El
que fora director de protecció civil en època del tripartit, en Josep Ramon
Mora, va publicar dissabte passat a “Regiò-7” un article d’opinió que li compro,
pràcticament en la seva totalitat; entre d’altres raons perquè em dona la raó
en una qüestió delicada com és la pèrdua de qualitat de l’assistència primària,
deixada de la mà de Déu per l’administració autonòmica, qüestió de la qual des
d’aquest blog me n’he ocupat vàries vegades, certament amoïnat. En Mora feia
referència en el seu escrit a un comunicat fet públic pel departament de Salut
de la Generalitat, a finals de juliol, en que s’afirmava que després del
parèntesi de la pandèmia, cada CAP recuperaria els equips d’atenció primària de
referència, però deixava anar la següent observació crítica:
“... a partir d’ara, doncs,
ja no es pot anar al metge perquè ens visiti presencialment quan, com a pacients, en sentim la necessitat; sinó que
haurà de decidir-ho un professional (metge, infermera o auxiliar), prèvia trucada
telefònica. Seran aquests professionals, i no els pacients com fins ara, els
que decidiran si ens convé ser atesos i quin és la modalitat d’atenció que
necessitem (presencial, telefònica, videoconferència, etc.) .... Aquest nou sistema
d’atenció primària de salut, que havia estat instaurat temporalment amb motiu
de la pandèmia, ja ha quedat confirmat com a modalitat definitiva, fent
realitat una nova limitació o retallada a l’exercici del dret universal a la
salut”.
L’articulista
es refereix amb ironia a una anomenada “doctrina del xoc”, que segons ell consisteix
en aprofitar l’estaborniment d’una forta crisi per posar en pràctica restriccions
en serveis públics que, per fer-les empassar a la població en un altre context,
els seus promotors ho tindrien magre perquè ningú acceptaria més retallades de
cap de les maneres. No sé a qui s’ha d’atorgar la paternitat intel·lectual d’aquesta
“doctrina del xoc”, que jo ignorava, però molt bé podria tenir-hi quelcom a
veure el mateix Maquiavel. El que si em va semblar, per com ho explicava en
Mora, és que a la gent familiaritzada amb la forma d’actuar de l’administració pública,
aquesta llei de “picardies” no els venen pas de nou. I vés que no s’aprofités el
pànic desencadenat arrel de la crisi econòmica del 2008, perquè el govern
neoliberal de l’Artur Mas, sota la batuta de Boi Ruiz, un metge en excedència
de la pràctica de la medicina reconvertit en “bruixot” de la reorganització hospitalària,
s’atrevís a “afinar” les infraestructures sanitàries el que fes falta per estalviar
despesa, política esbiaixada que fou criticada per sanitaris i plataformes ciutadanes
llavors, i que dotze anys després el coronavirus va passar factura.
Els recursos preventius i les
reserves assistencials estaven tan escurades i empobrides per culpa d’aquelles fastigoses
retallades, que la població en teoria emparada per un sistema de salut que els mateixos
polítics que la desmantellaven la venien com exemplar, de sobte vam descobrir tots
plegats com n’era de fràgil, vulnerable i impotent la xarxa de protecció
sanitària. Els hospitals, quins equipaments s’havien amputat durant la campanya
de “reorganització estalviadora”, varen col·lapsar a la primera embranzida del
virus i el personal sanitari va ésser el primer a començar a caure contaminat com
mosques, perquè els magatzems dels hospitals estaven buits d’EPIS, mascaretes, guants
i material en general de laboratori per
fer tests. Precisament, en uns moments en que aquesta eina de diagnòstic
immediat era imprescindible per delimitar el camp de batalla, per vergonya d’una
sanitat pública eixorca i lligada de peus i mans, mentre confessava que no
podien fer les necessàries deteccions de l’abast del contagi, laboratoris
privats oferien PCR a cinquanta euros i sense llista d’espera.
I
ara sembla ser que des d’alguna hiperventilada oficina burocràtica del
Departament de Salut algú ha decidit posar en marxa un pla de xoc com el que es
referia en Mora, per escamotejar amb nocturnitat i traïdoria, als usuaris de la
sanitat pública un dret tan fonamental com anar a cal metge quan ens convingui,
sense esperar que ens hagin de venir a recollir a casa els serveis d’emergència
quan estiguem espernegant. Mentre estàvem confinats, fins a cert punt es podia
entendre que les visites presencials als consultoris dels CAP haguessin baixat
la persiana temporalment, però una vegada recuperada la “normalitat”, per molt “nova”
que se li vulgui dir, a la meva manera de veure no es pot admetre que estiguin aprofitant
el caos assistencial, conseqüència repeteixo d’aquelles retallades sistemàtiques
en personal i estructures, per eliminar del catàleg de serveis disponibles en
els CAPS, les visites presencials dels pacients al seu equip d’atenció primària
de referència, quan en tinguin necessitat i sense esperar la vènia burocràtica.
I tenint en compte que el col·lectiu més perjudicats per aquest nou “protocol” és
el de la gent gran, un 40% de ‘afiliació a la Seguretat Social, la majoria de
la qual té una relació complicada amb la tecnologia que sibil·linament s’utilitza
com a peatge per posar traves, entre d’altres, al dret de recórrer al metge de
capçalera cada vegada que es tingui un mal de ventre, oimés quan aquest col·lectiu
més perjudicat està integrat per gent que arrossega unes patologies cròniques,
que si bé no són de vida o mort, s’han de controlar periòdicament, i no per
telepatia sinó presencialment. D’aquesta desconsideració als usuaris de la
sanitat pública n’haurem de seguir parlant més vegades, perquè en un país on qui
més qui menys s’ha tret un màster en picaresca, em fa l’efecte, pe r començar,
que el cribratge i selecció de les visites presencials no està garantida per una
estricta i asèptica imparcialitat i que, sense buscar més peus al gat, qui
tingui amics o padrins dintre el sistema sucarà el melindro abans.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada