A LA MERDA EL CAPITALISME QUE ENS HA TRAÏT!

Vaig llegir en alguna banda, no fa pas gaire, que a un d’aquets joves aïrats que es desfoguen apedregant aparadors de bancs o de botigues cinc estrelles, se l’havia sentit bramar la frase que encapçala la reflexió, si bé el mot “trair” en realitat l’havia substituït per una expressió més gruixuda: “que ens ha donat pel sac”. I mira per on aquesta exclamació m’ha fet adonar que, tot i ser un disbarat esbravar-se a cops de llamborda, potser no sempre obeeixi aquesta reacció violenta a pur vandalisme, sinó que també hi pot haver al darrera el ressentiment profund d’una generació frustrada, que de cop i volta s’ha quedat sense referents. Agradés més o menys, després de la gran trompada del 29, els teòrics del capitalisme estaven eufòrics per poder començar de nou amb empenta sobre les runes, cendres i misèria després de la gran guerra, i imposaren arreu, a vencedors i vençuts, unes regles de joc econòmiques estrictes, basades en la llibertat de mercat, la iniciativa individual, la productivitat i la competència salvatge; això sí, de bracet amb conviccions democràtiques, més o menys de conveniència, oposades frontalment a tota mena de totalitarismes. En aquest marc tothom podia espavilar-se més o menys per tenir èxit, amb la particularitat que cadascú podia establir l’objectiu del triomf a la mesura de les seves ambicions. Per aquesta raó, s’havien encunyat principis tan tòpics com: “qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla” o “si pots col•locar-te en aquesta empresa tens pa assegurat per la vida”. Tot quedava reduït, doncs, a fer diners treballant de valent, especulant o traficant comissions i favors, i el catàleg de valors sota l’imperi del capitalisme eclèctic era molt simple: tenir les butxaques plenes per a consumir a cremadent o la barra suficient per empenyorar-se de per vida, per viure igual o millor que el veí. Però vet aquí que quan l’invent ha fet figa i ja no es troba feina de jove per no viure a la palla de gran i que per molt que t’esforcis en aconseguir la felicitat com abans, a base de viure de manlleu amb l'esquena dreta, no hi ha ningú que fiï o que deixi diners per la cara, la bona vida per la qual havia preparat la societat capitalista de la postguerra s’ha esfumat. D’aquí bé la ràbia, potser, d’aquell jove que culpava amb desesperació als símbols del capitalisme paternalista d’haver-lo abandonat. És la frustració d’una generació parida per viure millor que els seus pares i que, de sobte li han pronosticat que això ho té magra. I el que és pitjor: que alguns per molt que s’hi esforcin no ho aconseguiran mai perquè d'oportunitats no n'hi ha per tots. Aquests és, a la meva manera de veure, l’essència del drama que es viu al carrer: que aquell capitalisme que malgrat tots els seus defectes mai tancava la porta als pobres a somniar en viure com els rics, ara ha baixat la persiana i ha posat a la porta un cartell que diu: “es reserva el dret d’admissió”.