Follow by Email

dimecres, 11 de juny de 2014

ES GRASSOS SÓN BONA GENT

Sempre he sentit a dir que una persona grassa sol ser més optimista i de bon ferrar que no pas una d’escanyolida, però com en molts altres apriorismes tan rodons, creu-te’n la meitat perquè hi deu haver de tot. La setmana passada es va morir un mexicà malalt d’obesitat mòrbida, el qual malgrat la seva massa corporal superior a la mitja tona, no va perdre mai un somriure encomanadís ni un peculiar sentit de l’humor, que alguns envejosos de la felicitat dels altres, titllaven de macabre. No obstant això, era tan autèntic que es divertia fent broma de les seves severes limitacions físiques, encoratjant els malats com ell a lluitar per sobreviure al malson resignant-se a la millor qualitat de vida possible en les seves circumstàncies. Quan va morir tenia 49 anys, i des dels vint arrossegava la seva creu. Quan tenint 20 anys es va casar, a Texas, pesava uns discrets 130 quilos i tenia una feina interessant i de futur: tècnic informàtic; però tot just cassat la corba de la felicitat se li va disparar per culpa de factors genètics i, sobretot, per empassar-se per un tub hamburgueses, patates fregides, pizzes i coca-coles. A mesura que es convertia en un monstre, la seva dona el va deixar, de la feina el varen acomiadar perquè no guanyaven per cadires i se’n va tornar a Mèxic, amb la mama, decidit a etzibar-se un tret al cap: va ser l’única etapa de la seva vida que es va deprimir, però ho va superar dient-se que la vida era massa bonica, inclús vista des del seu llit, com per engegar-la a parir banderes i va decidir demanar ajuda per reviscolar. Era l’any 2006, pesava 570 quilos en canal i la seva història va commoure mig món al ser divulgada per uns espavilats reporters sensacionalistes del canal de televisió Discovery Channel. Se li varen oferir dotzenes de cirurgians, entre ells el barceloní doctor Ballesta, però ell va preferir posar-se en mans d’un sanador i gràcies a una dieta miraculosa i molta força de voluntat va perdre més de dos-cents quilos. L’èxit el va animar a casar-se per segona vegada. Va sortir de la seva casa de Monterrey tibat per sis amics forçuts, que li varen empènyer el llit de ferro amb rodes fins al carrer, des d’on amb un muntacàrregues el varen pujar en una plataforma remolcada per una furgoneta i fent-li de comparses uns maria chis es va presentar davant el jutge de pau. Les seves ganes de viure les va estroncar una crisi hepàtica, però des del llit estant es va passar els darrers vuit anys de la seva vida fotent-se del mort i dels que el vetllaven, aprofitant la curiositat mediàtica per recalcar que els malats d’obesitat mòrbida no són fenòmens de fira i que la malaltia no fa riure, encara que ell se la prengués a tall de conya, de portes enfora, per animar als que la patien a no deixar-se abatre. Suposo que quan es quedava sol, devia plorar com tothom; però el fet d’amagar les llàgrimes en públic fa més entranyable la seva història i, potser, justificaria que se'l fes sant. Però em temo que no li faria gaire gràcia pujar als altars. Ah!, per si us interessa, el paio es deia Manuel Uribe i, com tots els grassos, era un bon jan.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada