El
públic començava a estar-ne fart d’una comèdia que durava massa, i que repetia
gags que ja no tenien gràcia, com si els còmics que acaparaven l’escenari
haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea s’hagués tornat
ensopida o estúpida. No us ho penséssiu pas: el fet que no els haguessin
començat a xiular des de la platea, de ben segur es devia als escamots de claca
- llogada per neutralitzar els intents de sabotejar a la representació -, que
estava escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no
trigà gaire el públic que ocupava la platea a fer costat les protestes, cada
vegada més indignades, que venien del galliner, mentre que els establers a les
llotges es posaven les mans al cap, com si aquell guirigall els hi vingués de
nou, malgrat alguns dels cronistes teatrals més ponderats feia temps advertien
que el teatre estava a punt d’esclatar d’indignació, si els còmics no es
posaven ràpidament les piles i el dia menys pensat una part important del
públic de classe mitjana que s’asseia a la platea, se sentia identificat amb
els crits de ràbia i de impotència
procedents d’un galliner ocupat per gent indignada, que plantava cara als
còmics exigint que l’obra carca i passada de moda que es representava, fos
reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els còmics
professionals venien representant un repertori que, amb lleugeres variants, se
sabien de memòria tant ells com el públic, al qual l’únic dret que li quedava
era, de tant en tant, poder canviar la companyia de còmics, escollint
mitjançant un sistema controlat severament per la gerència del teatre i els
titulars de les llotges, entre companyies consagrades i de renom, menystenint
les aspirants a debutar. Aquesta gerència, tanmateix, va aconsellar els còmics
que s’havien repartit les temporades fins allavonces, que per fer mèrits i
caure simpàtics a la parròquia esquerpa, fessin algun canvi formal en el guió
de les obres, adaptant-les als gustos del públic disgustat, però mantenint
invariable l’argument i el desenllaç. Després d’aguantar unes quantes
d’aquestes representacions maquillades, el públic majoritàriament jove que
omplia el galliner, va exigir a les patums de la faràndula que es traguessin la
són de les orelles i renovessin el repertori, de cap a peus. La gerència del
teatre i la junta de propietaris de les llotges, un cop refets de la sorpresa
inicial, decidiren que no es podia permetre que quatre esvalotats rebentessin
una representació que permetia a la casta teatral de viure com uns reis, entre
bambolines. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat
que barressin el pas a la patuleia. En no sortir-se’n, manaren que es desallotgés
per la força el galliner i part de la platea desaburgesada, ja que no quedava
altre remei per mantenir l'ordre. Però els indignats no eren manxols, i llevat
d’alguna escaramussa que no pogueren evitar en les primeres confrontacions –
perquè entre ells també s’hi havia infiltrat la púrria del populisme i
l’anarquia -, de mica en mica van purgar el seu moviment de protesta, i
utilitzant altres mètodes més intel•ligents i, sobretot, allunyats de la
“bronca” permanent, es rifaren els còmics maldestres, posant en evidència les
seves limitacions interpretatives i la manca de qualitat de l’obra que
representaven, entre els aplaudiments d’una platea cansada de ser escopida
impunement des de les llotges...
I
aleshores, m’he despertat entresuat, com si enlloc d’un somni bonic hagués
tingut un malson...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada