CREU I CALLA SI VOLS TENIR MEDALLA

             Ser honest no consisteix només en saber què està bé i què està malament, sinó en posar els cinc sentits per “actuar sempre bé”. El que passa és que quan hom té responsabilitats públiques està, en teoria, obligat a fer allò que més convé a tothom, en comptes de mirar només pel que beneficia uns quants. I, francament, per actuar així no n’hi ha prou distingint entre el bé i el mal, a més a més cal valentia i un bon raig d’honestedat. Quan queda clar què és el millor perquè tothom se n’aprofiti, però no és té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure arrossegant l’ànima morta en un cos que caminarà mentre l’aguantin les cames. Per desgràcia, i tanmateix no només a Espanya sinó a gairebé arreu del món, hi ha avui dia massa gent amb responsabilitats públiques, que viu “de” i “per” la política, sent cadàvers que caminen sense ànima.

           La democràcia, tal com els occidentals la tenim entesa, es basa en que els ciutadans cada cert temps deleguen la sobirania popular en persones que s’ofereixen voluntàries per exercir d’intermediàries entre el poble i el poder; no obstant aquesta aparent “normalitat”, pot escamar els observadors més meticulosos que aquests suposats altruistes voluntaris es barallin, quasi a bufetades, per una representació que, en principi, semblaria un honor més que un modus vivendi. En qualsevol cas, un cop elegits els representant per sufragi universal, el següent pas seria posar-se d’acord entre ells per governar, d’acord amb les preferències manifestades majoritàriament pels ciutadans a les urnes; ciutadans que a partir d’aquest moment no haurien d’intervenir en la cuina de la governança, llevat que entenguin que es traieixen els compromisos electorals, en quina circumstància els ciutadans que es considerin enganyats podran legítimament sortir al carrer a escridassar els seus representants deshonestos, perquè s’ho pensin millor i rectifiquin el rumb. Són les regles de joc de la democràcia i, suposo, que tots estareu d’acord amb la meva exposició. Aleshores, jo em pregunto: ¿per què aquests principis elementals de convivència democràtica, a la pràctica, són paper mullat?

               Molts d’aquests representants del poble, als quatre dies de tenir la paella pel mànec, solen oblidar-se del que van prometre i es dediquen en cos i ànima a fer allò que més convé als seus interessos, no sempre ideològics sinó moltes vegades molt més materialistes, sense fer-ne massa cas de les queixes i mirant-se amb cert fàstic les protestes. ¿No us passa pel cap la imatge d’aquell governant que, amb tota la pocavergonya del món, planta cara als cridaners assegurant que ja poden picar de peus a terra tant com vulguin, que ell no donarà pas un pas enrere? ¿Què li costaria respondre que “en pren nota i estudiarà les queixes? Però, ca! Encara se’n vanten de no arronsar-se i si algú de la seva pròpia parròquia els fa veure que potser caldria una mica de mà esquerra, els deixen amb la paraula a la boca d'un estirabot: “tu calla, si vols tenir medalla!” De manera que malgrat amb aquesta trepa no anirem gaire lluny, animem-nos pensant que mai millorar és impossible, encara que sembli que el pitjor sigui el més probable. I si per cas, encenem un ciri a santa Rita!

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.