LA MÚSICA HA DE TORNAR A L'ESCOLA

Des de fa dies, avui aquí, demà allà, es van fent tocs d’atenció imaginatius i tossuts, en el marc de la campanya “Dona la Nota”, que tenen per objectiu que el ministre d’educació rectifiqui la rucada de proscriure la música de les aules públiques, menyspreant així, per supina ignorància, la música com a estímul didàctic de la convivència, la integració, la creativitat i el sentit d’equip. No sé si el model d’aquests actes reivindicatius tenen sempre la mateixa posta en escena, però el que he vist m’ha encantat: un mosaic humà en forma de clau de sol i alumnes i mestres de l’escola cantant plegats “Mirall de pau”, una poètica cançó que explica com n’és d’indispensable la música, en la formació del caràcter dels infants. Fins ara els infants podien accedir a l’educació musical des del preescolar fins al batxillerat, ja que en els cursos que no era matèria obligatòria, els alumnes la podien escollir com assignatura optativa; però des que el ministre Wert hi va posar la grapa en els plans d’estudi, a cop de roc anomenat LOMCE, s’ha acabat el carbó. En Gabriel Coll, director de la Jove Orquestra de la Catalunya Central (JOCC), en feia una anàlisi preocupant, en una entrevista recent, de la magnitud de la tragèdia: “... uns nois de la JOCC, en tornar d’un viatge a Finlàndia contàvem que els finesos que se’n feien creus que aquí no féssim musica a l’Institut, quan allà fins i tot el conservatori superior és gratuït fins a les acaballes! Aquí si l’ensenyament de la música no ha desaparegut del tot és gràcies a l’esforç i la iniciativa dels pares. Una altra cosa: els horaris escolars. Acabem la jornada lectiva a les cinc o a les sis de la tarda i llavors els nens i nenes han de fer música, anglès i no sé què més, i els pares amunt i avall?... Vaig estar un temps a Bèlgica i a les cinc de la tarda estava tot tancat: havia començat el temps destinat a la família. El nostre és el país que té les jornades de treball més llargues i que menys produeix, i les hores lliures que ens manquen són les que necessitaríem per tenir més formació de tot tipus... Aquesta setmana he estat a l’audició d’uns alumnes de Vic que ja han acabat, i malgrat que possiblement cap d’ells no s’hi dedicarà professionalment a la música, el que han aprés ho portaran sempre i amb aquesta formació complementària a cap d’ells no el veig cremant contenidors...” Recordo que quan jo començava a escriure als diaris, vaig entrevistar per a la revista “Canigó”, de Figueres, uns joves que havien tornat d’un viatge a Berlin oest i m’explicaven que una de les experiències de la postguerra que més els van impressionar, és que a les llars alemanyes, algunes farcides de rellogats, havent sopat improvisaven un petit recital casolà, ja que tothom sabia tocar almenys un instrument, encara que fos d’oïda. La música amanseix les feres, segons una antiga dita. No ho sé pas, però el que sí tinc per segur és que contribueix a formar millors persones. Un ministre d’educació que no fos sectari, ho hauria de saber apreciar. I una persona que presumeixi de culta, no diguem. Però sembla que des de fa massa anys a Educació hi destinen els més sabatots que troben a l'armari. Per aquesta raó es retraten tot sovint – empastifant la “marca Espanya” – amb sortides d’emblanquinador com confondre una tal senyora Sara Mago amb el Nobel portuguès o dinamitant les parts més nobles de l’edifici docent, com ara carregant-se les classes de música. Que Déu els coroni de merda d’oca!