Follow by Email

dimecres, 16 de juliol de 2014

AUTORITAT MORAL

La pena que arrossega la nostra classe política no és que vagi escassa de líders, sinó que molts dels que aparenten ser-ho, s’han petejat el prestigi com a dirigents per manca d’autoritat moral, una condició indispensable per a tenir credibilitat. Ja sé que, per desgràcia, aquesta carència no és una exclusiva dels polítics, sinó que tampoc massa de l’anomenada classe dirigent i més de la meitat dels quatre manxaires d’opinió en els diversos mitjans poden vantar-se d’un currículum net, polit i, sobretot, tan coherent que suporti “la prova de l’hemeroteca”. I sense tots aquests ingredients no es pot anar gaire lluny en la vida pública, sobretot si el camí no és de flors i violes, sinó que té espines i pedres cantelludes a dojo. Quan els dirigents polítics, socials, empresarials o religiosos tenen autoritat moral suficient, se’ls reconeix com a líders naturals sense gaire esforç, hom s’hi identifica i els hi fa costat. Quan és a l’inrevés, els dirigents han de recórrer a l’autoritat del bastó o a la trampa de l’enganyifa, fent creure que s’han fet una neteja de cara a fons, sense haver ni canviat l’aigua bruta de la gibrella. Per aquesta raó tenen tanta requesta en política els líders nous de trinca, per estrenar, que la gent reconeix perquè són propers, parlen un llenguatge que comprenen a la primera i, la majoria de vegades, tenen l’esquena masegada per una motxilla carregada amb els mateixos greuges; però sobretot perquè convencen sense recórrer al suborn descarat, ni al xantatge emocional, ni al recurs de la por. ¿Quina autoritat moral, per exemple, els hi pot quedar a uns polítics cremats durant anys de fer d’escolans d’amèn dels aparells d’uns partits que potser no són corruptes, però tiren terra al damunt dels casos de corrupció quan esquitxen els seus? Cap societat pot avançar i reeixir si no es treu de sobre, ràpidament, el jou d’uns capatassos moralment desacreditats. El poble desconfia sempre de qui prediquen una cosa i en fa una altra, però no suporta de cap manera qui predica allò què no creu. I d’aquí plora la criatura, de que els professionals de la política així com els dirigents que s’eternitzen en determinades poltrones, simplement perquè els hi agrada tocar poder o les portes que el poder obre. ¿Com poden, tanmateix, demanar sacrificis salarials aquells que cobren sous que no s’acaben ni sopant deu vegades? ¿Qui es pot creure que no hi ha cap més remei que retallar en sanitat, en educació, en pensions, en benestar en definitiva, si els que ho afirmen tenen el ronyó folrat i totes les necessitats que són bàsiques per a tanta gent les tenen cobertes amb escreix? En èpoques de crisi, només poden demanar sacrificis aquells que tenen autoritat moral per a fer-ho. I no en queden gaires. Per aquesta raó tanta gent està emprenyada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada