QUIN COMENÇAMENT DE CURS QUE ENS ESPERA!

 

Em tingut quatre mesos per planificar la represa del curs escolar, amb garanties per a tothom que jugui un paper, en aquest col·lectiu heterogeni que s’anomena comunitat educativa; però, dona la sensació que el més calent encara està a l’aigüera, des d’aquell dia que el president i el conseller es van contradir parlant de la contractació de mestres, que per cert ni el que va prometre un ni l’altre s’ha complert encara. Inclús pitjor: que tants caps tants barrets. Parlo en general, perquè es veu que de “savis” n’hi ha a tot arreu; però, em temo que no només per afany de protagonisme sinó per quelcom més lamentable i preocupant a aquesta alçada de la rentrèe: que ningú té clara quina ha de ser la millor estratègia a seguir, per la senzilla raó que aquesta pandèmia que patim no porta manual d’instruccions i, per tant, com que no se sap quin pito tocar, s’ha d’improvisar contínuament. Ara bé, quan les diferencies de criteri entre els “provadors” són tan oposades com passa a Catalunya, se’m disparen totes les alarmes. En efecte, discrepar sobre una qüestió tan important i bàsica com el ràtio d’alumnes per aula, em sembla inquietant, en capella de posar-se mans a l’obra. I aquesta és, precisament, la desavinença entre els responsables d’Educació i els de Salut. No és un conflicte qualsevol, com es fàcil de comprendre; però, encara resulta més preocupant que en quatre mesos de marejar la perdiu, una qüestió tan fonamental no s’hagi aclarit i estigui mig penjada.

I la diferència no per poc marge: Educació estableix un ràtio entre 25 i 30 alumnes l’ocupació ideal per aula, mentre que Salut posa el crit al cel i aconsella grups el mínim de nombrosos possibles, deixant entreveure que si no s'arribés als 15 estaria prou bé. Com que aquestes discrepàncies les ha airejades algú, suposo que no accidentalment com passa sempre en aquestes intromissions “d’ànimes caritatives”, de seguida s’han escampat amb certa morbositat en insinuar un “petit escàndol”, tenint en compte que les conselleries malavingudes comparteixen el mateix llit polític. Per tant, de seguida els apagafocs del partit s’han posat en dansa per “cuinar” alguna recepta de compromís, i d’aquesta manera evitar la trencadissa de cap plat i salvar intacta la vaixella de la família. Segons s’ha dit, doncs, no s’allargarà pas més enllà de dijous vinent la notícia d’una entesa de conveniència que rebaixi la tibantor; el que no puc assegurar és que aquesta fórmula de compromís complagui tota la bigarrada comunitat educativa, una vegada s’ha aixecat una llebre tan sensible com la de la composició de les aules, per escapolir-se del contagi viral. Perquè sigui quin sigui el que finalment s’acordi, la mosca del recel costarà de baixar de sobre el nas d’uns escamats docents i pares de les criatures.

            Quatre mesos era temps de sobre per “inventar-se” les infraestructures necessàries per “esponjar” les aules i per assajar a fons la “nova normalitat” a les escoles, i que els docents quasi es portessin apresa de memòria tant la logística com els protocols, deixant a mercè de la improvisació els mínims serrells. Però pel que sembla, no s’ha espremut aquests temps per fer gaire cosa més que dibuixar castells a l’aire, en part perquè no s’esperava el fracàs de la desescalada tan aviat, i a poc menys de tres setmanes d’obrir els col·legis s’està congriant una perillosa basarda que, amb mainada pel mig, pot acabar enmig en una crisi d’histèria col·lectiva en quan els pares perdin la paciència. Políticament s’ha apostat fort per l’ensenyament presencial, no només a Catalunya, tot s’ha de dir; però gairebé totes les administracions estan a mig camí d’aportar els recursos humans i logístics per aconseguir-ho passablement bé. Tampoc s’ha avançat massa per preveure formules alternatives com que l’ensenyament telemàtic arribi a totes les llars: si s’hi hagués de recórrer durant tot el curs lectiu, l’escletxa social entre l’alumnat retrataria una societat amb massa diferències econòmiques, estructurals i culturals per bastir amb èxit uns plans d’educació a distància tan sofisticats com exigents en quant a la participació activa de pares i fills.

             A la meva manera de veure, una vegada més farem salat prenent decisions, i per aquesta raó engegarem el curs escolar amb molts de melics per lligar. I no s’hauran pres les decisions que tocava quan tocava, perquè s’haurà pretès, caient de potes a la mateixa galleda de sempre, començar la casa per la teulada; en aquest cas, deixant per darrera hora la primera decisió que es tenia de prendre fa setmanes: quants alumnes per aula! A partir d’aquí, s’havia de fer mans i mànigues per encaixar totes les altres peces del complicat puzle, i si calia posar-hi imaginació no es pot negar que els catalans en tenim de sobres perquè tot rutlli d’acord amb el que estigui previst. El que passa és que ha fallat estrepitosament la previsió, i com aquell qui diu a quatre dies encara està penjada la qüestió de les aules. Al punt on ens trobem, tots el acords a que es pugui arribar dijous en aquesta matèria seran qüestionats. Malament, si es decideix tirar endavant el criteri del conseller Bargalló, ja que després de les reticències exposades per la conselleria de Salut, pares i docents arrufaran el nas. Malament, si prospera el criteri de Salut de que quan menys alumnes per aula millor, puix amb els pixats al ventre s’haurà de córrer per trobar espais alternatius. I molt malament, si per no allargar el debat i que ningú prengui mal políticament parlant, es decideix que cada escola s’apanyi segons cregui oportú d’acord amb les seves possibilitats. Francament, mala peça al teler per una represa escolar plàcida. ¿Què hagués costat planificar l’engegada de curs, d’acord amb un projecte tancat a base de pragmatisme, enviant els dogmatismes i els “egos” a pastar fang? Per molt que costés d’actuar així, sempre resultaria més barat que empantanegar-nos en el caos que es veu a venir aquest començament de curs.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.