MONTORO TONARÀ A PASSAR CATALUNYA PER L'ADREÇADOR

A tots els ministres d’Hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixot per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans; però mai s’havia vist que un home amb posat de simple comptable aplicat, lluny de la categoria d'home d’Estat, tingués tant de fel a la boca a l’hora de tractar qüestions delicades com la dotació pressupostaria de Catalunya. Es podria arribar a comprendre que un ministre d’Hisenda fos gasiu a l’hora d’obrir la bossa, però no que sigui un fonamentalista del centralisme espanyol, negant el pa i l’aigua a la comunitat que aporta més valor afegit a l’Estat i a quina, fent més cruel la mofa, exigeix que faci de “motor” de la recuperació de la crisi a Espanya. I per quina raó a Catalunya el senyor Montoro li fa pagar els plats trencats? Doncs perquè ni a Euskadi ni a Navarra hi pot posar les mans gràcies al seu concert econòmic, i a la resta de les autonomies no li convé posar-se-les en contra, unes perquè són de la seva corda i l'andalusa perquè pensa que al subvencionat sud hi trobarà més babaus que a Catalunya, disposats a vendre’s per un plat de llenties. El senyor Montoro està jugant amb foc perquè, a part que en moltes altres coses, s’equivoca en una de fonamental: no es pot amenaçar d’intervenir una economia que ja no pot estar més aclaparada del que està. Els socialistes, en aquesta qüestió de collar Catalunya també la sabien molt llarga, escatimant-li tots els recursos que podien, però al-menys reconeixien, amb la boca petita, que hi havia un deute històric. En canvi, el senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat degui res a Catalunya, fent  befa de les balances fiscals desequilibrades d’anys i panys ençà, en favor de Madrid. El ministre d’Hisenda està encegat per la ideologia i, amb tot el respecte, no hi veu tres dalt d’un burro en economia productiva. Posant tota la carn a la graella per retallar la despesa, sense fer ni el mínim gest per desencallar el creixement, ha portat el país a la ruïna i els ciutadans a la misèria. No s’havia de ser gaire savi per endevinar, per exemple, que la reforma laboral, com totes les anteriors, era paper mullat sense activar polítiques actives per a recuperar la confiança en els emprenedors, reactivar el consum i motivar la inversió no especulativa. Els resultats econòmics dels quals es vantarà avui davant la plana major de les autonomies, presentant-los com a tan positius que fins hi tot li permeten fer la pantomima de baixar impostos per bescanviar-los per vots, no passen de ser pírriques i sarcàstiques victòries sobre el paper. Mentre la seva prioritat sigui la macroeconomia i no es rebaixi a analitzar la realitat del carrer, el que aconseguirà serà un desastre col•lectiu. I quan més intenti collar financerament la Generalitat com a càstig per rebel•lar-se, més estelades voleiaran sobre el cel d'aquest país.