No hi ha cap altra característica d’un
poble, de la que se’n puguin sentir més orgullosos els seus habitants, que
vantar-se de ser un “municipi d’acollida”. Ostres tu! Que guapes aquelles
pancartes que ho proclamen als quatre vents, des d’algun balcó de la casa de la
vila: “Volem acollir!”. A vegades, suposo que sense proposar-s’ho, aquesta
exclamació pot sonar a acudit com, per exemple, en aquella ciutat que la
pancarta d’exaltació de l’acolliment presideix la façana d’un cèntric edifici,
al bell mig del rovell de l’ou, del qual només en queda intacta la pròpia
façana, ja que tant el sostre com les parets estan enderrocades. He escrit
acudit i potser fora més adequat assenyalar la mala ganya que fa aquesta
casualitat premonitòria i simbòlica de la utopia que representa voler acollir
sense planificar-ho, considerant que la majoria d’entusiastes projectes
d’acollida es desinflen a la pràctica, degut a no haver-se previst ni suficient
infraestructura pressupostaria ni cap logística concreta, per aixoplugar els immigrants
o refugiats que arribessin. La major part de les vegades que l’acolliment va de
mal borràs és perquè no s’ha previst posar a disposició dels nouvinguts uns
instruments tan bàsics per quedar-se com una vivenda digna, un lloc de treball
per guanyar-se la vida sense pidolar ni dependre de la caritat i unes regles de
joc jurídiques que donin empara legal al grapat de bones intencions dels
acollidors.
Una política d’acolliment que toqui de peus
a terra, s’ha de basar, al meu parer, en tres principis fonamentals: en primer
lloc, que la societat civil acollidora hagi preparat els recursos per donar
suport als nouvinguts amb una casa decent on viure i una feina suficientment
ben pagada per no haver-se de prostituir pidolant; en segon lloc, que la població
acollida tingui voluntat d’integrar-se plenament en la societat acollidora, i
que malgrat conservi la me-mòria de les seves arrels culturals, es comprometi a
respectar les costums i deures cívics de la terra d’acollida, per tal de no
tancar-se en un gueto marginal que faci difícil la convivència; i, en tercer
lloc, dotar el corpus legal de lleis ben clares i explícites per evitar que els
nouvinguts s’aprofitin de la bona fe dels acollidors per delinquir, de manera
que tothom tingui clar que després d’una primera advertència, si no s’aprofita
una segona oportunitat per penedir-se’n de fer el burro, l’expulsió del país
sigui immediata perquè amb les pomes podrides de la collita casolana ja n’hi ha
de prou i de sobres, per afegir-hi encara les forasteres.
El fracàs de l’acolliment, rau en com n’és
de difícil exigir l’aplicació de la segona i tercera part del diguem-ne
contracte d’acollida que proposo, quan l’administració és incapaç de complir la
primera: un sostre i una feina per guanyar-se la vida amb dignitat. (Exemples
d’aquests fracassos en són, entre d’altres, les polítiques de tutela dels
menors i la més que lenta tramitació dels permisos de treball i residència que
condemna aquestes persones, en el millor dels casos, a la misèria de l’economia
submergida). Si s’hagués planificat l’acollida d’immigrants i refugiats fent
servir el cap i no el cor - no només des dels governs sinó també des dels
sectors somiatruites i bonistes de la societat civil -, avui no tindríem un
país potes enlaire en matèria d’assistència social, ni esmaperdut davant la
creixent inseguretat urbana i la delinqüència més o menys organitzada, però
sempre reincident i poques vegades escarmentada. I de cap manera insinuo ni
defenso reprimir les polítiques d’immigració, mirant cap a una altra banda per
no adonar-se dels fluxos de gent que no hi té cap culpa, però que ha de fugir
dels seus països per salvar la pell i buscar-se la vida on hom pensa que
lliguen els gossos amb llonganisses; al contrari, precisament perquè s’ha de
ser conscient de la realitat cal una política coherent i sostenible
d’immigració, no declaracions de principis.
A la meva manera de veure, doncs, s’hauria
de tenir clar que la logística i la infraestructura necessària per entomar amb
èxit l’acolliment d’immigrants i refugiats no consisteix en habilitar espais
per “aparcar-los” temporalment, quan s’ha fracassat en la necessitat de
proporcionar-los un sostre i una feina. I d’aquesta manca de previsió, per no
tocar de peus a terra, n’és culpable la miopia d’uns polítics oportunistes i
populistes; però, també i tant, la cultura bonista que s’ha posat de moda entre
una part de la societat que creu de veritat que on mengen dos en poden menjar
quatre. Aquesta frase tan bonica, però, és una fal·làcia i si no s’hi posa mida
a temps, aquesta mida acaba imposant-se per la força. És veritat que mentre uns
passen gana no es pot consentir que uns altres llencin el menjar; però dit
així, a tall d’arrancar naps, també és pura demagògia. Perquè el que s’hauria
d’evitar és que ningú en passés de gana als seus països d’origen, ni hagués de
fugir cames ajudeu-me per sobreviure; i que els que massacren la humanitat
atiant guerres i conflictes ètnics per interessos oligàrquics i geo-polítics,
haurien de ser castigats severament per la comunitat internacional. Però,
certament, la solució per un acolliment sostenible no passa per engegar bancs
d’aliments a tremuja, ni per inventar-se xarxes de solidaritat per parar el
cop, perquè tot plegat serà un maquillatge estèril que no taparà l’immens error
de no haver enfocat el problema de la immigració amb coratge, pragmatisme,
sentit comú i respecte per als drets humans, tant dels acollits com dels
acollidors.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada