Follow by Email

divendres, 25 de juliol de 2014

SILENCIS OPORTUNS I SILENCIS COVARDS

Vaig llegir una d’aquestes frases que reboten per la xarxa com pilo tes de ping-pong, que deia: “el silenci és el gran art de la conversa”. No sé si tenen amo aquestes paraules o si han nascut en l’anonimat després d’una nit de ressaca, però el cas és que no anava gens desencaminat qui se li va ocórrer l'estirabot. El personatge literari de Mr.Chance, el jardiner que l’actor Peter Sellers fa convertir al cine, en inoblidable caricatura de l’anglès murri, fa palès l’immens poder dels silencis oportuns: allò que es diu, ja s’ha dit; però allò que es calla pot ser qualsevol cosa, inclús transcendental. No obstant això, sempre sol ser més forta la temptació d’enraonar pels descosits per semblar enginyós i ben informat, que no pas l’esforç d’estar-se callat per semblar intel•ligent. Els músics saben molt bé que una part important de les partitures la constitueixen els silencis, quan s'administren bé els espais entre sons, les pauses i els ritmes. Sense silencis calculats no hi hauria comunicació musical. Varis personatges de la història han confessat que s’havien penedit moltes vegades d’haver xerrat massa, però mai d’haver tingut tancada la boca tancada perquè, com deia al principi, en una conversa endreçada, sobretot en la diplomàcia o en la política, només els silencis valen la pena, la resta són febleses.  El finíssim Mark Twain va dictar sentència definitiva: “ És millor tenir la boca closa i passar per burro, que obrir-la massa i esvair tots els dubtes sobre aquesta qüestió” I en Sèneca, que en aquestes coses la sabia llarga, advertia als seus deixebles que per des-col•locar un interlocutor bocamoll impertinent i provocador, la millor estratègia es intercalar a la conversa silencis oportuns. Però abans d’acabar aquest elogi del silenci oportú, no em puc estar de condemnar-lo quan l’oportunitat es basa en la covardia, com està passant avui mateix, sense anar més lluny, amb massa silencis interessats al voltant del genocidi al camp de concentració de la franja de Gaza o mirant cap a una altra banda per no haver de parlar a fons del menyspreu per la vida humana dels fonamentalismes fanàtics dels totalitaris emparats en una religió. O sobre el sarcasme que significa que al país en teoria més avançat del món, tecnològicament parlant, on cada dos per tres la violència escapça en segons vides humanes, no hagin trobat el desllorigador perquè la injecció letal que apliquen als seus condemnats a mort, no trigui dues hores a fer efecte. Aquesta mena de silencis de conveniència, els que els practiquen poden considerar-los molt oportuns, però els que ens ho mirem des del carrer estant, hem de tenir clar que són l’exemple dels silencis covards que porten la civilització pel camí del pedregar.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada