A CAN BARÇA PAGARAN CAR HAVER ESTIRAT MÉS EL BRAÇ QUE LA MÀNIGA

         Després d’encaixar vuit gols en pròpia porta i acomiadar-se de la Champions fent el paperina, els que fins el dia abans del partit es feien auto-propaganda vantant-se d’estar en el “millor club del món”, s’han fotut una gran castanya encastant-se en dues crues realitats, que els han fet tocar de peus a terra si us plau per força: que els anys no perdonen per molt mite que siguis i que qui estira més el braç que la màniga portant l’administració, sigui d’un país, d’una empresa o d’un simple club de futbol, encara que sigui més que un club, acaba fent la fi d’en cagaelàstics. Al camp, les velles glòries que han fet gaudir a l’entitat de ben segur dels majors orgasmes esportius de la seva història, fent treure’s el barret a aficionats dels cinc continents, just fa vuit dies van fer palès, davant de milions d’espectadors de tot el món, que ja ni amb taca-taca podien competir amb un equip on també hi jugaven esportistes que no eren de la primera volada, però que estaven motivats, il·lusionats i compromesos a guanyar. Un dels comentaristes esportius entesos en aquestes coses va dir: “tinguis l’edat que tinguis, si no has perdut la gana i fas el cor fort, pots arribar lluny”.

          Li compro aquesta afirmació: efectivament no només fou qüestió de l’edat la “pàjara” dels culers. Dintre d’aquell sagrat vestuari de can Barça feia temps que no s’hi canviava un equip, en tot el sentit de la paraula “equip”, sinó uns quants jugadors ajuntats en capelletes que en prou feines es tornaven el “bon dia”. Per tant, va passar el que tenia de passar, quan hom experimentava la dolça sensació de morir-se d’èxit. Els putos amos del vestuari eren els jugadors de la generació que ho havia guanyat tot i més. I, per tant, a part de els anys que els hi començaven a pesar, també havien perdut la gana perquè estaven massa farts. Però el problema és que no volien reconèixer el que és llei de vida arreu, perquè vés a saber si pensaven que en tenien prou amb el seu renom indiscutible i quatre cabrioles en un moment donat, per emmascarar la trista realitat de la seva decadència. Per aquesta raó, es resistien a fer bona cara als relleus generacionals que se’ls hi proposaven tímidament des de la direcció tècnica, ja que les velles glories vet-aquí que es protegien mútuament del perill que nouvinguts sense pedigrí els preguessin la titularitat i els condemnessin a rossegar banqueta. No hi havia cap dictadura al vestuari, només un front de resistència a l'entorn dels qui portaven els galons.

            Tanmateix, amb la segona realitat que s’ha topat el Barça ha sigut amb la sorpresa que la caixa està escurada i en aquestes condicions, la imprescindible operació de rejoveniment de la plantilla no té cap possibilitat de reeixir. Els directius del club s’havien encomanat tant de l’eufòria triomfalista de les vaques sagrades del vestuari, que enlloc de planificar amb prudència el futur el que varen fer fou hipotecar-lo, estirant més el braç que la màniga apujant les fitxes a les velles glories i renovant-los els contractes més enllà del que era raonable i sostenible. Per justificar aquestes operacions maldestres, es maquillava la màniga ampla amb augments, impossibles de realitzar arribat el moment, de les clàusules de rescissió.

                I ara, després de contractar una vaca sagrada històrica i venerada per la culerada, com és en Koeman, per fer neteja de trastos vells, resulta que totes les velles glories tenen contractes en vigor i que els salaris són tan bèsties que el mercat poc els assumirà ni, encara menys, estarà disposat a pagar les clàusules de rescissió. De manera que mala peça tenen al teler els directius de can Barça, que s’hauran de menjar amb patates uns jugadors que no podran col·locar enlloc, perquè ningú ni fart de vi s'avindrà a fer el negoci d'en Robert amb les cabres. I encara que els regalin amb la carta de llibertat, cap jugador voldrà anar-se’n sense cobrar fins al darrer cremallò del seu contracte. De tot aquest desori, però, en té la culpa qui va permetre estirar el braç més que la màniga, una pràctica que qualsevol escola de negocis titllaria de temeritat i de mostra d’incompetència absoluta; però, segur que els Bartomeus boys se’n sortiran sense una esgarrinxada, simplement posant-hi cara dura i poca vergonya. Can Barça, em el fons, no és res més que el reflex de com des de fa massa temps es fan les coses en el nostre país: estirant sempre més el braç que la màniga.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.