AFORATS I INDULTATS, LA MATEIXA LLEI DE L'EMBUT

Som l’únic país adscrit a la democràcia formal, en el qual el principi d’igualtat davant la llei no imposa l’absoluta identitat, sinó que va per lliure i es limita a prohibir la discriminació “no raonable” basada, per exemple, en el sexe, la raça o la religió; però en canvi permet que els legisladors estableixin normes processals i penals especials perquè uns deu mil ciutadans puguin viure tranquils en la seguretat que cap jutge becari podrà, si se’ls agafa amb els pixats al ventre, deixar-los en calçotets al mig de la plaça. D’aquesta “protecció” se’n diu aforament  i s’aplica amb generositat a varis centenars de ciutadans que es creuen estar tant per sobre del bé i del mal, que un jutge ordinari no és prou bo per furgar en les seves misèries, sinó que ha de ser la santíssima trinitat judicial l`única que hi pugui ficar el nas. Perquè entenguem bé la befa els ciutadans pelacanyes, els aforats son aquells personatges - “honorables” per definició - que com a pagament en espècie afegit a la generosa compensació econò mica per exercir funcions públiques de rang elevat, si s’unten els dits, fan favors prevaricant o, senzillament, es passen per l’arc del triomf la honorabilitat que anava inclosa en el càrrec de “servidor del poble” – no us en rigueu -, les seves presumptes relliscades no les pugui analitzar un jutge o jutgessa de primera instància sense pedigrí ni currículum, encara que la seva vocació de servei i d’imparcialitat siguin immaculats, sinó que només ho pugui fer l’establishment judicial, que per més vergonya, s’ha enfilat a l’alta magistratura gràcies als vots dels “aforats”. A la meva manera de veure, mantenir aquest privilegi per a tants ciutadans com passa en aquest país – deu mil i escaig no són una excepció raonable – converteix una justícia que hauria de ser ràpida, imparcial i igual per a tothom, en un exemple pràctic de la llei de l’embut. I si afegim que el ministeri de justícia, des d’uns interessos i criteris exclusivament polítics, pot administrar indults a tort i a dret, deixant en ridícul sentències fermes i raonades, la sensació de presa de pèl de que som víctimes, ens fa molt de mal a la ciutadania de bona fe.