Follow by Email

dissabte, 26 de juliol de 2014

SENYOR PUJOL, EM SAP MOLT DE GREU

I no se pas si demanant perdó n’hi ha prou, francament. Em sap molt de greu dir-li que ens l’ha fet molt grossa amb aquesta confessió que pretén, segons vostè, ser reparadora però que embolica més la troca. Com en aquella expressió que vostè tantes vegades ha fet servir per escapolir-se dels periodistes, avui “no tocava” confessar-se, sinó que s’havia d’haver fet molt abans. Temps enrere, tal vegada com explicació natural i voluntària podia colar i, fins i tot, potser se li hagués dispensat el rerefons enrarit, en atenció al seu prestigi personal; però avui aquest gripau costa massa d’empassar i de pair. Sobretot, perquè els fets són com són i no hi ha volta de fulla, la seva confessió desmunta qualsevol excusa de fer-ho passar com una maniobra calumniosa dels que volen mal a Catalunya. Vostè ha confessat i s'ha acabat el bròquil. I aquesta sinceritat que deixa de pasta de moniato els seus incondicionals, pensi com n'es d'insuportable per a tots aquells que sense militar a Convergència, el veien a vostè com el referent d’home honest i digne. No sé qui l’ha aconsellat confessar-se, però em temo que no ha tingut en compte - ni que hagi sigut una decisió personal i espontània de penediment -, que aquí no hi balla només una sanció exemplar, sinó la seva dignitat com a polític, la qual com que massa sovint ha vinculat al país, també Catalunya en surt esquitxada, en un dels moments més crítics de la seva història, quan els ciutadans, precisament, reclamem la sobirania “per dignitat”. Vaig ser militant del seu partit des de l’any 1977, segon membre més votat al Consell Comarcal del Bages i delegat al Vè Congrés de CDC, però en vaig partir peres l’any 1980, poc abans d’assumir vostè la presidència per primera vegada. Els motius de la meva dimissió no venen al cas ni tenien res a veure amb vostè, al contrari: sempre, l’he defensat, admirat i respectat. I per aquesta raó, he llegit amb tanta pena i decepció la seva confessió, de la qual, si m’ho permet, li faig les següents postil•les:
● Davant les insinuacions que corrien des de fa “dos anys”, no li sembla que la confessió fa salat?
● A aquestes altures, no ens mereixem saber de quins imports estem parlant? Perquè si es tractava de quatre rals, com es comença a fer córrer interessadament, encara tindria menys justificació haver-ho amagat fins ara.
● A partir del moment que l’herència va passar als seus fills majors d’edat – que no fa quatre dies, per cert - com es pot justificar que “no van trobar mai el moment adient per a regularitzar”, si un dels seus set fills era un dels polítics més llestos, que s’omplia la boca cada dia de filípiques contra els corruptes i evasors?
● Després d’aquesta confessió d’haver mantingut en silenci durant trenta anys una conducta poc ètica, no creu que algú legitimament es preguntarà si la “bona sort” econòmica dels negocis d’altres membres de la família prové només del seu bon ull empresarial o algun negoci ha acabat bé gràcies a jugar la carta de les influències en el moment oportú?
● Per fer net del tot, aconsellarà els seus fills un exercici de transparència semblant, inclòs si hi ha alguna cosa de cert sobre el domicili fiscal d’algun d’aquests negocis fora del territori autonòmic?

Perdoni la meva indignació, però mentre vostè i els seus fills s’estalviaven contribuir a la hisenda dels seu país, a mi i a tants d’altres jubilats ens mantenen congelades les pensions perquè la caixa diuen que està buida per culpa dels que evadeixen capitals. Senyor Pujol, em sap molt de greu haver d’escriure aquesta reflexió. Dels seus fills m’ho podia esperar tot i el planyia a vostè i a la Marta perquè algun li hagués sortit macat, però de vostè no m’ho esperava.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada