La solvència de les reflexions que penjo cada dia al blog
és que el que està escrit queda escrit, no com en les tertúlies que les
paraules se les emporta el vent i, per tant cal pensar-s’ho dues vegades abans
d'escriure segons què. Ho dic com introducció de la reflexió d’avui, per posar
en relleu que molt abans que el suflé republicà hagués pujat tant com ahir, a
finals de l’any passat vaig publicar una reflexió amb el mateix títol que encapçala
la d’avui i que podeu trobar a l’índex del blog, com a penyora. Entre d’altres
afirmacions, com sempre netes de pols i de palla, feia les següents:
“Si fóssim una república i el seu president o algú de la
seva família hagués ficat la pota cometent “actes impropis”, seria
convenientment “dimitit” i se n’escolliria
un altre ràpidament, sense fer-ne escarafalls ni estripar-se ningú les
vestidures, com si fos la tragèdia del segle. La substitució d’un president de
república, quan no està en condicions físiques d’exercir les seves funcions de
cap d’Estat o té la pitrera esquitxada de llànties, es fa amb tota la
normalitat del món, com si fos un simple acte administratiu. Alemanya, sense
anar més lluny, en els darrers cinc anys ha acomiadat per la porta falsa dos
caps d’Estat – Wulff i Köller – sense que s’hagi ensorrat el món ni, sobretot,
hagi quedat tacada la Institució, sinó només el seu llogater temporal. A Israel
i a d’altres països que ara no em venen a la memòria, tres quartos del mateix,
sempre dintre d’un clima de naturalitat democràtica. Tots recordem la defenestració
del president Nixon, per mentider, o la quasi destitució de Clinton, perquè
feia sexe oral en hores de feina amb una empleada. Una república no s’ho pensa
dos cops per fer neteja i no deixa podrir la imatge del màxim representant de
l’Estat. ¿Heu valorat què representa per la “marca” d’un país serio, que totes
les portades dels principals diaris del món - editorials i acudits inclosos -
es facin ressò que hi ha parents del monarca sota sospita d’estar empastifats
per actes poc honorables? Cert que una república no és garantia de res i pot
costar si fa o no el que costa mantenir una monarquia, però té tres avantatges
fonamentals sobre aquesta: els mandats d’un cap d’Estat republicà son limitats
en el temps, no es traspassen de pares a fills i el prestigi de la institució
es regenera automàticament, sense massa complicacions. En plena escalada de
tensió entre Catalunya i el govern central, ¿què no pagaríem per disposar d’un
cap d’Estat com el republicà Pertini, que en els moments més difícils pels que
va passar Itàlia recentment, va redreçar uns enfrontaments institucionals que
semblaven destinats al caos? En va tenir prou amb el seu prestigi i l’autoritat
moral, que s’havia guanyat a pols. Avui i aquí estem orfes de la capacitat
moderadora d’un cap d’Estat amb aquestes virtuts. I aquest buit pesa com una
llosa. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, potser enlloc de perdre el
temps rient-nos de les xarlotades i l’espectacle esperpèntic d’una monarquia
decadent, hauríem de dedicar-nos a debatre sense crispació, però tampoc sense
contemplacions cortesanes, el fons de la qüestió: monarquia o república?”
- Ho subscric de la primera a la darrera coma, però
voldria actualitzar-ne dos aspectes, a la vista de les reaccions després de
l’abdicació sorpresa del rei, respecte de la qual ahir ja vàrem reflexionar
plegats:
a)- que el referèndum que es reclama per decidir el model
d’Estat que els ciutadans volem, no és un caprici de quatre perepunyetes, sinó
la reivindicació d’una consulta que es deu als ciutadans de temps ençà. Però no
crec que el lloc adequat per aconseguir-la sigui esgargamellant-se a les places
dels ajuntaments, sinó comprometent-se els partits polítics que es presentin a
les properes eleccions a incloure en els seus programes dia i hora, com aquell
qui diu, per a convocar el referèndum en qüestió si obtenen la majoria
parlamentària suficient per a tirar-lo endavant.
b)- que el referèndum es deu a la ciutadania perquè s’ha
venut massa frívolament que la legitimitat de la monarquia juancarlista ve de
la renuncia del pare del rei, don Juan, dels seus drets dinàstics. Però si no
tinc mal entesa la història, els drets dinàstics dels Borbons es varen
suspendre al abdicar-ne el rei Alfons XIII quan va entendre que els republicans
havien guanyat democràticament, en unes eleccions municipals. Per tant, el regim
contra el qual es van revoltar els militars l’any 36 no era la monarquia, sino
la república. I quan en Suárez va restaurar la Generalitat en la figura del seu
darrer president, en Tarradellas, era la Generalitat “republicana” la que
tornava simbòlicament i legítima a la plaça Sant Jaume. I malgrat per un
consens constitucional els partits d’allavonces – inclosos socialistes i
comunistes - varen decidir fer la vista grossa amb la monarquia imposada per la
dictadura, el fet és que mai es va consultar al poble sense embuts si li estava
bé o no aquell estatus quo. En conseqüència, aquest referèndum no es pot
ajornar, perquè convé més del que sembla fer net d’una vegada. I, mireu que us
dic: si l’hereu fos prou eixerit per donar el primer pas per a convocar-lo, de
ben segur faria un gran servei a la monarquia. A més a més, la victòria
republicana a les urnes no està cantada en un país com el nostre, que canvia de
parer cada vegada que va a pixar. I perdoneu-me que avui m’hagi allargat més
del compte, però em sembla que el tema s’ho mereix, sense que serveixi de
precedent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada