Follow by Email

dimarts, 17 de juny de 2014

MAS-COLLELL I MONTORO: DUES CARES DE LA MATEIXA CRISI

El professor Mas-Collell ha fet una lectura molt pessimista de la situació financera que espera a Catalunya els dos propers exercicis, avisant que alguns serveis públics no es podran mantenir i que serà molt difícil evitar que els funcionaris tornin a llepar les retallades. Podríem dir que és un acte de responsabilitat pragmàtica, que li hauríem d’aplaudir si ens moguéssim en un escenari purament acadèmic, enlloc de fer-ho en un de polític. El professor Montoro, en canvi, ens llegeix la bonaventura pletòric d’optimisme, i encara que no prometi explícitament lligar els gossos amb llonganisses, pinta un panorama de flors i violes pel que fa a les finances i s’atreveix a ensarronar-nos dient que afluixarà la pressió fiscal, desobeint si cal les instruccions de la seva mainadera alemanya o, inclús, les amenaces de la gendarmeria del FMI. Són dues cares de la mateixa crisi, però si em féu triar quin dels dos professors em mereix més confiança, sense dubtar-ho he de creure’m l’anàlisi del català, malgrat em dolgui, perquè de l’andalús no me’n puc creure res, de tan fals i erràtic com ha demostrat ser durant tota la gestió de la crisi. Ara bé, que en Montoro intenti entabanar la parròquia una vegada més, només s’explica en clau electoral perquè pensa que, com en el Carnaval, tot s’hi val. Però en Mas-Collell tampoc s’atreveix a ser tan apocalíptic perquè sí: una mica hi deu tenir a veure, suposo, la conveniència de tensar la corda amb l’Estat espanyol quan està en joc l’envit de la independència. Però en aquest terreny també li passa un drap per la cara el català a l’andalús, perquè mentre l’ofegament financer de l’autonomia catalana és una realitat indiscutible, administrada amb tota la punyeteria del món des de Madrid, la suposada bonança econòmica que predica en Montoro és un colossal bluf virtual, que el carrer no detectarà ni fart de vi i que en opinió d’economistes assenyats, per molt que el govern s’hi jugui en les properes eleccions, el que toca ara no són jocs de mans de tafurs, sinó augmentar els ingressos de la hisenda pública abolint els privilegis fiscals dels que, emparant-se en una sofisticada enginyeria financera - tolerada pels governants, siguin del color que siguin -, paguen engrunes d’impostos pels seus beneficis reals; no permetent l’economia submergida organitzada per màfies de veritat – no la de pura subsistència, que practiquen quatre pelacanyes amb un esclop i una espardenya -; i escarmentar sense contemplacions la constant evasió de capitals per part de gent d’upa, que hauria de ser la primera a donar exemple de solidaritat patriòtica. Que per fer-se el simpàtic de cara a les eleccions, en Montoro maquilli alguns impostos als pelacanyes, és pa per avui i fam per demà. O com diuen el pagesos murris i sorneguers del meu Empordà: fer-te empassar un aglà, perquè caguis un roure.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada