CUES I DRECERES

Hi ha cues que es fan per gust i d’altres per força, però malgrat sembli que una cua sempre és una cua, el món no es veu de la mateixa manera, per exemple, fent cua per entrar en un espectacle, un restaurant de moda o per agafar bona entrada per a un concert de masses, que  fotent-se de fàstic a la cua de l’Inem o esperant ser atès en un servei d’urgències de la seguretat social. El posat dels que s’esperen per passar-s’ho bé una estona és molt diferent de la cara que fan els que sembla que van a parar la mà, per dir-ho francament. Perquè hi ha una certa tendència - sorgida d’un imaginari subconscient no necessàriament viscut sinó, potser, només recreat -, a considerar que entre un que fa cua i un pidolaire hi ha poca diferencia i que, per tant, quan es fa cua per necessitat no es pot anar amb exigències: fer cua vol dir, simplement, esperar fins que et toqui la tanda, el temps que calgui. Però no hi ha res més frustrant que, després de frisar-se pacientment en una d'aquestes cues, quan arribi el torn s’hagi acabat el carbó. I això passa, ens ho expliquen i ens ho ensenyen cada dia els corresponsals, en països en conflicte on els aliments i els articles de primera necessitat són un bé tan escàs, que no n’hi ha per a tots. Però hi ha un fet curiós: en aquestes cues de casa nostra que s’han de fer per força, poques vegades s’hi troben cares conegudes de gent d'upa. Inclús en els països considerats més democràtics, aquells individus que formen part d’allò que, col•loquialment, coneixem com establishment, mai te’ls ensopegues en una cua, ni per casualitat. Això deu voler dir que hi ha qui no necessita fer cua per aconseguir una cosa o per arribar a destí, perquè sap com fer drecera. Fa quatre dies, per exemple, per renovar el DNI o el passaport, t’obligaven a fer cues tercermundistes que, moltes vegades, s’iniciaven de matinada fes fred o calor. No em consta que tothom passés pel tub i, com en aquelles quaresmes llunyanes que els que no eren uns poca-roba podien fer pam i pipa al dejuni, mitjançant la vergonyosa compra d’una butlla, en aquesta societat nostra en teoria igualitària i tan solidaria, hi ha genteta que està dispensada, entre d’altres molèsties, de fer cua, de viatjar en transport públic o de podrir-se en una llista d’espera, per a ser atès en un hospital públic. Però, a la meva manera de veure, el problema més gros de tot plegat és que la classe dirigent que hauria de resoldre totes aquestes discriminacions, no pot fer-se càrrec de la indignació que causen als ciutadans que les pateixen, perquè mai els de l’establishment han hagut de fer cua per res. ¿Com poden, doncs, saber el pa què s’hi dóna, si mai han tastat els rossegons?