Ningú ho vol confessar que passa por, perquè no sé per quina mena de convencionalisme arnat hom assimila “por” amb “covardia”, i tampoc sé ben bé per quins set sous molta gent fuig com del dimoni de la coquineria. Està clar que tothom voldria ser valent i coratjós; però, no tothom serveix per plantar cara, per no arronsar-se. Qui sap si no és aquesta la tragèdia que porten marcada a la cara molta gent que veig passar pel meu costat, sobretot quan ja no són de la primera volada, perquè a més a més de tenir por se senten indefensos com mai se n’havien sentit, més aviat impotents davant la nova nor-malitat que ha trinxat tantes rutines entre el benestar i la seguretat assistencial. Al meu parer, aquesta sensació va lligada a la impotència vinculada directament amb les tentines dels anomenats experts que no van a l’una, i amb la xerrameca buida dels que es volen fer passar per líders populars. La principal causa de la por rau en la incertesa que us agafa en sentir-vos a les fosques. I en aquesta història de la pandèmia, la informació s’està coordinant, gestionant o manipulant, digueu-li com vulgueu, tan barroerament i en alguns casos, àdhuc, amb tanta insensibilitat que la boira o el fum de la crema de fullaraca a dojo, enterboleixen la vista de l’horitzó o la llum que permeti entrellucar el final de túnel, per no quedar-nos sense esperança. Que diguin el que vulguin els que ho neguen sistemàticament - perquè és la seva obligació o els hi va la feina -, però, la gent té por encara que se l’amagui sota el coixí i no la tregui a passejar. Qui sap si per aquesta raó van a l’alça els insomnis i les nits del lloro.
Molta gent que tinc calada, malgrat només sigui de passada, tinc la sensació que des del co-mençament de tot plegat els hi hagin caigut deu anys a sobre. A la meva manera de veure, però, no ens hauria de fer vergonya reconèixer-ho, perquè, com us deia al principi, tenir por no és una malaltia ni una tara, i molt menys una minusvàlua: és, simplement, una resposta subconscient de la condició hu-mana més genuïna que cadascú porta dintre. Ara bé: una cosa és tenir por i una altra de ben diferent ser un “poruc”. La por posa a prova el caràcter, l’autoestima i la trempera: com alguns polítics diuen - manllevant-lo al vell Plató que predicava allò de que: “l’ànima racional produeix l’harmonia en l’individu” -, no s’ha de tenir por, però si molt de respecte. I què vol dir tenir respecte? Doncs, a part d’anar amb peus de plom per la vida per no fotre’t de lloros, confiar amb aquelles persones que et mereixin tot el respecte del món, sigui per la seva experiència, per la seva saviesa o, sobretot, per la seva honestedat intel·lectual. I jo crec, que el problema que té la nostra societat, la d’arreu, perquè per desgràcia aquest és un maldecap tan global com el de l’economia, és que els que estan carregats de por no saben de qui refiar-se, que els mereixi respecte. Per tant, només queda el recurs de revestir-se de valor i de no deixar-se vèncer per la basarda, ni rendir-se sense plantar cara. Carreguem-nos, doncs, les piles amb sentit comú, autodisciplina i solidaritat cívica. I fem cas només d’aquells que ens mereixin respecte, no per la seva oratòria, per la seva pelica o pel seus crits, sinó pel seu exemple personal i la seva trajectòria pública d’honestedat, solvència i prudència.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada