ESPANYA NO ENS ROBA, NOMÉS ENS ENTREBANCA

El conseller Mas Collell, en haver presentat les balances fiscals, va matisar amb el seu característic aplom d’home savi, que quan parla de números sap de què parla, que potser no es pot dir que Espanya robi a Catalunya, però que no té volta de fulla que frena el nostre desenvolupament. Siguin 15 mil milions d’euros o 11 mil, la diferència entre el que paguem a l’Estat i el que l’Estat ens retorna, el cas és que el territori no hauria de passar angúnies i, en canvi, s’han de fer mans i mànigues perquè, com aquell que diu, no ens tallin la llum o l’aigua. Aquesta riquesa que es produeix aquí - amb l’esforç, l’enteniment, la iniciativa i l’estalvi dels que viuen i treballen aquí -, no ens la poden regatejar allà i fer-nos gruar cada euro, dels nostres, que necessitem per no només per avançar, sinó per no quedar-nos enrere. Per a una societat que s’ha distingit sempre per la innovació i la investigació, no és de rebut que hagi de reduir el seu pressupost en I+D, simplement perquè Madrid ha intervingut els nostres comptes sanejats i grassos, que administra amb tanta gasiveria i pocavergonya que, després de posar les mans a la caixa, només deixa anar amb comptagotes la xavalla suficient per tapar quatre forats. La històrica equivocació d’Espanya envers allò que a Madrid, des del temps de la picó, han etiquetat com “el problema catalán” és que ens veuen com una canalla ploramiques i massa consentida, que es mereix un mastegot de tant en tant perquè deixi de fer rebequeries, i que s’acontenta amb un caramel, per fer bondat. Potser si que com prefereix el professor Mas Collell cal ser elegants, com correspon a persones educades, i no donar motius perquè no puguin sentir-se ofesos aquells que es comporten com a lladres, fent constar a cada pas que ho són perquè ens roben. Molt bé, siguem políticament correctes i fem servir eufemismes, com la paraula “frenar” enlloc de “robar”. Al final de l’obra, per molta comèdia que fem per mantenir les bones formes, un porc sempre serà un porc i un lladre, llevat que es rehabiliti de cor, també. O com diria un castís madrileny: malgrat que la mona es vesteixi de seda, mona es queda. I si voleu que us digui la veritat, a la meva manera de veure, a vegades per desencallar els malentesos és millor parlar clar i si el sentiment més estès entre la societat catalana és que els governs centrals sistemàticament es queden part del que és nostre, val més no disfressar o dissimular les paraules gruixudes: si el sentiment és que se'ns roba, no ens ho quedem al pap. I després, parlem tant com vulguem per mirar d'entendre'ms si és que ens volen escoltar.