EL CIUTADÀ JOAN CARLES

Mentre el govern no li faci una cuirassa a mida, el ciutadà Joan Carles, llevat del tractament protocol•lari i vitalici de "sa majestat", s’ha quedat durant unes hores o uns dies sense privilegis davant la llei i, per tant, a efectes legals s’ha convertit temporalment en un subjecte tan responsable dels seus actes com vostè o jo. Ja se que això només es tracta de pura ficció: sóc conscient que no es pot pretendre que algú que porta sang blava a les venes, sigui igual que uns mandingues com nosaltres, contaminats de sang vermella sense pedigrí, sobretot ara que el vermell no està de moda i passa per hores baixes (la "roja", je, je). Però abusant del parèntesis en que l’aforament de l’ex-monarca s'està acabant de teixir al taller del prestigiós especialista en vestits a mida "Gallardón & Cia", perquè no quedin serrells, m’agradaria aconsellar-li amb tot respecte i sense cobrar-li l’assessorament, que no permeti que el regnat del seu fill quedi esquitxat per la brama que circula dintre i fora del país, sobre la quantia d’una presumpta fortuna personal acumulada els darrers quaranta anys, ja que les xifres que es fan córrer són, francament, una mica preocupants, en cas que fossin certes. No li envejo pas el seu patrimoni ni pretenc que l’hagi de repartir amb ningú, com de ben segur li exigirien alguns esgarrapacristos que estan de moda; però a la meva manera de veure, el poble que segons la lletra de la Constitució es més sobirà que el propi monarca, perquè el poder neix de les seves entranyes encara que passi gana, hauria de tenir la certesa que a la seva salut no s’han fet jocs de mans i que la fortuna personal acumulada pel monarca, sigui la que sigui, és més legal que una llicència de caça i pesca? Si el ciutadà Joan Carles quan va jurar el càrrec el segle passat sobre una bíblia constitucional acabada de parir, hagués pensat en fer una declaració de bens, ara ens estalviaríem tots plegats uns maldecaps emprenyadors: n’hi hauria prou comparant les xifres de sortida i les d’arribada, i tot estaria més clar que l’aigua. Però com que no hi havia tradició democràtica en una monarquia tan rància com la borbònica - al poble només se'l considerava en versió "súbdit" no com a "sobirà" - a ningú se li va ocórrer prendre precaucions per si cap d'aquests súbdits-sobirans li passava pel cap demanar explicacions algun dia, i ara passa el que passa. Si resulta que les xifres fossin les que es murmuren o aproximades, no sé com, però alguna explicació s’hauria de donar des de Palau, per tallar d’arrel les suspicàcies. Ah!, i veient el pa que s’hi dóna, potser no estaria de més que fes veure al seu fill que no caigui en el mateix error i, ara que hi és a temps, faci una declaració de bens per curar-se en salut i, també, ja que ahir en la seva presentació de credencials és va definir com el primer servidor públic, sigui també el primer en donar exemple voluntariament de transparència. I perdoneu les molèsties, que aquesta reflexió més que mai l’escric amb tota la bona estima de sempre, de ciutadà a ciutadà.