Follow by Email

dimarts, 29 de juliol de 2014

CAP GUERRA ACABA MAI EN TAULES

Aquell bèstia d’en Kissinger va tenir la macabra sinceritat de confessar que no es pot anar a la guerra, conformant-se fent taules. Les guerres s’han de guanyar de carrer per tenir la paella pel mànec a l’hora d’imposar condicions per a la pau. Aquesta lliçó d’estratègia bèl•lica la té ben assumida Israel i, per aquesta raó les guerres desiguals amb els palestins sempre acaben igual: confinant els àrabs en els immensos camps de concentració que són, en definitiva, la franja de Gaza i una part de Cisjordània. I per aquesta raó, avui tampoc no afluixaran els jueus, continuant arrasant-ho tot perquè l’objectiu és guanyar per golejada i amorrar, per enèsima vegada, l’orgull i la moral del poble palestí perquè d'aquí uns mesos s'hi torni. En Ramón Gómez de la Serna, té un acudit rodó sobre la guerra: “El cañón, después del disparo recula, como asustado por lo que acaba de hacer”. Excel•lent metàfora, sí senyor, aquesta de que les armes senten vergonya de la guerra. Però les guerres no s’engeguen a causa de les armes, sinò que són aquestes les que es fabriquen gràcies a la guerra, perquè no falti mai xeixa. Qui decideix envair la casa del veí per robar-li riquesa o territori són persones enverinades per l’hàbil propaganda dels fabricants d’armes que burxen i burxen els ressentiments, fins que la guerra esclata. Els que declaren les guerres i els que les fan són persones que sense estar armades fins a les dents no s’envalentirien i podrien beure, conviure i abraçar-se en bona harmonia. El problema són les armes i els criminals que les fabriquen a tremuja. Cap guerra ha servit per portar la pau a l’ànima de les persones que les han patit, i més tard o més d’hora sempre revifen, sovint amb més crueltat, els ressentiments. Tampoc és cert que amb les guerres algú hi guanyi, perquè les autèntiques víctimes, els morts, són dels dos bàndols; l’única diferència és que les del bàndol vencedor passen a la història com a herois i les dels perdedors es podreixen anys i panys en foses comuns. La industria per a la guerra no pot parar perquè massa gent en viu, inclosos els que amb l’excusa de la neutralitat, fan negocis amb els dos bàndols que se les foten. Com que el capital no té color ni pàtria, i només interessa que doni rèdits, cap inversor es pregunta en què inverteix exactament els seus estalvis, mentre la inversió ragi: amb aquesta filosofia realista fins i tot el Vaticà, per posar un exemple, pot contribuir indirectament a fomentar la industria de la guerra. Els fons d’inversió són tan opacs que cap inversor pot estar segur de que alguna de les bombes que maten criatures innocents a Gaza, no portin les seves empremtes.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada