EL PROBLEMA DELS MALALTS CRÒNICS I DELS VELLS

El conseller de la cosa diu que la sanitat pública catalana no té cap problema estructural, encara que es tanquin llits, les llistes d’espera treguin fum i a urgències no donin abast; el problema es veu que són els malalts crònics i tota aquesta trepa de gent gran que després de d’aconseguir posar anys a la vida, ara malden per arrodonir la jugada aprofitant la vida fins a l’últim badall, en bon estat de forma. El senyor Boi Ruiz, que és molt endreçat amb la forma de comunicar, no va expressar-se exactament amb la claredat com ho he fet jo, però el sentit de les seves paraules és aquest, ni més ni menys. Qui col•lapsa els serveis d’urgències, en la seva opinió, són els malats crònics que cada dos per tres amoïnen per una aparença de crisi o la gent gran que s’espanta perquè alguna peça del seu cos sembla que grinyola. Segons el conseller, un tant per cent molt considerable d’urgències obeeixen a alarmes subjectives de pa sucat amb oli, les quals entrebanquen la fluïdesa dels serveis mèdics. Què se n’ha de fer, doncs, dels malalts crònics pesats i dels vells que no volen plegar la paradeta mentre la festa continuï? Aquesta és la mare dels ous de la sanitat pública i, per extensió, del simulacre d’estat del benestar, perquè la resposta que fins ara es proposa – no anar a urgències sinó s’està estirant la pota, posant-se en mans del metge de capçalera per parar el cop – no deu oferir suficients garanties a l’usuari escarmentat perquè aquest es tranquil•litzi. Francament, a la meva manera de veure, el fet que els crònics o la gent gran vagin a urgències al primer símptoma, la majoria de les vegades no és per comoditat, sinó per pura basarda. A urgències no s’hi va a passar-s’ho bé, perquè llevat que es tracti d’una qüestió de vida o mort, fer cua durant hores assegut en cadires que no conviden precisament a escarxofar-s’hi, no és recomanable; però durant aquesta llarga estona d’espera s’estabilitza el malalt i se li fa un pedaç que dura fins al següent brot d’angoixa. Ara bé, alguna cosa no deu funcionar tan perfecte als Cap perquè la gent opti per anar a fer la punyeta a urgències hospitalàries. I alguna cosa es deu fer malament, tanmateix, perquè la sanitat pública després de tres anys de retallades i de polítiques pressupostaries gasives, segueixi donant pèrdues comptables en el capítol de gestió. En propers dies hi haurem de reflexionar més a fons i arribar al moll de l’ós, perquè no sembla just que el mort es vulgui carregar als crònics i a la gent gran, els quals malgrat tinguin les espatlles amples ja en comencen a estar tips de ser l'ase dels cops.