dimarts, 11 d’agost del 2020

NO N'HI HA PROU AMB VOLER ACOLLIR, S'HA DE PLANIFICAR MOLT BÉ COM ES FA

 

     No hi ha cap altra característica d’un poble, de la que se’n puguin sentir més orgullosos els seus habitants, que vantar-se de ser un “municipi d’acollida”. Ostres tu! Que guapes aquelles pancartes que ho proclamen als quatre vents, des d’algun balcó de la casa de la vila: “Volem acollir!”. A vegades, suposo que sense proposar-s’ho, aquesta exclamació pot sonar a acudit com, per exemple, en aquella ciutat que la pancarta d’exaltació de l’acolliment presideix la façana d’un cèntric edifici, al bell mig del rovell de l’ou, del qual només en queda intacta la pròpia façana, ja que tant el sostre com les parets estan enderrocades. He escrit acudit i potser fora més adequat assenyalar la mala ganya que fa aquesta casualitat premonitòria i simbòlica de la utopia que representa voler acollir sense planificar-ho, considerant que la majoria d’entusiastes projectes d’acollida es desinflen a la pràctica, degut a no haver-se previst ni suficient infraestructura pressupostaria ni cap logística concreta, per aixoplugar els immigrants o refugiats que arribessin. La major part de les vegades que l’acolliment va de mal borràs és perquè no s’ha previst posar a disposició dels nouvinguts uns instruments tan bàsics per quedar-se com una vivenda digna, un lloc de treball per guanyar-se la vida sense pidolar ni dependre de la caritat i unes regles de joc jurídiques que donin empara legal al grapat de bones intencions dels acollidors.

Una política d’acolliment que toqui de peus a terra, s’ha de basar, al meu parer, en tres principis fonamentals: en primer lloc, que la societat civil acollidora hagi preparat els recursos per donar suport als nouvinguts amb una casa decent on viure i una feina suficientment ben pagada per no haver-se de prostituir pidolant; en segon lloc, que la població acollida tingui voluntat d’integrar-se plenament en la societat acollidora, i que malgrat conservi la me-mòria de les seves arrels culturals, es comprometi a respectar les costums i deures cívics de la terra d’acollida, per tal de no tancar-se en un gueto marginal que faci difícil la convivència; i, en tercer lloc, dotar el corpus legal de lleis ben clares i explícites per evitar que els nouvinguts s’aprofitin de la bona fe dels acollidors per delinquir, de manera que tothom tingui clar que després d’una primera advertència, si no s’aprofita una segona oportunitat per penedir-se’n de fer el burro, l’expulsió del país sigui immediata perquè amb les pomes podrides de la collita casolana ja n’hi ha de prou i de sobres, per afegir-hi encara les forasteres.

              El fracàs de l’acolliment, rau en com n’és de difícil exigir l’aplicació de la segona i tercera part del diguem-ne contracte d’acollida que proposo, quan l’administració és incapaç de complir la primera: un sostre i una feina per guanyar-se la vida amb dignitat. (Exemples d’aquests fracassos en són, entre d’altres, les polítiques de tutela dels menors i la més que lenta tramitació dels permisos de treball i residència que condemna aquestes persones, en el millor dels casos, a la misèria de l’economia submergida). Si s’hagués planificat l’acollida d’immigrants i refugiats fent servir el cap i no el cor - no només des dels governs sinó també des dels sectors somiatruites i bonistes de la societat civil -, avui no tindríem un país potes enlaire en matèria d’assistència social, ni esmaperdut davant la creixent inseguretat urbana i la delinqüència més o menys organitzada, però sempre reincident i poques vegades escarmentada. I de cap manera insinuo ni defenso reprimir les polítiques d’immigració, mirant cap a una altra banda per no adonar-se dels fluxos de gent que no hi té cap culpa, però que ha de fugir dels seus països per salvar la pell i buscar-se la vida on hom pensa que lliguen els gossos amb llonganisses; al contrari, precisament perquè s’ha de ser conscient de la realitat cal una política coherent i sostenible d’immigració, no declaracions de principis.

              A la meva manera de veure, doncs, s’hauria de tenir clar que la logística i la infraestructura necessària per entomar amb èxit l’acolliment d’immigrants i refugiats no consisteix en habilitar espais per “aparcar-los” temporalment, quan s’ha fracassat en la necessitat de proporcionar-los un sostre i una feina. I d’aquesta manca de previsió, per no tocar de peus a terra, n’és culpable la miopia d’uns polítics oportunistes i populistes; però, també i tant, la cultura bonista que s’ha posat de moda entre una part de la societat que creu de veritat que on mengen dos en poden menjar quatre. Aquesta frase tan bonica, però, és una fal·làcia i si no s’hi posa mida a temps, aquesta mida acaba imposant-se per la força. És veritat que mentre uns passen gana no es pot consentir que uns altres llencin el menjar; però dit així, a tall d’arrancar naps, també és pura demagògia. Perquè el que s’hauria d’evitar és que ningú en passés de gana als seus països d’origen, ni hagués de fugir cames ajudeu-me per sobreviure; i que els que massacren la humanitat atiant guerres i conflictes ètnics per interessos oligàrquics i geo-polítics, haurien de ser castigats severament per la comunitat internacional. Però, certament, la solució per un acolliment sostenible no passa per engegar bancs d’aliments a tremuja, ni per inventar-se xarxes de solidaritat per parar el cop, perquè tot plegat serà un maquillatge estèril que no taparà l’immens error de no haver enfocat el problema de la immigració amb coratge, pragmatisme, sentit comú i respecte per als drets humans, tant dels acollits com dels acollidors.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada