MIRANT EL MAR

L’altre dia, assegut a l’escullera del port, mirant el mar, sota un sol e tarda mig abatut i sentint la marinada a la cara, vaig recrear-me una estona amb la pau que et dóna estar desconnectat de la rabiosa actualitat. Per experimentar aquesta sensació d’estand by mental n’hi ha prou amb tenir la vista clavada a l’aigua sense cap pretensió d’escorcollar-li les entranyes, simplement deixant-la passar mansa per davant com si res, seguint-li cada moviment capritxos o revenxinat, prenent-te un bany d’humilitat perduda la vista en aquell horitzó que no s’acaba mai. Són d’aquells moments que voldries perllongar hores perquè t’adones que mentre tens la ment en blanc, es regenera l’esperit i es carreguen les piles. Ja saps que tot plegat és un miratge, un paradís amb data de caducitat, que aquella tranquil•litat és un parèntesi, però no tens cap pressa perquè es desfasi l’encanteri i, en certa manera, t’hi deixes anar quasi voluptuosament en aquell dolç no fer res. Això sí, perquè la catarsi sigui perfecta has d’anar a l’escullera tot sol, com aquells pescadors peripatètics que fan monòlegs amb la canya, perquè si hi vas en companyia tard o d’hora et distrauràs per no fer-li un lleig quan et parli, perquè mentre dura l’idil•li amb el mar perds tant la noció del temps com de la gent que passa pel teu costat o et diu alguna cosa. Perdoneu que em faci pesat, però aquella estona a l’escullera, mirant el mar com un encantat, va estalviar-me de rumiar en les misèries quotidianes de la vida. Ja sé que totes em rebotarien de cop al despertar-me d’aquella becaina, però sempre és més fàcil de pair la crònica d’una humanitat perduda entre guerres fratricides, depravació, enveja, corrupció, desigualtat i prostitució de l'enteniment i la compassió envers el patiment dels altres.