LLIURES O IGUALS, VET-AQUÍ LA QÜESTIÓ

Occident i sobretot Europa ha desenvolupat un model de societat conegut com a Estat del benestar, en què els poders públics haurien de garantir un accés lliure, universal i gratuït a determinats serveis bàsics com les pensions, la sanitat o l’ensenyament; tanmateix, es considera un deure públic assegurar un determinat nivell de prestacions econòmiques que s’enfronten a circumstàncies desfavorables com l’atur. Tots aquests bons propòsits socials arriben o no reeixir depenent, de les polítiques fiscals. Això és tant cert com que les administracions responsables de l’obra pública o de polítiques de suport a l’activitat econòmica o de preservació del medi ambient i de la seguretat en el transport, els processos industrials, la cadena alimentaria, etcètera, serien paper mullat i brindis al sol sense els recursos recaptats per via impositiva. És obvi, doncs, que els impostos són imprescindibles. Llavors, si fins aquí estem d’acord, perquè la fiscalitat acapara el debat polític? A la meva manera de veure, perquè des de l’esquerra tradicional s’entén que quanta més pressió fiscal hi hagi més coses es podran fer; mentre que la dreta tradicional predica que quants menys impostos es paguin, més llibertat tindran els ciutadans. És el plantejament ideològic que ha alimentat des de fa molt de temps el fals dilema entre si la felicitat depèn de ser més lliures o més iguals. El que passa és que quan, a més de la dreta i l’esquerra tradicional, ha entrat en joc un híbrid capitalista anomenat “mercats”, la llibertat i la igualtat tenen el mateix comú denominador: equilibrar el dèficit públic i el deute. Per a l’esquerra - tant la idíl•lica com la clàssica -, la solució passa per augmentar impostos als “rics” en abstracte, encara que això ofegui de retruc el dinamisme econòmic o sigui impossible d’implementar i, fins i tot, injust. Per a la dreta - tant la lliberal com dogmàtica -, la solució ha de venir estrictament de collar la despesa pública, començant per desmuntar l’Estat del benestar, emparats en el mantra que “els dèficits d’avui són els impostos de demà”. Quan és parla d’impostos és fa molta demagògia barata. En fa l’esquerra emparant-se en tòpics com: “que paguin els rics” o “abaixar impostos és d’esquerres”; i no es queda curta la dreta argumentant que “els impostos són una confiscació encoberta” o “un atemptat a la llibertat individual”. Si la democràcia es basa en la sobirania del poble, que sigui el Parlament, com a dipositari de la voluntat dels ciutadans, qui aprovi el que “el ciutadà sobirà” pot gastar i d’on s’han de treure les “misses”. I que l’acord no s’imposi per majoria simple, sinó per un esforç de consens significatiu. O sia, a l'inrevés de com s'ha fet a Espanya fins ara.