SI QUI LA FA NO LA PAGA, ESTEM SOTA L'IMPERI DE LA IMPUNITAT

 

            Desitjar que qui la fa la pagui, no vol dir estar a favor de la revenja; aconseguir que qui la fa la pagui, es tracta simplement d’un acte de justícia. Fins i tot els capellans condicionen el perdó dels pecats al penediment i, sobretot, al rescabalament dels danys i perjudicis, sempre que sigui possible de fer-ho. És a dir: qui ha robat, perquè sigui perdonat ha de tornar el que no és seu. Això són faves comptades en totes les societats i cultures, algunes inclús van més lluny i al lladre li tallen la mà. No m’agrada la llei del talió, però tampoc em fa feliç parar l’altra galta com si res. De la mateixa opinió que jo devia ser-ne l’Anna Gonzalez, una mare castellana a qui un camioner que anava pet, el març de 2013 li va matar el seu home quan anava a treballar amb bicicleta, a Toledo. L’homicida al volant del camió, va fugir sense auxiliar la víctima, que si algú l’hagués ajudat a temps hauria salvat la vida. Després d’una lluita legal de sis anys, aquesta vídua-coratge ha aconseguit que el Senat aprovés una reforma del Codi Penal, que endureix les penes als conductors imprudents i castiga els que opten per tocar el dos del lloc del sinistre, sense donar la cara com les rates.

            Estic segur que aquesta dona no va emprendre la lluita per revenja, sinó per dignitat; ja que castigar el camioner no li tornarà l’home; però, almenys li servirà de consol que mai més qui abandoni una víctima a la carretera se’n surti amb una multa i una simple amonestació. Malgrat aquest pas positiu, el Codi Penal necessita un repàs molt més a fons per aconseguir que qualsevol delinqüent pagui el mal que hagi fet a una altra persona, sense que el consum d’alcohol, de drogues o l’alienació mental transitòria serveixin d’atenuant per rebaixar el càstig. Perquè els familiars de les víctimes no contemplen totes les circumstàncies esmentades com atenuants de la responsabilitat, sinó en tot cas com agreujants. Esclar, són dues maneres d’entendre la justícia: una, des del punt de vista dels que creuen que “fer justícia” significa que els delinqüents tinguin garantit des d’un judici just a una defensa que busqui l’absolució utilitzant tots els tecnicismes i eximents de conducta imaginables; l’altra, dels que simplement s’emparen en el dret natural per exigir que qui la fa, la pagui.

            I aquest principi de reciprocitat, és d’urgent aplicació a delictes tan comuns avui dia com els atacs a la propietat (atracaments, robatoris, ocupació de pisos, etc.), com a la integritat física de les persones (violència de gènere, violacions, homicidis, pallisses, assetjaments, etc.), sinó també als delictes de corrupció, estafa i malversació de cabdals públics, comesos per delinqüents de coll blanc, per entendre’ns; dit sigui amb tot el respecte envers la majoria de treballadors de coll blanc i corbata que penquen cada dia honestament. En el cas dels delictes comuns, si qui la fa no la paga deixa darrere seu un munt de frustracions i de pobre gent mossegant-se la llengua d’impotència, per exemple veient com l’atracador que els va donar un ensurt de mort ja volta pel carrer com si res i si se’l troben encara els hi fa pam i pipa.

Però la sensació d’impunitat encara és més greu en el cas de delictes econòmics en els quals la víctima és l’Estat: des de la transició ençà cap ni un dels casos consumats de corrupció, d’estafa a hisenda o a la seguretat social, d’apropiació indeguda o de malversació, s’han liquidat tornant els delinqüents trinco-trinco la totalitat del que havien robat. El que ha recuperat l’administració pública, en el millor dels casos ha sigut un percentatge ridícul del total defraudat o robat. Són vergonyosos els “tractes” d’Hisenda o de la Tresoreria amb els seus deutors més importants: sense entrar en detalls aberrants, pràcticament mai han fet net del tot després de passar comptes, qui sap si perquè aplicaven aquella regla còmoda dels que reclamen sense ser-ne els perjudicats directes: “del perdut, treuen el que puguis!”.

I per mostra, només cal fixar-se amb els acords que han transcendit en casos d’esportistes d’elit o de gent de l’espectacle. En Roldán i el banquer Conde, per citar-ne només dos dels primers delinqüents de coll blanc, fa anys que donen voltes pel carrer sense haver tornat més que una misèria del que ens varen robar. I així, la tira! El més recent escàndol, el presumpte cas de defraudació en que està emmerdat Joan Carles, el darrer cap d’Estat. Respectant la presumpció d’innocència i fent veure que tota la ciutadania té pa a l’ull, fins que no es demostri el delicte, ¿a quin  govern se li acut que un “presumpte” molt “presumpte” defraudador se’n vagi a l’estranger sense dictar abans mesures cautelars sobre els seus comptes corrents? Si es demostra que “l’ha fet”, com “pagarà?”

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.