Segur que sense haver de pensar massa us venen a la memòria persones que, tot i passar-les magre, no han perdut el coratge, ni el somriure se’ls hi ha desdibuixat dels llavis, ni el caràcter se’ls ha avinagrat passant-se el dia consumits per l’enveja a aquells qui totes ponen. Aquestes persones es comporten d’aquesta llei de manera, no pas perquè siguin fleumes, bledes solejades, de tendència submisa o de bon conformar. Tampoc són persones extraordinàries a mig camí de la heroïcitat, sinó simplement persones ben normals que han procurat adaptar-se a les circumstàncies, siguin verdes o madures, fent les tombarelles que calgui, i quan sigui necessari representant tots els papers de l’auca, per esquivar les envestides banyabaixes de la vida.
Però, sobretot, aquestes persones no volen perdre el temps entretenint-se en buscar tres peus a cada gat que els hi passi a la vora, conformant-se amb el que tenen per considerar-se ben servides i “sentir-se” felices. I és que, a la meva manera de veure, el secret per “sentir-se” feliç rau, precisament, no en la resignació a cegues, sinó en saber apreciar i valorar cadascun dels petits bons moments de cada dia. Si voleu, per exemple, el sol fet de llevar-se contents d’haver passat una bona nit, de poder-se cordar els botons de la camisa tot sols, de posar-se la cullera a la boca un mateix o d’anar al lavabo sense ajuda de ningú, que hi ha molta gent que no ho pot pas fer. Tant de bo tots aprenguéssim a agrair detalls tan modestos com aquests, als quals només se’ls hi dona la importància que tenen, quan es troben a faltar.
Ara bé, si hi ha tantes persones coratjoses que no fan el ploramiques ni s’arruguen davant les putades de la vida, sinó que s’esforcen per tirar endavant sense creure en la fatalitat sinó en l’esforç de cadascú, ¿quina excusa tenen les persones que no estan mai contentes ni amb elles mateixes, i es consideren rematadament infelices malgrat no els hi falta de res i tenen la ronyonada ben coberta? Vet-aquí que, encara que no us ho pugueu creure, hi ha gent que s’afarta de picotejar delicadeses a cada àpat i, no obstant la seva xamba que sovint no es mereixem, viu tot el sant dia amargada i, en canvi, n’hi ha que havent-se de conformar amb els rossegons i les engrunes de les taules dels que van forts d’armilla, tenint més raons que un sant per renegar de la seva mala sort, ens deixen parats assegurant que són la mar de felices mentre no els falti el principal: la salut i els mitjans per guanyar-se la vida, encara que sigui modestament i sense estirar més el braç que la màniga.
Per sort, d’aquestes persones ni ha més de les que ens pensem. De veritat no en coneixeu cap, que vivint amb el que tenen asseguren anar ben servides i no envegen res? Em sembla que cal que us hi fixeu una mica perquè, aquestes persones no volen destacar i prefereixen passar desapercebudes – “que no ens vegin! -, qui sap si perquè tenen por que si se’n vanten massa de la seva sort, de la seva bona salut comparada amb d’altres, els hi prenguin la felicitat de que gaudeixen. Però, si us hi ensopegueu, valdrà la pena que aprofiteu per demana’ls-hi què entenen per “sentir-se” felices (matiso el “sentir-se’n” perquè no és el mateix que “ser-ne”). Estic segur que la seva resposta us deixarà bocabadats i, qui sap, si potser també una mica avergonyits per no parar de queixar-vos i de pensar que tots els coloms del poble venen a cagar a la vostra finestra
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada