Follow by Email

dijous, 17 de juliol de 2014

SUSCEPTIBILITAT EMPRENYADORA

Em costa de suportar els que salten a les primeres de canvi, com si tinguessin un ressort subconscient que els posa a cent en un moment donat, sense quan val ni quan costa. I no els puc veure, francament, perquè obliguen la gent que tenen a la seva vora i saben del peu que calcen, a anar sempre molt en compte amb “què diuen” i “com ho diuen”, ja que qualsevol ximpleria intranscendent se la poden prendre malament. I si se’ls hi entregira al païdor una paraula, una observació o un simple gest, posen una cara de set jutges i la complicitat o el bon rotllo amb l’entorn se’n va a fer punyetes la resta de la vetllada. Jo sóc dels que penso que aquestes persones tan irritables no ho fan per malicia o perquè tinguin el dit ficat a l’ull d’algú, sinó que són presoneres d’una mena de cua de palla que els fa estar obsessionades per les “segones intencions” d'allò que s'ha dit. Suposo que no s’ho passen bé estant sempre tan pendents del què es parla, buscant-li tres peus al gat, però els pobres que han d’aguantar una persona susceptible ja els planyo, perquè si no tenen ganes de tallar d'una vegada la relació, contínuament han de donar explicacions i treure ferro a bestieses que es magnifiquen sense solta ni volta, sospitant que qui les ha dit va amb segones de canvi. Si un corcó d’aquesta mena s’infiltra en una colla d’amics, mala peça al teler. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, l'unic remei es neutralitzar el portador del virus posant les cartes sobre la taula sense miraments: entre amics està permès parlar de tot i la susceptibilitat s’ha d'endreçar a a la butxaca, perquè inclús en el cas que algú és permeti comentar el que sigui amb un cert to irònic, no justifica que es faci el ridícul sentint-se frare i prenent candela, posant-se a la defensiva i ensenyant les dents, perquè sovint entre amics una mica de sana teràpia de grup mai fa nosa. I no hi ha mètode més eficaç de conèixer-se un mateix, que descobrint com et veuen els altres. Oi que seriem més feliços canviant el “sentit de la susceptibilitat permanent” per un petricó de “sentit de l’humor”? No es pot estar a totes hores amb les “antenes” posades, per si de cas parlen de mi. Això no es viure i el fetge se’n ressent.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada