SANTS, UN BANC DE PROVES DE QUÈ I DE QUI?

Quan els governants d’una ciutat o d’un país, tant se val pel cas, deixen podrir els conflictes no reaccionant de forma immediata, amb seny i sentit comú, després es paga molt cara la mandra de prendre decisions quan toca. I per mostra, el botó de can Vies. Quan uns joves alternatius van ocupar el casalot no si valia a badar i s’havien d’activar tots els recursos de mediació per tal de puntualitzar amb els activistes socials les línies vermelles que la ciutat no podia tolerar que es creuessin, fent perillar la convivència veïnal. A part d’aquesta primera actuació preventiva, calia mirar d’entendre les reivindicacions raonables que hi podia haver al darrera i, quan era possible sense fer trencadissa, reconduir-les ràpidament dintre el sistema. Però quan resoldre un conflicte es va ajornant – disset anys de marejar la perdiu l’administració només s’explica per deixadesa o per por d’agafar el toro per les banyes – no es pot pretendre liquidar-lo de la nit al dia, per moltes resolucions judicials que ho emparin i justifiquin legalment. Quan l’alcalde de Barcelona va donar l’ordre de desallotjar can Vies, sabia perfectament que encenia un misto enmig d’un polvorí. I per molt verd que s’estigui en gestió de conflictes, fins i tot un meritori té clar que un merder de desordre públic se sap com comença, però mai com acaba. Per tant, carbasses a dojo per a la gestió municipal dels actuals responsables i per a la desídia i permissivitat dels que manaven fa disset anys i que ara es miren el ball de bastons darrera del canyer, posant cara de set jutges. Dit això, quanta gent està interessada en convertir el conflicte de can Vies en el banc de proves d’una revolta social? Perquè malgrat masses es fan l’orni per clientelisme polític, la veritat és que tot plegat tufeja i, en aquest cas particular, tant els il•luminats alternatius de can Vies com els veïns que de bona fe els hi donen suport, són els primers instrumentalitzats per un moviment organitzat, que fent servir de carn de canó quatre arreplegats antisistema, estan abonant el carrer per a una revolta social tan sonada que acabi fent imprescindible la intervenció d’un “salvador de la pàtria” o d’un “redemptor del poble”. Ni té explicació democràtica el vandalisme que s’ha apoderat del carrer, ni les relliscades comeses per polítics maldestres, ni algunes intervencions policials tan mal plantejades que semblem encaminades més a atiar el foc que no pas a apagar-lo. I des de Madrid, els serveis de propaganda de la creuada ultranacionalista espanyola, escampen als quatre vents la brama que l’agitació a Barcelona és conseqüència directa de la crispació sobiranista, i aprofitant-se de que les aigües baixen tèrboles esperen treure’n tot el profit que puguin per desprestigiar el separatisme català. A la meva manera de veure, no s’hi val a badar i s’ha d’aprendre a separar el blat de la palla, sense contemplacions. Els que volen fer servir Sants i, per extensió Barcelona, de banc de proves dels seus designis perversos s’han de desemmascarar sense escrúpols de consciència - començant per fer-ho els propis ocupes honrats de can Vies - abans que el verí dels ultres de dreta o d’esquerra faci efecte en una societat tan confiada, que es vantava amb orgull d’acollir tothom i de no malfiar-se de res ni de ningú. Una societat que li costa de reconèixer que no es pot anar amb el lliri a la mà i que ha de ser valenta, tant per parar els peus als antisistema com per cardar a la presó als polítics corruptes i als rics espavilats que s’escaqueixen de pagar els impostos que els hi toquen. I perdoneu les molèsties.