Compte amb Maquiavel!, que us el podeu
trobar de trascantó, reencarnat el seu esperit manefla sota la pell de
governants que són capaços de qualsevol tripijoc, sempre que els ajudi a
perpetuar-se en el poder. Un exemple fefaent, entre molts d’altres que podríem
citar de la llarga llista d’aprenents de bruixot, n’és el president Rajoy, un
curiós personatge que com l’he definit moltes vegades té més retirada amb un
viatjant de gra cuit, que no pas amb un home d’Estat. Ahir, aprofitant que
estava lluny de la cuina parlamentària on les receptes delicades s’han de
guisar, des de Panamà, s’ha tret un parell de conillets del barret, amb els
quals pensa emular les lliçons del propi rei de les martingales retorçades. Per
una banda, després de blindar l’anterior cap d’Estat apunta que sobren uns
quants aforats i, després d’aquesta pirueta, es despenja deixant sobre la taula
que l’alcalde que ha de governar els ajuntaments a partir d’ara, ha de ser el
capdavanter de la llista més votada, encara que no tingui majoria suficient que
el recolzi. Com a bon deixeble de Maquiavel, no desvetlla el truc que hi ha
dessota de cadascuna d’aquestes dues representacions: en la primera,
probablement, deixar sense empara privilegiada els parlamentaris autonòmics i
alguns jutges i fiscals rasos que més aviat fan nosa; i en la segona, introduir
de resquitllada a la potenciació de l’alcalde un element de desestabilització
de les minories, al impedir-les formar coalicions de perdedors, per desbancar
la majoria minoritària referendada per les urnes, assegurant així la
conservació del poder municipal en molts de casos que l’alcaldia perillaria,
sumant l’empenta dels moviments rupturistes que previsiblement trauran bons
resultats en les properes municipals, impulsats pel suflé de la indignació popular
envers els partits tradicionals. Si en Rajoy fos un home d’Estat i no un home
desesperat, que només pensa en com conservar el poder per tapar les seves
vergonyes, impulsaria la reforma electoral que fa trenta anys està a l’aigüera,
inclosa una llei de transparència en totes les institucions i administracions
de l’Estat, i acabaria amb els privilegis i prebendes de la casta política, per
fer realitat aquell principi democràtic d’igualtat davant la llei. Tanmateix,
ja posats a endreçar el corral, impulsaria una reforma urgent per aconseguir la
separació efectiva de les jurisdiccions, renunciant al dret de cuixa en la
designació, per part de l’executiu, dels membres del poder judicial i de la
Magistratura, inclosa la composició del Tribunal Constitucional. Si fos un home
d’Estat, per molt maquiavèl•licament que actués, se li hauria de reconèixer el
coratge polític. Però com que és una mala còpia de Maquiavel, i a més en versió
gallega, s’ha quedat amb el pitjor d’aquell personatge que, a diferència d’ell
mateix, sí que tenia sentit d’Estat i “nas” per evitar que els problemes se li
podrissin als dits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada