ASSAIG DE DIÀLEG ENTRE DOS AMB LES MANS LLIGADES

Estic d’acord amb en Salvador Cardús quan va escriure: “hi ha invitacions al diàleg que s’assemblen més a un plegaria per demanar que plogui en plena sequera, que no pas un pronòstic de pluja”. Em va cridar l’atenció i m’ho vaig subratllar. Si avui ho retrec és perquè no aposto un pèsol per unes converses que, d’una banda i d’una altra, tothom reclama que siguin “transparents”, en contra del que la història palesa al llarg de molts anys d’experiència, tants com vulgueu: que els acords sòlids no es congrien amb les portes obertes de bat a bat i amb llum i taquígrafs damunt i dessota la taula de negociació, sinó a porta tancada, discretament en un ambient quasi íntim que permeti posar-se cada part en la pell de l’altra i explicar-se, si cal, confidències; la qual cosa suposa escoltar abans de parlar. ¿Com pot reeixir un diàleg de pura conveniència, en que cada interlocutor senti al clatell l’alè gèlid de la desconfiança de gent de la pròpia família i, per tant, no tingui pebrots “d’escoltar” sense prejudicis? Perquè si qualsevol dels dos interlocutors, en Rajoy o en Mas, caiguessin en la temptació de reconèixer a l’altre només que fos un pessic de raó en llurs arguments, al tou li plourien acusacions de traïdor i de mel·liflu. El problema és que per tornar al punt de partida del conflicte, per reiniciar el diàleg des de zero i embastar un pacte de convivència “civilitzat”, com voldria en Rajoy, caldria oblidar les vegades que en els darrers deu anys, des de Madrid s’ha tancat sistemàticament la porta pels morros a una Catalunya sacsejada per una pressió popular creixent dels ciutadans que només veuen en un Estat propi el remei per a la seva anèmia financera i d’identitat. I resignar-se a comprovar si en els propers deu anys el comportament dels futurs executius centrals serà més lleial amb les ànsies d’un poble que se sent nació, és més del que se li pot demanar a un nacionalisme reiteradament humiliat i esclafat. En Mas, doncs, ni que en Rajoy volgués fer una finta política de les seves, té les mans lligades per negociar res que no passi per activar un referèndum que resolgui definitivament el dilema entre independència i qualsevol altre model autonòmic. Per aquesta raó l’un i l’altre - en Rajoy versus don Tancredo, sobretot, i el Mas oportunista dels darrers mesos, potser també -, haurien de tenir ben clar quin va ser l’origen d’això que en diem “el procés”. L’inici de la reclamació de diàleg polític amb Espanya el fa, mal que a segons qui li pesi reconèixer-ho, Pasqual Maragall amb la seva proposta de reforma a fons de l’Estatut, fent mans i mànigues amb una Constitució que, depenent de com i qui la interpreti, hi té aixopluc tothom. El barroer menyspreu d’aquella solució d’encaix amb Espanya va trencar la confiança dels catalans i els va tirar al carrer aquell 11 de setembre de fa dos anys. Francament, doncs, d’aquest assaig de diàleg d'ara, tan agafat pels pèls que no té data ni ordre del dia, potser només se’n pot esperar que els dos interlocutors posin les bases per establir demà unes bones relacions entre dos Estats veïns. Però, a la meva manera de veure, ni un ni l’altre, per molt greu que em sàpiga, no tenen la talla d’estadistes que faria falta per treure aquest carro del pedregar.