UN MINISTRE CATEJAT, QUE NO ESCARMENTA

Què n’hem de fer del tossut del senyor Wert? Ja sabíem que no s’escoltava les protestes de la xusma. El que passa és que aquells rebecs que l’escridassen no són xusma, sino representants de la comunitat docent, alguns d’ells molt més o tant ben educats, en tots els sentits, que ell mateix; i algunes de les persones que avui a Barcelona es manifestaran per posar en relleu, per enèsima vegada, l’atemptat a una escola catalana de prestigi reconegut arreu, li donen cent voltes en ètica i pedagogia al ministre. I és un atemptat el que representa la patota de la LOMCE, sobretot perquè que el ministre vol fer-la empassar, si us plau per força, als docents de tot l’Estat. Perquè no són només els catalans separatistes i díscols els que no el poden veure ni en pintura, a en Wert, sinó que arreu d’Espanya se senten veus engegant-lo a dida, a ell i als seus invents pedagògics. Però al ministre tant se li’n donen les carbasses que li cauen de totes bandes. Ell, que es considera un clàssic i un elitista, deu pensar que només carbasseja qui pot i no qui vol. I entén que “qui pot” és únicament el seu president Rajoy, i com que aquest mira cap a una altra banda sempre que hi ha un conflicte, perquè està convençut - des de la seva disfressa o cuirassa de viatjant de gra cuit - que els problemes sempre es resolen sols i a còpia de temps -, no es capaç de parar-li els peus al seu ministre ni quan la reprimenda li arriba des d’instàncies judicials o d’òrgans consultius de tan prestigi, com és el Consell d’Estat. Dóna la impressió, mirant-ho des de certa distància, que en Wert és un home tan cregut i narcisista, que no sap veure que es converteix en la riota de tothom quan vol fer passar garses per perdius, interpretant com elogis del Consell d’Estat el que són inequívoques bufetades per la maldestre costum de fer entrar els claus per la cabota, valent-se de la majoria absoluta. Del ministre, algun dia la història dirà que durant el seu pas pel ministeri d’educació d’Espanya, va fer més mal que una pedregada a Catalunya. Encara hi seria a temps a rectificar i redreçar el judici pòstum de la història, però no és prou intel•ligent ni valent per adonar-se’n que està equivocat. Què li farem! Les dèries dels ministres passen, però les conviccions dels pobles perduren.