Follow by Email

dilluns, 28 de juliol de 2014

EL XANTATGE EMOCIONAL DE LA MENDICITAT

A algú li agrada engegar a passeig un pidolaire que li para la mà? No només no li ve de gust a ningú, sinó que la majoria de les persones no saben com reaccionar, se senten incòmodes i moltes vegades els hi donen quatre peces de xavalla, més que res per treure’s de sobre un pesat, que no pas per fer un autèntic acte d’almoina. Tal vegada algú em tiri en cara manca de sensibilitat, hi té tot el dret si és de pell prima, però no tinc cap inconvenient en replicar-li que si pensa així és perquè es fa l’hipòcrita i no sap, o no vol assabentar-se’n, que les qüestions socials no es solucionen amb simples declaracions de principis, per molt boniques que sonin les paraules buides amb que embolcallin les mostres de suport virtual. Per què un ciutadà s’ha de sentir malament davant homes, dones o joves, agenollats a terra amb un cartell exposant un drama que sovint tira a exagerat però que t’arriba al cor, o al ser abordats per un mendicant a peu dret amb un got de plàstic a la mà, repetint com un lloro o convincent que no té feina i molts de fills per alimentar? Sent, afortunadament, la nostra una societat mobilitzada des de les institucions i des del voluntariat per atendre qualsevol brot de misèria i evitar que ningú passi gana, no s’acaba d’entendre que des dels ajuntaments es toleri, com si fossin impotents per evitar-la, la mendicitat pels carrers i places de les ciutats, ja que a part de ser poc estètic en un territori que viu del turisme i ha de cuidar la imatge, és denigrant pels propis pidolaires, bastants més dels que sembla, manipulats per autèntiques màfies. Però sobretot  fa sentir culpables els vianants o la gent que es pren tranquil.lament un refresc en una terrassa. Per què s’han de sentir aquests ciutadans que també les passen magres com si la misèria fos culpa seva? Per què s’ha de sentir incòmoda gent que inclús col•labora activament amb Càritas, la Creu Roja o el Banc dels Aliments? És exagerat que hi hagi bones persones que se sentin agredides emocionament, com si fossin víctimes d’un xantatge? En una carta al director d’un diari, una ciutadana a més de fer-se les mateixes preguntes que jo,  denunciava que “no hi hagués la valentia per part dels ajuntaments de fer les reformes necessàries per anar a l’arrel del problema, el qual té solució molt senzilla si es vol, per molt que es digui el contrari”.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada