ELS GOSSOS DE CASA BONA

A algú se li va ocórrer destinar un pany de paret d’un solar grandiós, en el rovell de l’ou d’una vella ciutat, per bastir una mena de mur de les lamentacions, on tothom que tingués migranyes endarrerides pogués deixar constància, amb guix blanc sobre un fons fosc de pissarra, de quin somni personal voldria realitzar abans d’anar-se’n a l’altre barri. La iniciativa va tenir un èxit sorprenent, i el mur aviat va quedar-se petit per enquibir-hi els testimonis anònims de tants neguits insatisfets i de tantes il•lusions sentides, i també de més d’un estirabot barroer. En passar-hi un d’aquests dies a donar-hi una ullada, per amarar-me d’una estimulant flaire de surrealisme i d’absurd en estat pur, em va deixar parat trobar-hi escrit un desig extraordinari: “voldria ser gos de casa bona”. No tinc la mínima idea, esclar, de qui ho va escriure, però estareu d’acord amb mi que s’ha d’estar molt frustrat per expressar el clima de desigualtat social que ens toca de viure, d’una manera tan gràfica com crua. Quan érem petits, un gos era feliç amb un os, però avui aneu amb compte de no portar un os de veritat a una casa bona per quedar bé amb el gos, perquè s’hi podria ennuegar o trencar-se un queixal al haver perdut, amb tanta moixaina, la pràctica de rossegar. Una amiga que treballa en una clínica veterinària de la part alta de Barcelona, a vegades m’explica que se’n fa creus de com n’estan de ben cuidats els clients animals atesos en el seu establiment, i de l’ull de la cara que costa als seus amos sotmetre la pobre bèstia a tractaments, operacions quirúrgiques o proves diagnòstiques, que per accedir-hi els humans sense pedigrí, sovint han de carregar-se de paciència en la llista d’espera dels seus hospitals de la sanitat pública. Quan un animal de companyia, altrament dit mascota, es tracta com una persona, com un més de la família com sovint se sent a dir, potser no significa sempre que hi ha persones sensibles i de bons sentiments, sinó que és un símptoma d’estats d’ànim més complicats, en algun cas inclús malaltissos, que van des de la solitud fins a la necessitat imperiosa de "donar" o "buscar" afecte desinteressat . Però quan l’aspecte i la refinada educació de l’animal es fa servir senzillament per fardar o com a signe extern de distinció i classe, no cal confondre-ho amb estimació i respecte per a les bèsties. Tal vegada si un gos de casa bona pogués accedir al mur del que us parlava al principi, escriuria que abans de morir voldria convertir-se en un senzill gos petaner, que de tota l’espècie canina està demostrat que són els que viuen més feliços i menys estressats.