POLITICAMENT CORRECTE

He arribat a la conclusió que una de les causes que algunes democràcies portin plom a l’ala, es la importància que es dóna a ser “políticament correcte”, perquè aquesta obsessió malaltissa a no ensenyar l’orella, aboca directament a la hipocresia, a l’ambigüitat, al si és o no és, a fer la puta i la ramoneta. Quan el primer que cal fer en política és parlar clar, resulta que els gats vells en la matèria aconsellen la cadellada a anar amb peus de plom quan s’obra la boca i, perquè cap portaveu, gros o petit, s'embranqui amb llibres de cavalleria, tenen sempre a la seva disposició, perquè no caigui en el perill de “ser políticament incorrecte”, un bugader de frases fetes i de discurs convencional passat pel sedàs del fariseisme il•lustrat de l’aparell, amb l’objectiu que tothom pugui parlar pels descosits, sense dir res que comprometi els interessos, però sobretot les conveniències, del partit. Possiblement per aquesta raó, els ciutadans que ja n’estan farts d’empassar-se cada dia plats de farro ideològic sense substància aprecien i fan rotllana, embadalits, a l’entorn d’aquells nouvinguts que, a part de tenir pelica, parlen un llenguatge planer que tothom entén i que arriba al moll de l’os perquè passa de la correcció a l'hora de deixar les nafres socials a la vista de tothom, enlloc de tapar-les. L’abús del políticament incorrecte, naturalment que abona i fa créixer el populisme o com se li vulgui dir a aquesta proliferació de moviments i plataformes que posen a l’aparador tots els problemes socials sense contemplacions, encertant quasi sempre en el diagnòstic de la malaltia o inclús en la determinació de la seva causa patològica, per tal de prevenir nous contagis, però embolicant-se amb remeis de dubtosa eficàcia degut, en bona part, a que la dosis d’allò “políticament incorrecte” és fa de mal digerir i assimilar a uns organisme massa acostumats als placebos receptats pels partidaris del “políticament correcte”. És a dir: dels partidaris de la divagació enlloc de la concreció, de deixar per demà allò que es pot fer avui i, en definitiva, de que la distància més curta entre dos punts sigui la línia recta. Perquè els que es vanten de fer sempre allò que sigui políticament correcte, sovint fan tantes giragonses que sempre arriben on se'ls espera, a misses dites. No sé si en temps d’abdicacions massives, aquesta reflexió és la més adequada. En tot cas, perdonin les molèsties.