UN PAS ENRERE, COM ELS CRANCS

Molts, més dels que ens pensem, desitgen que el relleu del vell monarca per un recanvi de refresc, suposi un pas endavant, un revulsiu, una excusa perfecte per fer net i començar de nou la partida. Però no és tan senzill com sembla, dit d’aquesta manera. La corona ha canviat de titular, sí, però res canviarà profundament en el país si els que escriguin els discursos del rei d’ara endavant, són de la mateixa escola  i estil que els anteriors. Un rei parlamentari sempre parla per boca d’altres, ja que el pacte constitucional consisteix en que regni tan com vulgui, mentre no li passi pel cap governar. Els que especulen, doncs, que el discurs amb que avui s’estrenarà el flamant rei pot desbloquejar expectatives i alguns atzucacs, es fan trampes al solitari. No siguem il•lusos: el rei, per iniciativa pròpia, no podrà afegir-hi ni una coma al text que llegirà avui o en dies successius, si no és que hagi estat consensuada abans amb el govern de torn. Per tant, en el suposat cas que insinués canvis d’alguna mena, s’hauria d’entendre que és l’executiu qui li hauria dictat les paraules del  compromís i, per descomptat, si així fos seria una excel•lent notícia. Però com diuen els que no acostumen a  fer volar coloms, és improbable que en Rajoy baixi del burro i renegui de la seva gansoneria de viatjant de gra cuit. Sobre la patata més calenta que l’Estat té davant del nas - el perill d’escissió traumàtica d’una part del territori, quina ciutadania s’ha cansat de ser l’ase dels cops -, els dos principals partits que fins esgotar la legislatura tenen la paella pel mànec, han renovat el pacte constitucional de la transició: en qüestions de sobirania nacional mai una part del territori pot decidir per la totalitat. El que passa, però, és que l’hegemonia bipartidista té els dies comptats i quan el país torni a passar pel sedàs de les urnes potser, com va dir un dia el malparlat de l'Alfons Guerra, “a aquest país no el reconeixerà ni la mare que el va parir”. Però com que la Constitució - Tribunal Constitucional dixi - no és un dogma de fe granític i intocable, sinó quelcom susceptible de tants de retocs com es vulgui, mentre es segueixin les normes que la pròpia carta magna preveu, tot plegat es basa en una simple qüestió de majories. Per tant, si al capdavant de l’executiu i de l’oposició, hi haguessin vertaders homes d’estat enlloc de xarlatans de fira, no desaprofitarien la gran oportunitat del primer discurs del nou rei per fer creu i ratlla d’un estil de governar arnat i apuntar-se, sense prejudicis ni fent ganyotes, al carro de la modernitat democràtica i de la “realpolitik” que fa prosperar les nacions quins dirigents tenen quatre dits de seny, enlloc d’un grapat d'interessos creats. Mentre les regnes d'un país estiguin en mans de viatjants de gra cuit i no pas d'estadistes, els ciutadans només faran passos enrere com els crancs, fins que en tinguin el pap ple i diguin prou. Tant el nou rei com qui li escrigui els discursos, haurien de recordar, perquè no prengui mal ningú, que la primera lliçó que ensenya la “realpolitik” és que allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa.