divendres, 11 de juliol del 2014

HE TINGUT UN SOMNI ESTRANY

El públic començava a estar-ne fart d’una comèdia que durava massa, i que repetia gags que ja no tenien gràcia, com si els còmics que acaparaven l’escenari haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea s’hagués tornat ensopida o estúpida. No us ho penséssiu pas: el fet que no els haguessin començat a xiular des de la platea, de ben segur es devia als escamots de claca - llogada per neutralitzar els intents de sabotejar a la representació -, que estava escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no trigà gaire el públic que ocupava la platea a fer costat les protestes, cada vegada més indignades, que venien del galliner, mentre que els establers a les llotges es posaven les mans al cap, com si aquell guirigall els hi vingués de nou, malgrat alguns dels cronistes teatrals més ponderats feia temps advertien que el teatre estava a punt d’esclatar d’indignació, si els còmics no es posaven ràpidament les piles i el dia menys pensat una part important del públic de classe mitjana que s’asseia a la platea, se sentia identificat amb els crits de ràbia  i de impotència procedents d’un galliner ocupat per gent indignada, que plantava cara als còmics exigint que l’obra carca i passada de moda que es representava, fos reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els còmics professionals venien representant un repertori que, amb lleugeres variants, se sabien de memòria tant ells com el públic, al qual l’únic dret que li quedava era, de tant en tant, poder canviar la companyia de còmics, escollint mitjançant un sistema controlat severament per la gerència del teatre i els titulars de les llotges, entre companyies consagrades i de renom, menystenint les aspirants a debutar. Aquesta gerència, tanmateix, va aconsellar els còmics que s’havien repartit les temporades fins allavonces, que per fer mèrits i caure simpàtics a la parròquia esquerpa, fessin algun canvi formal en el guió de les obres, adaptant-les als gustos del públic disgustat, però mantenint invariable l’argument i el desenllaç. Després d’aguantar unes quantes d’aquestes representacions maquillades, el públic majoritàriament jove que omplia el galliner, va exigir a les patums de la faràndula que es traguessin la són de les orelles i renovessin el repertori, de cap a peus. La gerència del teatre i la junta de propietaris de les llotges, un cop refets de la sorpresa inicial, decidiren que no es podia permetre que quatre esvalotats rebentessin una representació que permetia a la casta teatral de viure com uns reis, entre bambolines. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat que barressin el pas a la patuleia. En no sortir-se’n, manaren que es desallotgés per la força el galliner i part de la platea desaburgesada, ja que no quedava altre remei per mantenir l'ordre. Però els indignats no eren manxols, i llevat d’alguna escaramussa que no pogueren evitar en les primeres confrontacions – perquè entre ells també s’hi havia infiltrat la púrria del populisme i l’anarquia -, de mica en mica van purgar el seu moviment de protesta, i utilitzant altres mètodes més intel•ligents i, sobretot, allunyats de la “bronca” permanent, es rifaren els còmics maldestres, posant en evidència les seves limitacions interpretatives i la manca de qualitat de l’obra que representaven, entre els aplaudiments d’una platea cansada de ser escopida impunement des de les llotges...


I aleshores, m’he despertat entresuat, com si enlloc d’un somni bonic hagués tingut un malson...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada