SOBRETOT, LA PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA QUE NO FALTI

Si de veritat la classe política volgués regenerar la seva imatge pública, a la meva manera de veure no hauria de posar pals a la roda a la investigació dels seus draps bruts dels seus propis establishments, començant per no atrinxerar-se darrera la presumpció d’innocència i de buscar excuses de mal pagador per a no airejar tots els armaris d’esquelets i els cossis, de camises tacades. No hi ha cap més manera d’actuar perquè una ciutadania, sotragada per les continues retallades en tots els aspectes bàsics i més sensibles del benestar, pugui pair el degoteig diari que no s'atura de polítics, funcionaris o sindicalistes - situats a les cúpules, no a les bases - enxampats amb els dits untats i, a sobre, que les primeres paraules dels responsables de les organitzacions esquitxades per la corrupció, siguin per reivindicar la presumpció d’innocència dels seus imputats. Em sembla molt bé, perquè tothom té dret a que no se’l condemni sense sentència en ferm; però potser que es reconegui que tampoc aquesta empara democràtica s’aplica democràticament. Quants “presumptes” en espera de judici han perdut la seva feina a l’empresa privada o se’ls hi ha fet la vida impossible en societat, basant-se només en la pura sospita o en un simple atestat policial, i quants càrrecs públics, diputats inclosos, malgrat estiguin imputats, segueixen a la seva rectoria fent-se el longuis? És veritat que algunes vegades un polític presumpte culpable ha quedat exculpat, i com que la justícia va tan ranca, netejar-li la llàntia ja serveix de poca cosa perquè el descrèdit personal és de difícil recuperació després de massa temps; però reconeixem, almenys per a tranquil•litzar les nostres consciències ciutadanes, que la majoria dels casos en que les imputacions inicials s’han fet aiguapoll, ha estat “per falta de proves”. I aquest és un altre fet, el de no poder-se demostrar res, a destacar quan el “presumpte” ocupa un càrrec públic: el corporativisme de la classe política i del seu entorn no es caracteritza, precisament, per la col•laboració. Ho hem sentit moltes vegades, fa poques hores també a Torredembarra: un dels regidors implicats ha tret ferro a l’escàndol dient que no s’ha fet res il•legal i que tot l’equip de govern n’estava al cap del carrer de les irregularitats. Francament, no m’explico que una classe política que diu que vol regenerar-se, enlloc de fer cua a casa del jutge per explicar tots els presumptes tripijocs amb llum i taquígrafs es tanquin en banda, reclamant a crits la presumpció d’innocència. Amb aquesta predisposició interessada en no perdre el poder, la regeneració política va per llarg, perquè això que avui passa a Torredembarra s’ha repetit arreu amb altres protagonistes i, si no s’actua sense miraments es tornarà a repetir demà. Què es pot esperar d’un establishment polític i funcionarial, que permet que el nepotisme més impresentable corqui una institució, cabdal per controlar les bones pràctiques administratives, com és el Tribunal de Comptes? No cal dir res més.