CONSIDERACIONS A UNA SENTÈNCIA

De la sentència sobre els aldarulls a les portes del Parlament de Catalunya, que acaba de pronunciar l’Audiència Nacional, en principi em criden l’atenció uns quants estirabots que poso a la vostra consideració:

1)- Quanta gent, des de la política o des dels mitjans, ha començat les seves valoracions de la sentència amb un “sense haver-me-la llegit, només en funció del que diuen els diaris...” o “jo no sóc jurista, però...”. És a dir, que en una matèria tan delicada – i no és la primera vegada que succeeix -, gent que té notable influència en la formació “d’opinió pública”, és de lamentar que sigui tan temerària d’emetre judicis de valor, sobre quelcom que no s’ha estudiat a fons. És molt propi del nostre caràcter llatí, deixar-se portar pels impulsos i no contar fins a cent abans d’obrir la boca. Per aquesta raó, tanta gent resta presonera de paraules improvisades – “a bote pronto”, com dirien els castellans -, de les quals després se’n penedeixen mil vegades d’haver-les pronunciat.

2)- Que les desqualificacions radicals sobre la conducta dels “indignats”, que els parlamentaris objecte de vexacions i amenaces, varen fer a sang calenta, i de les quals n’hi ha testimonis a dojo als mitjans o a través de les indiscrecions de persones del seu entorn, es varen fondre en un bany maria de “bonisme”, quan tocava ratificar-les davant el tribunal en qualitat de testimonis de càrrec de l’acusació que, per cert, encarnava la Mesa del Parlament i el Govern de la Generalitat.

3)- Que algunes de les organitzacions que donaven suport incondicional als acusats, començant per les seves pròpies defenses, varen qüestionar durament la improcedència de la jurisdicció obligada, reclamant que no fos un Tribunal especial, sinó el TS de Catalunya, l’encarregat de jutjar les denúncies presentades. I ara, en vista que la sentència ha anat com ha anat, no tenen paraules per elogiar el dictamen i, gairebé, la independència d’aquell tribunal tan bescantat i no reconegut.

4)- Que l’Audiència Nacional estableixi un precedent jurídic d’autoritat, després d’uns raonaments més propis d’un article d’opinió que no pas de la literatura jurídica, no delimitant la frontera entre la legítima llibertat d’expressió i el llibertinatge de l’acció directa, a la meva manera de veure és, com a mínim, insòlit i discutible, perquè entreobre portes que potser estarien millor tancades. Si l’absolució dels acusats es basava en la manca d’identificació positiva, potser hagués estat més coherent deixar-ho aquí, fent constar sense mitges tintes que si hagués estat a l’inrevés, al marge del càstig, els aldarulls eren un delicte “per se”, amb l’agreujant de voler impedir l’entrada de representants electes democraticament, a la inviolable seu parlamentària.

5)- Finament, no em puc d’estar de lamentar que una qüestió tan seriosa com aquesta sentència, algú la frivolitzi amb una pregunta que ara em sembla no toca, encara que sigui pertinent fer-la el dia que les dues vares de mesurar es confirmin. ¿El tribunal hagués dictat un veredicte semblant, si els parlamentaris vexats haguessin estat diputats o senadors espanyols? Ara no ho sabem, ni tenim manera d’esbrinar-ho. Però amb el contingut de la sentència ja anem ben servits, i per discrepar-ne no cal  recórrer a judicis d’intencions que només ens portaran a un debat estèril.