dissabte, 8 d’agost del 2020

M'ESTIC RETROBANT AMB VELLES AMISTATS DE JOVENTUT, QUE TENIA OBLIDADES

 

            Un dels aspectes positius d’haver d’abaixar el ritme d’activitat quotidiana, i de confinar-nos parcialment a casa, si us plau per força, per despistar els escanyabruixots a sou de la pandèmia, i evitar contaminar-vos si ens despistàvem, és que per passar l’estona i com qui no vol la cosa ens podem haver retrobat,  com m’ha passat a mi, amb velles companyonies de joventut; amb algunes de les quals confesso que no només m’ho vaig passar molt bé, sinó que em van ajudar a créixer, i vaig aprendre al seu costat coses que no s’ensenyaven a l’escola i, moltes vegades, tampoc a casa. Ja passa això de que quan a la vida has d’afluixar la marxa, sigui perquè estàs pioc o perquè has de procurar no estar-ne, fas memòria d’aquelles amistats amb les que feia temps no et feies, malgrat sabies on trobar-les ja que, com aquell qui diu, les tenies a la teva disposició només allargant la mà. M’estic referint als llibres amics que, com us degué passar també a vosaltres, em van revelar universos i realitats de les que ningú me n’havia parlat abans, de sentiments que estava mal vist de complaure-t’hi, de personatges que experimentaven les mateixes basardes, alegries, incerteses i angoixes que jo sentia sense que les pogués explicar.

             M’he tornat a fer amic de Graham Greene, d’Albert Camus, d’Hemingway, d’André Maurois (llegint “Climes” en original vaig aprendre a xampurrejar el francès), de James Joyce, de Simone de Beauvoir, l’Aldous Huxley (d’un “món feliç”), de Rudyard Kipling, de William Saroyan (amb el qual vaig descobrir el genocidi dels armenis), de Curzio Malaparte, de Fedor Dostoievski, de Cronin, entre d’altres vells camarades de vetllades memorables i, sobretot, he redescobert l’encant d’una Francoise Sagan, a qui mai vaig fer gaire cas i que, en canvi, en tornar-me-la a mirar quaranta anys després, m’ha encaterinat. D’altres, potser, enlloc de en la literatura com jo trobàreu l’equilibri emocional i la tranquil·litat d’esperit desempolsegant les melodies amigues amb que vàreu pujar, algunes de les quals tot i que siguin reverenciades avui com a referents imprescindibles de tantes i tantes mogudes més o menys romàntiques, èpiques o fins i tot revolucionaries, en el fons totes són escoltades més amb nostàlgia que trempera. Però, malgrat tot, ja li perdono a aquesta merda de pandèmia tot el seu emprenyador assetjament, si m’ha permès tornar-me a fer amb amistats que quan es retroben després de tants anys, et deixen més pòsit que la primera vegada que vàreu fer petar la xerrada plegats. Fitxa’t amb la Sagan, que dels set llibres que tinc, només en vaig començar un (“Bon dia, tristesa”) i no el vaig acabar perquè no vàrem lligar; en canvi, ara ja vaig pel tercer volum d’aquesta escriptora i m’encanta. Misteris de la vida!

             Haureu notat que d’entre els amics que cito no n’hi ha cap del país: té una explicació senzilla, quan em vaig començar a relacionar amb aquella gent – a començaments dels seixanta del segle passat -, els de la meva generació no teníem a l’abast el repertori de llibres en català que ara trobem a les llibreries, com si tota la vida hagués estat igual. Qui sap si quan vaig descobrir en Pla, la Mercè Riera, la Rodoreda i el llarg etcètera d’escriptors i escriptores catalanes, vaig començar a fer-los el salt, ara m’adono que injustament, als llibres que devorava de petit i que tan varen contribuir a forjar el meu caràcter, bastir-me una base cultural i una reserva de valors per anar tirant per la vida. Avui hem començat a fer les paus els meus vells llibres amics de joventut i jo, gràcies a la pandèmia. No hi ha mal que per bé no vingui!            

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada