DOS ÀNECS COIXOS CARA A CARA A LA MONTCLOA

Avui al president Mas se l’espera a la Montcloa per a donar-li el cop de gràcia definitiu, ara que es pensen que el tenen coix i mig estabornit. El president Rajoy no li tindrà compassió perquè no és el seu tarannà, sinó que mirarà d’aprofitar l’estat de xoc emocional del seu interlocutor, per fer-lo desdir de la consulta i que s’empassi les pretensions catalanes de partir peres amb el centralisme que ofega l’autonomia. Fins aquí, el guió de la trobada dels dos polítics està escrit amb tot detall i la pel•lícula no té cap al•licient per als observadors perquè el desenllaç està més que cantat, i tothom se sap l’argument abans de començar la sessió. Però a la meva manera de veure s’equivocarà de cap a peus el senyor Rajoy si, fent cas als assessors que li bufen a cau d’orella l’estratègia  per a desmuntar la dèria sobiranista, considera que escanyant  l’ànec coix, bona nit cargol. El president Mas és un il•lustre comissionat institucional per traslladar al govern central una demanda majoritària en favor d’exercir el dret a decidir, però no és qui peixa aquest moviment reivindicatiu popular. Ell si va apuntar en un moment donat - tal vegada per conveniències polítiques o per convicció sincera, vés a saber -, però avui es presenta a la Montcloa revestit de la legitimitat institucional com a portaveu indiscutible del sentiment sobiranista català i com a tal faria bé el senyor Rajoy de no mofar-se’n ni menystenir-lo perquè ranquegi, com a conseqüència del cop de pedra llençat amb mala bava per la família Pujol. Ell només fa de missatger avui, però la força del missatge i el protagonisme del procés resideix en el poble, entesa aquesta paraula  com a conjunt transversal de ciutadans que han perdut la confiança en un govern central que es pixa cada dos per tres damunt dels símbols més sagrats per a una nació històrica, com son la seva llengua i la seva cultura. I que ofega sistemàticament la capacitat de finançar les seves iniciatives per sortir-se’n pels seus propis mitjans de la crisi. Com a tot arreu, la classe política de Catalunya també està esquitxada per la corrupció, però el que estigui net de culpa que tiri la primera pedra i, per descomptat, en aquest sentit el president Rajoy va tan coix com el president Mas. La diferència entre la coixera d’un i de l'altre rau en que a Catalunya qui marca el ritme de la cursa cap a la regeneració política mitjançant la independència no són els polítics professionals, sinó un poble constituït en assemblea nacional il•lusionada, perquè està fart de ser venut per quaranta monedes de plata.