ENTRE LA NORMALITAT HOMOSEXUAL I L'ORGULL GAI

El dissabte es varen produir dos fets que em donen peu a escriure la reflexió d’avui: la festa de l’orgull gai, a Manresa, i el casament del conseller Santi Vila, a Peralada. El primer, entraria en el capítol de l’extravagància i de la barroeria, per dir-ho d’alguna manera, i el segon en el de la normalitat assenyada. No sé amb quina de les dues versions de l’actualitat homosexual s’identifiquen més els que en són, però voldria creure que la caiguda dels infinits tabús del passat, que s’han anat esmicolant un darrera l’altre, hi ha tingut més a veure la prudència com centenars de milers d’homosexuals practicants han aconseguit que la societat els acceptés com a persones normals, que és tan respectable com qualsevol altre la seva manera diferent de viure i orientar la sexualitat i que, per aquesta causa, ningú pot ser discriminat com un viciós, compadit com un malalt o perseguit com un empestat, ja que la tendència sexual no condiciona la capacitat intel•lectual de les persones, ni els seus valors humans, ni la seva categoria i responsabilitat com a ciutadans. Per tant, em pregunto si l’estridència com anualment es reivindica el moviment gai pels carrers de les principals ciutats, ajuda o perjudica la imatge d’unes persones que no volen convertir-se en caricatures de si mateixes ni en estereotips d’una realitat manipulada per interessos de tota mena – inclosos els comercials -, sinó simplement passar inadvertits per la vida, compartir-la amb qui es vulgui amb total normalitat i destacar pels mèrits i no per haver escollit una determinada opció sexual. No sé si el vertader “orgull gai” i l’ambient homosexual el representaven millor les xarones i matusseres comparses que han ocupat Manresa el cap de setmana per, segons deien, “donar visibilitat i reivindicar els drets del col•lectiu”; o el conseller que es casava amb la seva parella de sempre, a Peralada, acompanyat dels més destacats representants de l’establishment, fent palès que els homosexuals poden sentir-se “orgullosos” de que s'accepti com a normal que puguin desenvolupar qualsevol tipus de responsabilitat professional, pública o política, incloses les més altes. Jo, evidentment, no sóc pas ningú per a donar consells, però a la meva manera de veure potser els dirigents del moviment gai, s’haurien de replantejar les formes, perquè la societat els percebi tal com són, no de qui es disfressen per “epater les bourgeois”.