SE'NS HA ACABAT LA TRANQUIL.LITAT

Quantes vegades no hem sentit aquesta exclamació, en boca de gent que veu a venir que un canvi experimentat en el seu entorn, no els hi portarà res de bo. És cert que moltes vegades les primeres impressions són equivocades i que les aparences sovint enganyen, però també ho és que l’anomenat setè sentit no es dispara perquè sí. El que passa és que, potser hauríem d’aprendre a no deixar-nos influenciar massa per les primeres impressions i esperar - per a jutjar una situació sobrevinguda que temem alteri la nostra tranquil.la quotidianitat - a veure si es confirmen les sospites del prejudici. Aquesta situació es dóna en moltes circumstàncies de la vida, però de ben segur es nota més en aspectes que toquen de prop la convivència, sobretot de veïnatge. La vella dita diu que val més tenir un bon veí al costat, que no pas un parent a la cantonada; però la realitat és que si et toca un veí repatani o un dels que la convivència se la passa per l’engonal, es pot arribar a viure un calvari i, segons com, fer-se’n la pell i tot. No obstant que d’aquestes coses no se’n parla massa, el cert és que hi ha molta gent, sobretot gran, que si ensopega a l’escala amb un veí bord, la vida li pot canviar completament i en no saber com treure’s l’angoixa de sobre, descompensar-li tant la seva estabilitat emocional com física. Més que res, en constatar com n'arriba a ser d'impotent per resoldre la situació de tibantor. És clar que es poden denunciar les conductes incíviques de veïns incordis, però de què serveix? La resposta que dóna l’administració és insuficient, tardana i eixorca:  en la majoria dels casos, la víctima és qui ha de provar amb pèls i senyals la mala fe del que es passa les regles de la convivència per on li rota. La víctima és la que ha de donar la cara i exposar-se a que l’endemà de "xivar-se", els incívics a qui denunciï li compliquin encara més l’existència domestica, a la qual té tot el dret i a que algú tregui el santcristo gros per a restituir-li immediatament. Els que han de conviure a diari amb el cretinisme dels incívics, es queixen que l’administració, els serveis socials i la mateixa policia posen a l’abast de la víctima molts de protocols de pa sucat amb oli, però cap d’ells serveixen per treure'els-hi la por de sobre, ni per recuperar la tranquil•litat d’esperit. És amb aquesta por penjada a l’esquena que la gent va a votar i amb la que es pregunta, ingènuament, si quan siguem independents, ja mai més perillarà la tranquil•litat dels ciutadans i que als incívics tindran el que es mereixen. D'aquestes coses també se'n parlen al Consell de la Transició, o les foteses ara no toquen?