dels aparells dels partits ni de les “donacions” de grups de pressió i d)- que el mandat del president estigui limitat perquè ningú s’hi pugui repanxolar en el càrrec, ni gaudeixi de privilegis com l’aforament o la inviolabilitat per actes no relacionats estrictament amb les seves funcions constitucionals de pare pedaç, pal de paller o simple “home bo” de conflictes. Tinc els meus dubtes, però, sobre si aquest perfil que proposo seria acceptable per una classe política que, quan el més calent del model d’Estat encara està a l’aigüera, ja postula descaradament determinades “patums” i “velles glories”. Vigilem que aprofitant la disbauxa dels temps de mudança no ens aixequin la camisa! I pensem-hi bé com volem el president, que feina feta no té destorb.        

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.