PENSAR SEMPRE EL PITJOR

Pensa malament i l’encertaràs no és un consell assenyat, per molt que ho diguin alguns que es fan passar per entesos murris del comportament humà. Les persones som tan complicades com vulguis, però no naixem amb la dolenteria encastada al clatell. De dolents ens en tornem  i de recelosos ens en fan tornar; però no és sa viure sempre amb l’ai el cos, pensant que tard o d’hora ens la fotran o que ens donaran una mala notícia. I encara menys ho és, amoïnar-se pensant sempre el pitjor, veient a totes hores la cara pessimista de les coses i totes les ampolles mig buides malgrat estiguin més aviat plenes. Avui en dia, que estem tan acostumats a psicoanalitzar-ho tot, trobaríem adjectius a cabassos per qualificar aquests estats d’ànim: misògins, hipocondríacs, avinagrats, pusil•lànimes, desguitarrats... Però, francament, el que m’emprenya del psicoanàlisis és que un cop hem trobat l’etiqueta idònia per penjar a una persona, ja respirem tranquils pensant que tenim el problema resolt, quan en realitat no hem fet més que començar a definir-lo. I el que importa no és la definició del problema, sinó esbrinar-ne les causes.  En el cas concret dels que pensen sempre el pitjor, la causa alguns l’atribueixen a una mena de covardia congènita: “no s’hi pot fer més, tot ho veurà de color negre perquè no té sang a les venes”. A la meva manera de veure, tampoc ningú neix covard, sinó que si per cas se’n torna a còpia de deixar-se anar. Tant és així que, a la llarga, la majoria dels que sempre pensen el pitjor es justifiquen dient: “és que jo sóc així, ni hi puc pas fer res”. I n’hi han uns quants que, fins i tot, en presumeixen com si fos una virtut: “si no vols tenir decepcions, has de ser prou puta per esperar sempre que aniran mal dades. Si t’equivoques, ja ho celebraràs. Sempre és millor riure que no pas plorar”. No us ho creguéssiu pas: el que sempre pensa el pitjor, és un malalt i només ell sap, per molt que hi estigui avesat, el malament que s’ho passa mentre espera que li diguin el què del que sigui. Si es fa al revés, i sempre s’espera el millor la majoria de vegades s’encerta i, en cas contrari, s’està en millor condició d’ànim per entomar l’adversitat perquè, sent positiu per naturalesa ja s’ha donat el primer pas per a superar-la. En el fons, potser només cal canviar el xip i enlloc de pensar que el que va malament encara pot anar pitjor, tenir clar que tot té remei menys la mort i que mentre hi ha vida hi ha esperança. I si encara no aixequeu el cap de terra, aconformeu-vos pensant que no hi ha cap mala ratxa que cent anys duri. Va, sigueu feliços!