Des del balcó estant, a quarts de deu del
vespre de dilluns vaig veure estupefacte com un grup d’adolescents, més nois
que noies, els morros provocativament verges de morrions, alguns duent penjades
a l’esquena sospitoses motxilles, reclam d’un refresc que el cap de setmana
repartia a la seva parròquia un dels bars del centre de la ciutat, vociferaven
com si anessin a una manifestació reivindicativa, el crit de l’encapçalament de
la reflexió. (La literal reproducció lingüística no pressuposa la procedència dels
cridaners, ja que un cop corejat el clam, alguns parlaven entre ells en català)
No sé en quin indret de la ciutat van acabar fent parada i botellón, si es que
no se’n desdigueren o els en feren desdir, pel camí; però, era evident que quan
passaren sota de casa, la que portaven de cap estaven decidits a dur-la a
terme, mentre tuitaven i retuitaven a través dels mòbils que aquells esverats
tenien entremans, missatges o instruccions que esfilagarsaven a tort i a dret.
No
els hi distingia les fesomies, des de la meva discreta atalaia darrera els
barrots del balcó, però estic segur que en més de quatre el posat era el d’anar
a fer quelcom transcendental, i la majoria n’estic convençut que eren
conscients de que aquella nit esperaven a punt de protagonitzar el seu primer
acte transgressor. Del que ja no n’estic tant segur és de si els hagués agradat
que els seus pares o avis els veiessin fent el dròpol passant-se la botella per
beure a morro i donant-se abraçades prohibides. Encara que, potser, tant els hi
feia, francament, que els veiessin perquè, en el fons, aquella colla de
desguitarrats no s’amagaven d’exhibir la seva provocació descarada a les crides
del govern al compliment dels protocols higiènics per evitar la contaminació
comunitària de la pandèmia. Allò que convocaven a fer no es tractava d’una
relaxa-ció de les normes, ni tampoc d’una simple negligència: en aquella colla
es respirava malícia.
No
sé com ni on va acabar la gresca, perquè no n’he llegit res als diaris i tampoc
als racons de la xarxa que un carca com jo tinc accés. Però segur que més d’un
veí d’algun indret de la ciutat, no va clapar tranquil la matinada de dimarts.
El que passa és que alguns d’aquests petits “motins”, sense altre justificació
que la d’anar contra corrent, es volen justificar al·ludint a una particular
versió de la llibertat d’expressió barrejada amb dosis d’anarquisme romàntic i
barat, per uns indocumentats que no en tenen ni punyetera idea de què
representà aquesta ideologia en la història del món, però que converteixen els
seus gestos subversius en el pa de cada dia en barris de l'àrea metropolitana i
també en els d’algunes poblacions demogràficament saturades. D’espectacles tan
poc cívicament edificants com el que us anava narrant, la televisió ens en
bolca al menjador de casa un sac cada dia, fins atipar-nos-en de veure les
bestieses com una part de la societat que compartim, és capaç de fer. Com podem
encaixar que hi hagi persones joves que es reuneixen per encomanar-se mútuament
el coronavirus? Si a la malícia dels diguem-ne inconformistes, hi sumem la
relaxació de gent més granada, i que em teoria haurien de tenir més seny, en el
manteniment de normes tan bàsiques com mantenir la distància social, anem ben
arreglats.
Per
aquesta raó, qui sap si no és el moment de preguntar-nos si aquesta mala baba
cívica dels cridaners, aquesta atracció per l’anarquia i la pràctica de la
desobediència sistemàtica a tot allò que fa flaire d’autoritarisme, no serà
conseqüència d’una mena de cultura alternativa, intoxicada pels continus elogis
al valor de la iconoclàstia i de la “plantada” activa a qui mana. És a dir: a
practicar l’escarni sistemàtic i sovint inclement i cruel del mateix “principi
d’autoritat”. És cert que la nostra societat no té líders carismàtics que
s’hagin guanyat la confiança dels ciutadans i es facin creure només aixecant un
dit, sinó més aviat al contrari; però, a la meva manera de veure, si volem
realment superar la decadència cívica de la societat en que estem organitzats,
s’haurà de començar per fer pedagogia des de l’escola i des de la llar, perquè
s'entengui que portar sempre la contraria, sospitar per definició de la raó del
que mana i posar en quarantena totes les lleis hagudes i per haver, encara que
hagin estat aprovades amb totes les garanties democràtiques, simplement perquè
“no m’agraden” o perquè “obliguen” a respectar drets i deures, no porta enlloc
més que a un atzucac social catastròfic. Si no se’ls hi paren els peus i se’ls
educa d’una altra manera, aquesta de moment minoritària colla de “cridaners”
acabarà fent més mal que una pedregada
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada