Un
dels aspectes positius d’haver d’abaixar el ritme d’activitat quotidiana, i de
confinar-nos parcialment a casa, si us plau per força, per despistar els escanyabruixots
a sou de la pandèmia, i evitar contaminar-vos si ens despistàvem, és que per
passar l’estona i com qui no vol la cosa ens podem haver retrobat, com m’ha passat a mi, amb velles companyonies de
joventut; amb algunes de les quals confesso que no només m’ho vaig passar molt
bé, sinó que em van ajudar a créixer, i vaig aprendre al seu costat coses que
no s’ensenyaven a l’escola i, moltes vegades, tampoc a casa. Ja passa això de
que quan a la vida has d’afluixar la marxa, sigui perquè estàs pioc o perquè
has de procurar no estar-ne, fas memòria d’aquelles amistats amb les que feia temps
no et feies, malgrat sabies on trobar-les ja que, com aquell qui diu, les
tenies a la teva disposició només allargant la mà. M’estic referint als llibres
amics que, com us degué passar també a vosaltres, em van revelar universos i
realitats de les que ningú me n’havia parlat abans, de sentiments que estava mal
vist de complaure-t’hi, de personatges que experimentaven les mateixes basardes,
alegries, incerteses i angoixes que jo sentia sense que les pogués explicar.
M’he
tornat a fer amic de Graham Greene, d’Albert Camus, d’Hemingway, d’André
Maurois (llegint “Climes” en original vaig aprendre a xampurrejar el francès),
de James Joyce, de Simone de Beauvoir, l’Aldous Huxley (d’un “món feliç”), de Rudyard
Kipling, de William Saroyan (amb el qual vaig descobrir el genocidi dels
armenis), de Curzio Malaparte, de Fedor Dostoievski, de Cronin, entre d’altres
vells camarades de vetllades memorables i, sobretot, he redescobert l’encant d’una
Francoise Sagan, a qui mai vaig fer gaire cas i que, en canvi, en tornar-me-la
a mirar quaranta anys després, m’ha encaterinat. D’altres, potser, enlloc de en
la literatura com jo trobàreu l’equilibri emocional i la tranquil·litat d’esperit
desempolsegant les melodies amigues amb que vàreu pujar, algunes de les quals
tot i que siguin reverenciades avui com a referents imprescindibles de tantes i
tantes mogudes més o menys romàntiques, èpiques o fins i tot revolucionaries, en
el fons totes són escoltades més amb nostàlgia que trempera. Però, malgrat tot,
ja li perdono a aquesta merda de pandèmia tot el seu emprenyador assetjament,
si m’ha permès tornar-me a fer amb amistats que quan es retroben després de
tants anys, et deixen més pòsit que la primera vegada que vàreu fer petar la xerrada
plegats. Fitxa’t amb la Sagan, que dels set llibres que tinc, només en vaig
començar un (“Bon dia, tristesa”) i no el vaig acabar perquè no vàrem lligar;
en canvi, ara ja vaig pel tercer volum d’aquesta escriptora i m’encanta. Misteris
de la vida!
Haureu
notat que d’entre els amics que cito no n’hi ha cap del país: té una explicació
senzilla, quan em vaig començar a relacionar amb aquella gent – a començaments
dels seixanta del segle passat -, els de la meva generació no teníem a l’abast
el repertori de llibres en català que ara trobem a les llibreries, com si tota
la vida hagués estat igual. Qui sap si quan vaig descobrir en Pla, la Mercè
Riera, la Rodoreda i el llarg etcètera d’escriptors i escriptores catalanes,
vaig començar a fer-los el salt, ara m’adono que injustament, als llibres que devorava
de petit i que tan varen contribuir a forjar el meu caràcter, bastir-me una base
cultural i una reserva de valors per anar tirant per la vida. Avui hem començat
a fer les paus els meus vells llibres amics de joventut i jo, gràcies a la
pandèmia. No hi ha mal que per bé no vingui!
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada