L'ABANS I EL DESPRÉS DE CAN VIES

Des del mitificat maig del 68, va semblar que les comunes eren sinònim de llibertat i la moda del progressisme alternatiu es va escampar com una taca d’oli arreu, des de la musica a la cultura, fins a l’estètica i als models de societat, convertint-se en segell d’identitat dels aprenents de revolucionari, que apareixien en cada nova generació. El fenomen, per descomptat, no era nou en el fons sinó només en la forma, ja que l’atracció per l’anarquia més o menys controlada ha estat una temptació constant per a la joventut, des que el món és món. Però, curiosament, mai ha arrelat de forma definitiva en cap societat perquè, en un moment o altre, la il·lusió - sovint més romàntica que ideològica - de “viure al marge” s’anava decantant, sense premeditació, per pura inèrcia, cap a la rebel·lia militant i la protesta permanent. I aleshores era quan l’invent començava a grinyolar i els defensors de l’ordre, amb més o menys mà esquerra, decidien tirar per terra el castell d’utopies. No obstant això, la “societat convencional de la gent d’ordre”, mai acabava de convèncer tothom perquè perdia oli i predicava el que no practicava, de manera que sempre hi havia qui s’apuntava de nou a la utopia i bastia una altra experiència alternativa que identificava “llibertat” – sempre es tracta del mateix mantra – amb “autogestió”. Cada experiència alternativa durava més o menys en funció de la paciència de l’entorn i del temps que la gent espectadora cregués de bona fe que sent alternatiu s’era més solidari i més demòcrata, i es mirés amb simpatia allò que “aquells nois" una mica estrambòtics i desguitarrats feien; però a la llarga, sempre arribava el dia que, per una cosa o una altra, el bon rotllo s’esquerdava. I a partir d’aquí, sant Quintin!  A la  meva manera de veure, els moviments alternatius acaben com el rosari de l’aurora principalment per dues raons: la primera, perquè encara que en teoria els protagonismes personals estan mal vistos, si a l’assemblea despuntaven dos o tres gallets de panses amb l’ego redemptorista desenvolupat, aviat el col•lectiu partia peres; i la segona, perquè la gent que es considerava d’ordre però tolerava els seus veïns alternatius, la majoria de les vegades per tenir la festa en pau, s’adonava en un moment donat que “viure al marge de la societat convencional” volia dir, també, “viure a la seva costa” i aquí és quan aquest entorn tolerant deia: s’ha acabat el carbó!. Aquest canvi de tarannà de l’entorn l’aprofitava l’establishment per esbandir la mosca collonera a la brava. Però el problema esdevenia quan al endegar l’operació neteja a tall d’arrancar naps aquesta derivava en conflicte d’ordre públic, en el transcurs del qual tothom solia perdre els papers: els alternatius, permetent que els seus cosins de “Zumosol” ho cremessin tot; la policia, actuant crispada i lligada de mans i peus pel què diran, després d’entomar crítiques fessin el que fessin; els veïns, que deien estar-ne farts de l’anarquia, enmig del sidral amagaven el cap sota l’ala per basarda i els mitjans de comunicació, de tan imparcials com volien aparentar se’ls hi veia el llautó, i presentaven l’alternatiu com un màrtir o un bergant depenent de la seva parròquia. I d’aquesta manera anava bullint l’olla. Però ara, a Sants, aquest cicle viciós ha canviat el pas, perquè qui tenia l’obligació democràtica de prendre decisions s’ha acollonit per la violència dels brètols de Zumosol i enlloc d'acabar la feina de neteja com havia fet sempre la “societat d’ordre” en aquests casos, ha capitulat davant els alternatius deixant parat tothom, inclosos els mateixos alternatius. Mala peça al teler, francament.