EL COMPTE DE LA VELLA DEL MAG MONTORO

A tots els ministres d’hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de bruixots per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o jocs de mans; però  malgrat la retirada d’en Montoro amb el prestidigitador Juan Tamariz a diferència d’aquest, com a ministre d’hisenda, ensenya la de sota gairebé sempre i el número dels pressupostos, per molt que s’hi esforça, li surt un nyap cada vegada que l’intenta perquè per molt que l'assagi i posi cara de ser el més aplicat de la classe, sempre se li acaba veient el llautó. Però enguany li hem de reconèixer que s’ha superat en el difícil exercici de fer passar garses per perdius: s’ha tret de la màniga "els pressupostos de la recuperació i de l’esperança" sense adonar-se que enlloc d’un conill exhibia a les mans un rat penat xuclador de sang. ¿Com podia pretendre que el públic que se l’escoltava arranqués a aplaudir-lo, si fins i tot el més negat dels espectadors sabia que un bon pressupost no pot tancar-se amb números vermells, perquè suposa pa per avui i gana per demà? Doncs en Montoro és capaç d’això i de molt més, i no el desenganya de que té gracia ni habilitat per guanyar-se la vida en el món de la màgia el fet que tothom se li’n foti arreu dels seus trucs impresentables. Francament, s’ha de ser molt cregut i vanitós com economista per voler fer empassar a gent que no compta amb els dits ni se’ls mama, que uns pressupostos de recuperació s’engiponen engreixant la partida del dèficit. Com pagarem la festa? Doncs anant de manlleu! I el més fotut de tot plegat és que l’amo del circ, com que en economia tampoc va sobrat, perquè s’havia dedicat més que res a viatjar gra cuit, no l’engega a dida. Tanmateix, es podria arribar a comprendre que un ministre d’hisenda fos gasiu a l’hora d’estirar-se, però el que no se li pot perdonar és que sigui un fonamentalista i que els més perjudicats a l’hora de repartir el pastís de la recuperació siguin  els que aporten més a la caixa de de l’Estat, als quals fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que facin de “motor” d'aquesta recuperació per decret. El senyor Montoro està jugant amb foc tocant el botet als catalans, perquè n’estan farts d’aguantar les seves pallassades. Els seus col•legues socialistes també la sabien molt llarga i li escatimaven a Catalunya tots els recursos que podien, però almenys reconeixien que l’Estat tenia un deute amb els contribuents; en canvi, l’aprenent de bruixot del senyor Montoro té la barra de negar que l’Estat estigui en deute amb Catalunya, fent befa i escarni de les balances fiscals desequilibrades anys i panys ençà. El senyor Montoro està envalentit, convençut que fent passar per l’adreçador de l’austeritat les autonomies – ell parla en plural, però pensa sobretot en Catalunya –, entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des d’Alemanya estant, que li exigeixen rigor i no jocs de mans. I s’equivoca de mig a mig: el ministre d’hisenda està encegat per la ideologia i es comporta com un gitano – que em disculpin els gitanos, però em venia de gust la comparança - venent-nos una burra potarranca.

I UNA OCA AMB ELÀSTICS!

Francament, alguns polítics tenen la carregosa habilitat de complicar les coses més senzilles, precisament quan menys servei fa enredar la troca. Diria que no ho fan per malicia ni per tocar el botet al personal, però sóc incapaç d’entendre què els mou a ser de vegades tan emprenyadors i mesells en moments tan decisius com el d’ara, enmig de tota aquesta feinada que se’ls ha girat des que el poble fa tres setembres consecutius que es tira al carrer reclamant fer ús de la sobirania per decidir com vol governar-se, sense dependre de ningú més que d’ell mateix. Els ciutadans sobiranistes, doncs, tenen les coses clares: n’estan tips de mantenir els que no paren de tractar-los a baqueta, de cisar-los els estalvis de la bossa i de riure-se’n de la seva cultura, llengua i història; per tant, només demanen sotmetre’s a un referèndum per escatir si els partidaris de partir peres amb un Estat bord tenen majoria democràtica suficient per endegar, sense perdre  temps i pacíficament, els tràmits per pactar un divorci civilitzat. I per gestionar aquestes il•lusions van fer confiança una vegada més als partits polítics, amb l’única condició que no deixessin l'encàrrec empantanegat a mig camí per posar-se a discutir entre ells quatre tonteries. Però vet aquí que un encàrrec tan senzill i concret quan ha passat a mans dels polítics s’ha complicat de mala manera perquè enlloc d’anar feina han preferit marejar la perdiu, embolicant-se en polèmiques tan bizantines i semàntiques com ara la diferència entre referèndum i consulta, o l’etimologia de la paraula plebiscit. El poble només demanava als polítics que li muntessin el marc legal perquè cada ciutadà d’aquest país pogués expressar lliurement i sense pressions si pensa que és millor per Catalunya buscar-se la vida pel seu compte o anar de bracet, més o menys repenjats, amb una Espanya caduca. I que si, com sembla per la mobilització permanent dels sobiranistes, els partidaris de provar l’aventura independentista fossin majoria fefaent, posar fil a l’agulla per bastir una secessió civilitzada i sense trencadisses innecessàries. Aquest encàrrec inicial, doncs, ahir a plaça Catalunya les dirigents d’Òmnium i de l’ANC el varen renovar sense embuts, retraient als polítics que es varen apuntar al carro del sobiranisme - amb més o menys entusiasme -, que no mantinguessin la unitat - més o menys postissa fins fa quatre dies -, per evitar que es precipités pel pedregar el carro de les il•lusions perquè els partits gestors, en comptes de mirar per les conveniències del país, estiguessin pendents només dels seus preciosos melics. A la meva manera de veure, ahir els impulsors genuïns del moviment popular pel dret a decidir van engegar als polítics en general, però sobretot als que se l’agafen amb paper de fumar, un retret tan contundent com una botifarra: i una oca amb elàstics! Expressió que ve a ser el mateix que: i un be negre amb potes rosses! O com dirien els castellans: a otro perro con este hueso!   

PER BÉ O PER MAL, ESCLAUS D'INTERNET

Hi ha privacitat a la xarxa, després de l’episodi Snowden? Bastants experts semblen coincidir en l’opinió que utilitzar els smartphones de manera segura és una utopia. Però el que està en risc a la xarxa no és només la privacitat sinó, sobretot, la moral. Ho tinc força més clar després de llegir com la filòsofa Victòria Camps analitzava fa unes setmanes la cara negativa dels hàbits que afavoreix internet. Segons ella, “l’anonimat tempta a no donar importància a l’insult gratuït i a la falta de respecte, i que invocant la llibertat d’expressió com excusa s’atempta contra drets fonamentals”. És a dir, es dessacralitzen els centres de saber tradicionals per entrar en un món amb més informació que mai, però orfe de criteris de selecció. Gràcies o per culpa d’internet tenim cada vegada més la sensació que la societat trampeja entre dos mons alhora: un de tecnològic i digital, dominat de cap a peus pels joves quasi des de les beceroles (els nets ensenyen els avis i passen la mà per la cara als pares); i un altre de tradicional i analògic, que té una clientela espantada i en fase d’extinció. Però cada vegada el setge d’internet va tombant més reticències, i malgrat encara hi ha molts ciutadans que asseguren que mai dels mais compraran ni un clau per internet, cada vegada són més els que ho adquireixen pràcticament tot en línia. Els que fugen de la xarxa com si fos el diable és tranquil•litzen refiant-se que la coexistència entre els dos mons serà eterna i en aquest punt, a la meva manera de veure l’erren. Francament, la digitalització i la intel•ligència artificial aniran imposant-se en totes les feines administratives, en la gestions comercials que no requereixin valor afegit, en els serveis, en la logística i en moltes fases de la producció. Un exemple paradoxal de la dependència d’internet la trobem en la medicina: per una part la capacitat per establir diagnòstics ràpids és un èxit indiscutible de la informàtica aplicada a aquest camp, però en canvi cada vegada més els consumidors de la sanitat pública es queixen de que el metge estigui més pendent de la pantalla que del malalt. Tanmateix, no convé oblidar que les empreses que es desviuen per fer-nos atractiu internet és perquè hi tenen el negoci: espiar-nos a través de les nostres indiscrecions per extreure beneficis dels nostres comportaments a les xarxes socials. La perversió d’internet és que se’ns faci imprescindible estar connectats permanentment per construir les nostres subjectivitats, estant sempre disponibles per piular un “m’agrada” o acumulant “amics” només per fardar. Però a les xarxes, ja se sap: o acceptes les seves condicions o te’n quedes fora. Dit això, la meva proposta és: aprofita tot el que puguis la tecnologia que et regalen, però no et deixis comprar l’ànima ni el seny.       

LA TEMPERATURA ES REESCALFA PERILLOSAMENT

Baixa la borsa poruga i els inversors espanyols han perdut els bous i les esquelles. Els “senyors mercats”, que teníen la mosca al nas des de feia mesos, estan acabant la paciència amb els deutors mesells que no estalvien prou per assegurar el pagament del deute, i la prima de risc s’ha enfilat posant en perill el finançament dels caramels fiscals amb els quals, en any d’eleccions, el govern central pretenia comprar vots a dojo. Alguns jutges impertinents instrueixen amb més diligència de l’habitual causes polítiques incòmodes per als militants del PP i, de retop, per al govern del senyor Rajoy, com ara l’assumpte de les targetes opaques i les agressions ultres a la delegació de la Generalitat a Madrid. El president Mas toreja els unionistes empedreïts i conxorxats en contra que Catalunya es prengui la temperatura sobiranista, convocant a participar massivament en una enquesta aparentment  de nyigui-nyogui que, vés per on, posa nerviosos els estrategues a sou dels que a Catalunya no li’n volen deixar passar ni una; tan nerviosos estan, que no saben com capejar el vendaval independentista sense fer trampes i ensenyar el llautó internacionalment. Les previsions pessimistes de l’OMS sobre com es pot disparar el cens de persones del tercer món contaminades d’ebola en els propers mesos, encén totes les alarmes del primer món que va com boig a la recerca de protegir millor els seus ciutadans de la febre letal, regatejant diners i mitjans humans i materials per impedir que la temperatura bulli i condemni els pobres negrets a casa seva, a una mort inevitable i terrible. Els creditors dels “sudaques europeus malgastadors” - Grècia, França, Itàlia, Espanya i Portugal -, amb els alemanys al capdavant, s’oloren que al ritme que el deute es va engreixant només per pagar els interessos no en veuran un euro dels capitals deixats alegrement en èpoques de disbauxa, perquè tal com preveuen economistes sensats, molts d’ells des de l’ostracisme a que els ha condemnat l’establishment, el deute és impossible de tornar, i encaparrar-se en portar la contraria en aquest aspecte determinant nomes alimenta la depressió i la misèria dels pobles convalescents. Però el més frustrant del panorama en que ens trobem és quan tot s’acabava – semblava que teníem un peu al coll de la crisi, de l’èbola, de la corrupció ... -, tots els malsons tornen a començar. Inclús l’estiu que es va fer el ronsa quan tocava, ara s’ha tornat boig i ressuscita amb ràbia. Si la temperatura no es rebaixa com sigui, a fe de Déu que ens esperen molts de maldecaps.  

DES DE L'ALTRA BANDA DE LA FINESTRA (conte)

- (En ple escàndol de les targetes opaques i quan l’atur no aixeca el cap, voldria recordar les víctimes més vulnerables de l’avarícia, l’especulació i la mala administració: són aquells que s’han quedat sense feina amb cinquanta anys a l’esquena, i que mai més aixecaran el cap perquè, a diferència dels aturats juvenils que almenys tenen futur, als aturats grans només els hi queda experiència que ningú compra i passat per rossegar-se els punys en el silenci malsofert de la impotència...)

                                                 EN BENET, COM EXEMPLE
En Benet era sempre el primer d’arribar al despatx.
De fet, ell l’obria un parell d’hores abans de les nou, quan representava era l’hora en que, oficialment, tothom tenia de formar perquè era quan començaven a degotar els primers clients del dia. Com que era el més antic dels empleats, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, i més aviat en passaven sense parar-hi atenció - com si fos la cosa més natural del món ser tan complidor -, enlloc de prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués demanat ni tan sols suggerit subtilment, i que, a sobre tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-s’hi tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.
Malgrat això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava a ningú dret, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys, des que corregué la brama que era un llepaculs i comencessin a escarnint-lo per trepa, encara que ho semblés. La veritat era que aquell home més aviat pecava d’ésser un pobre d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, i per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i feia tentines, estava disposat a esmerçar totes les hores que convingués perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.
Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donaria esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les tecnologies modernes, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig cap portafarcells, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.
Però en Jesús, l’amo del negoci, era un gat vell que es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que havia calat les martingales d’en Benet. Altrament, per si no l’hagués calat, l’emprenyador del seu nebot li recordava tot sovint que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, i encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.
El que passa és que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions perquè era la darrera resquícia dels empleats que havien començat a treballar a la immobiliària quan el seu pare la dirigia, especulant en un primer moment després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva devoció per la feina s’encomanaria a la resta de la plantilla que s’ho prenien tot a la fresca. L’aposta, però, fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany d’en Benet, ni posant-se a pencar més d’hora ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara plegaven més puntuals sense cap recança, repanxolant-s’hi tot dient: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo del despatx, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, aprofitant per colgar-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl•lica, si hem de parlar clar - la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa : matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot va acabar per endur-se’n feina per enllestir-la a casa.
Però el més sorprenent fou que malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat model i molt valuós; en una vertadera institució, vaja, malgrat al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.
Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec definitivament el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no tenia de patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar, a partir de l’endemà mateix, a la caixa dels encantats.
Vet-aquí, doncs, que amb tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I és que no obstant es considerava que sense ell l’empresa no se’n sortiria, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel•lo mig espavilat en tenien prou per enllestir i encara li sobraria temps per fer encàrrecs; tot plegat, cobrant una tercera part del que cobrava ell. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa on s’havia pràcticament criat, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que en perdre pistonada a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que se li havia quedat balba i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força com n’és de difícil de sobreviure amb escates de vidre a les entranyes i amb plom, enlloc de sang, a les venes

A LA RECERCA DE LA UNITAT PERDUDA

Encabat de passar-se vuit hores reunits en vigília abans d’ahir, el gerro de porcellana fina on un geni custodiava l’essència de l’esperit de la consulta del 9-N - després de donar voltes tota la setmana des de la plaça sant Jaume al palau Robert – el geni acabà marejat i en perdre l’equilibri, el gerro s’ha esberlat en cinc trossos al caure per terra en la vetllada de Pedralbes. Tal vegada es pugui restaurar tractant-se d’una peça tan valuosa, però és difícil que es puguin dissimular del tot les esquerdes en la reconstrucció i, en tot cas, encara que es trobés l’artesà capaç de fer un miracle d’aquestes característiques, és evident que mai més el gerro  tornarà a ser la peça sòlida i preuada que era, i el geni potser ja ni s’hi voldrà acostar per por de tornar a rebre. Però a partir d’aleshores segur que tothom estaria amb l’ai al cor pendent de que no es repetís la trencadissa, ja que si així fos seria impossible apedaçar-lo de nou. Per aquesta raó, el president Mas que n’era per imperatiu de les urnes el dipositari del famós gerro de la consulta, amb la finesa que caracteritza als que s’han llegit Maquiavel de cap a peus, ha decidit en aquesta partida jugar-s’ho tot a la més baixa, i emplaçà els seus socis d’aventura sobiranista a deixar-se de camàndules i agafar el toro per les banyes avan-çant les eleccions - amb un caràcter plebiscitari “in pectore”, perquè si els hi pengessin l’etiqueta oficialment el tiet perepunyetes d’en Rajoy les titllaria d’il•legals i faria abaixar la persiana -, que per a consum dels observadors internacionals es vendrien a preu de referèndum. Però el president posà una condició prèvia per tirar-se de cap a la piscina: que els cinc partits companys de viatge i tan responsables com ell de que no els hi caigués  el gerro de porcellana fina, refessin la trencadissa de Pedralbes participant en una llista unitària com a bons germans. El partit que es pensa que té la paella pel mànec, li ha contestat que s’empassaria el caprici de la llista unitària sempre que el president es comprometés a declarar unilateralment la república catalana independent tot just escrutats els resultats de les eleccions.  Els dos altres partits convidats a recolzar aquest desafiament a l’Estat, ja se n’han desmarcat de la unitat perquè diuen que prefereixen anar sols que acompanyats per segons qui. I el soci minoritari del partit del president s’ho té de rumiar, consultar-ho amb el coixí i consensuar-ho amb l’esperit sant. Resumint: la recerca de la unitat perduda queda limitada a dos actors que s’han de posar d’acord amb això de la DUI perquè un d’ells mai l’ha portat a l’adn, però sobretot han de procurar no repetir la història d’aquella lletera que va arruïnar el seu negoci confonent els somnis amb la realitat. Ara bé, per arribar a la DUI, primer s’han de guanyar les eleccions amb inequívoca majoria absoluta que pugui ser reconeguda per la comunitat internacional com equiparable a un referèndum d’autodeterminació, i mentalitzar a la parròquia impacient i nerviosa que el desencaix definitiu d’Espanya, no serà cosa de bufar i fer ampolles, i que caldrà carregar-se de paciència i fer-se tips de til.la. Dit d’una altra manera: la proposta del president està ben encaminada sempre que no es barallin pel camí i no vulguin córrer més del compte. Tanmateix, en aquest objectiu d’anar al gra i no perdre energies en va, potser l’enquesta programada pel 9-N perquè la tropa no s’ensopeixi i pugui entretenir-se participant en un assaig general, ens la podríem estalviar.         

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (4) – NO PUC DECIDIR

Ahir, al passar davant de la residència de gent gran amb la que m’ensopego cada dia durant la meva caminada, dues dones que en sortien se’m varen quedar al darrere. L’una era gran i anava amb bastó; l’altre, més jove, pel que vaig deduir de la discussió que tenien era la seva neboda. Repeteixo que sóc un xafarder empedreït, com ja us he confessat vàries vegades, i si se’m presenta l’ocasió de tafanejar no la rebutjo, francament. Aquesta vegada, no vaig haver d’esforçar-m’hi massa perquè la vella, que em sembla que devia sordejar, parlava prou alt per a no perdre’m pistonada; només vaig haver d’afluixar dissimuladament el pas per no posar massa distancia entre elles i jo: “Ho sento Teresa, però no podia quedar-m’hi. Ja sé que et deu semblar una ximpleria, però mentre pugui aguantar-me els pets prefereixo no moure’m de casa. Com vols que em traslladi a un lloc on no puc emportar-me’n els meus records ni la Xispa? Ja sé que vosaltres no li doneu importància a aquests coses sentimentals i que només us interessa que estigui col·locada perquè no hàgiu de patir... Dóna, tampoc us he donat tantes molèsties! En vida del tiet i durant tota la seva malaltia en prou feines us vàrem demanar ajuda, perquè tots dos coincidíem en que si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit i ens estiguérem tant com poguérem d’emprenyar. A més a més, ta mare ja m’ho va deixar clar fa temps: els nebots no tenen obligacions com els fills; per tant vaig buscar-me la vida en previsió de desenganys. Però això de poder-me emportar a la residència només les mínimes coses possibles de casa, me n’ha fet desdir de la meva resignació inicial a donar-me a l’asil... Si, si, no facis aquesta cara que per molt que entre tots em vulgueu daurar la píndola dient-li residència, no deixa de ser un asil, mira-t’ho com vulguis. I que consti que no em faig enrere per les peles, que tu saps que encara m’ho puc permetre de moment; senzillament és que això d’haver de decidir què m’emporto i què llenço al racó, quan si fos per mi m’ho emportaria tot, ja em venia gran. Però quan ja m’avinc a desfer-me d’unes quantes coses, que em diguin que no n’hi ha prou amb la tria que he fet i que tinc de renunciar a més de la meitat del que em quedava, inclosa la Xispa, m'ha fet adonar de la bogeria que estava fent... No sabria com fer-ho, creu-me, per decidir per on començo l’escabetxina. I no em facis aquesta cara de set jutges, que no t’emprenyaré gaire. Només et demano que em truquis cada dia per assegurar-te que no ens ha passat res a mi i a gosseta. Hi ha dos pensaments que no suporto: que em mori sola i triguin dies a trobar-me o que m’enterrin viva. Per aquesta raó ja us he dit que, sobretot, vull que em cremin. I estiguis tranqui.la que estaré bé i no hauràs de patir. I mira per on, si no me’ls gasto en la residència, trobareu més diners al racó. És un consol, oi?”.   

LA CANÇÓ DEL MAI ACABAR

Desenganyeu-vos-en, les martingales que costa més d’empassar als ciutadans respecte dels polítics professionals no és que, com els bolets d’aquesta anyada, alguns estiguin farcits de cucs, sinó que els casos de corrupció vagin degotant i siguin la cançó del mai acabar. I que quan hom creia que ja s’havia fet net de rates i d’escarabats, tornen a sortir-ne dels caus i dels forats on menys et penses. En aquest món es poden arribar a perdonar totes les relliscades i pecats imaginables, sempre que el penediment sigui sincer i el perdó el preu d’una mena de punt final; però els ciutadans no estan preparats per anar entomant cops baixos continuats de corruptes i corruptors, sense indignar-se ni posar el crit al cel. I com que el devessall de mentides, de preses de pèl i d’abusos de confiança sembla que no té aturador fàcil ni ganes de trobar-lo per part dels que formen part de la "classe política" o de la "casta", com ara s'ha posat de moda, penso que cal exigir que es parli amb propietat, i que no barregi dintre el mateix sac “la política”, que és l’art respectable d’enfilar solucions democràtiques per als atzucacs més enrevessats, i “els polítics”, que són en teoria uns ciutadans que la serveixin dignament, menys uns quants pocavergonyes que en viuen, la violen i se n’apropien per pervertir i corrompre la democràcia, en profit dels seus interessos particulars.  Tanmateix, tampoc es pot oblidar que la corrupció no és una mena de refredat de temporada que tothom està en perill d’agafar, sinó un rosegador que es menja les entranyes i la moral de la societat. I com que és tan evident que la corrupció es tracta d’un mal dolent i no d’un furóncol, no es pot curar ni amb cataplasmes tèbies d’aigua beneita ni amb les aspirines de la hipocresia “made in establishment”, sinó que faria falta el coratge d’un cirurgià sense contemplacions per endinyar les injeccions de cavall que convingui; i si no n’hi hagués prou, per utilitzar el bisturí sense tremolar-li el pols. Però el que no pot ser es que faci anys que la ballem i sempre quedi merda per netejar, com si visquéssim en una cort. Viure a prop d’un femer no es sà i a més a més sol ser perillós perquè un dia o un altre se’ls hi pot acabar la paciència dels veïns, i en comptes de buscar un cirurgià recorrin a un destraler per eradicar els porcs. I com deia aquell, amb qui no té les orelles a cal ferrer no cal malgastar-hi paraules en va, perquè segur què ho entén a la primera.

QUAN ELS AMICS ES TROBEN A FALTAR

Si una amistat no es troba a faltar, vol dir que ha fet poca llevada. Per això penso que a la coneguda classificació de l’amistat que feia el murri del senyor Pla, distingint entre amics, coneguts i saludats, potser caldria afegir-hi una nova categoria: la dels que figuren com amics, però quan se’n van ningú s’adona que han deixat un buit, ni se’ls troba a faltar. I aquesta crec que és una puntualització important, perquè la prova de cotó que determina si una amistat és ferma o de pura conveniència, rau en si el forat que deixa costa o no d’omplir. I aquest barem per mesurar la qualitat es pot aplicar tant a les amistats diguem-ne convencionals, com a les que s’etiqueten de virtuals amb reserves mentals, perquè existeix una certa mania carca – inconscient, però que costa de superar - a menystenir el pedigrí i dubtar de la bona salut de les amistats que creixen sota el paraigua de la xarxa, donant per fet que es tracta de relacions merament superficials, sense suc ni bruc, talment com si fossin comparses inevitables en un simple joc social d’ombres xineses. Però tant en el meu cas com en molts d’altres amics i amigues internautes que conec, no fem res més que utilitzar les facilitats que ofereix internet per establir un bescanvi d’opinions i punts de vista sobre diverses qüestions d’actualitat i d’interès general, gairebé tan intenses i reals com si la barrila la féssim prenent-nos un cafè en qualsevol terrassa. En el meu cas concret, quan el juny del 2008 vaig iniciar l’aventura i el repte d’escriure i penjar cada dia una reflexió al blog que esteu llegint, si aquest repte te’l prens en serio i no com una excusa per passar l’estona, tanmateix amb una certa dosi d’honestedat intel•lectual, suposa fer moltes confidències i mullar-te sense amagar el cap sota l’ala per comoditat o per caure millor no trencant cap plat bonic, i si tens la sort, com a mi m’ha passat, d’aplegar una colla de persones que llegeixen el que escrius assíduament, i que sovint intervenen amb comentaris de molta més trempera que la pròpia reflexió, pots afirmar que aquestes amistats encara que siguin virtuals són sinceres i vigoroses. Per aquesta raó, si algun d’aquests amics de la xarxa un dia ha fet mutis per exigències del seu guió, l’he trobat i el trobaré tant a faltar com si haguéssim anat a prendre’ns un cafè cada matí o l'haguéssim fet petar a qualsevol tertúlia del barri. Ahir estava dinant amb uns amics a Saldes, i quan ja marxàvem se’m va acostar un matrimoni de mitja edat i ella em va preguntar tímidament si era aquell Bertran de les reflexions, i al respondre-li afirmativament es va presentar com una mestra i em va presentar com a credencial, alguna dels escrits que li havien agradat més. Us ben juro, sense falsa modèstia, que la satisfacció que em va produir aquella trobada inesperada fou tan gran, com si m’haguessin donat un premi d’aquells que fan tan goig de rebre. Però, sobretot, em va confirmar que les amistats virtuals tenen pell, ossos i sentiments, i si molt em burgeu us confessaré que potser tant o més que les físiques, perquè no hi ha una manera més sòlida de consolidar una amistat que aconseguir que tingui interès en saber com penses, que discrepi sense vergonya quan pensa diferent de tu i que no obstant això no t’engegui a dida. Sincerament, l’esforç que faig cada dia per ser fidel a aquesta cita voluntària amb el meu blog queda compensat amb escreix quan algú em comenta que el mig foli que acabo d’escriure l’ha commogut o l'ha fet riure. Perquè jo sóc d’aquells ingenus que encara penso que haurà valgut la pena de viure si les meves amistats, incloses les “virtuals”, un dia em troben a faltar de veritat.  

LA MARCA ESPANYA: UN CIRC SENSE DIRECTOR DE PISTA

Cada vegada que Madrid gestiona una crisi, no sé com s’ho maneguen per convertir el país en un circ sense director de pista, i on els nans creixen com a gegants. Si n’hi hagués, de director de pista professional, hauria aturat des del primer minut amb informació transparent el bombardeig d’especulacions mediàtiques contradictòries que contribueixen a sembrar alarma entre una població hipersensible i incomprensiblement permeable a les frivolitats que, per mantenir l’audiència, s’han pogut escoltar aquests darrers dies entorn de l’ebola. Les frivolitats i el sensacionalisme que massa sovint transformen  aquest país en un circ de mala mort, es podrien evitar si cada vegada que des del govern s’obre la boca per donar explicacions d’alguna cosa, els ciutadans se les escoltessin amb el respecte que es mereix qui parla amb autoritat moral i, sobretot, sabent exactament de què parla. Però com que la comunicació entre govern i ciutadans, per desgràcia no es fluida i a més a més s’ha demostrat enganyosa moltes vegades, cada vegada que es produeix està contaminada d’antuvi per l’ombra de la sospita que volen fer passar gat per llebre. Per aquesta raó, el ciutadà escarmentat posa sovint en quarantena la informació oficial i acudeix a contrastar-la en fonts alternatives que li facin una mica més el pes. A la meva manera de veure, aquesta paradoxa es dóna per dues causes de pissarrí: perquè les explicacions oficials solen arribar tard i sovint s’expressen amb tanta incoherència, poca concreció i obscurantisme que no s’acaben d’entendre per bona voluntat que s'hi posi; en canvi, la informació que serveixen a tremuja i a totes hores les fonts alternatives, encara que a vegades només hagin sentir tocar campanes i estiguin farcides d’especulacions i de veritats a mitges, la pel·lícula l’expliquen en un llenguatge rotund, convincent i entenedor que la gent assimila a la primera. Perquè la bona i transparent comunicació és tan important avui dia, el govern que no s’ho pren en serio, i procura que el seu missatge sigui creïble, tant pel que fa als continguts com per l’expressió corporal del portantveu de torn, no convencerà els ciutadans de dintre que pensaran que se’ls pren per idiotes; però, sobretot, devaluarà la imatge exterior del país, això que a Madrid en diuen “marca”. Ara bé, digui el que digui el senyor Rajoy de les felicitacions que rep dels seus “col·legues”, només caldria que li llegissin la premsa estrangera, per adonar-se del paper galdós per no dir d’estrassa que el seu govern està fent arreu del món, i malgrat en els actes oficials li facin una encaixada per cortesia, vés que quan gira l’esquena no es peten de riure. He fet el símil subtil del circ sense director de pista per emmarcar aquesta reflexió, però per si algú no ho ha captat, el que vull dir és que aquest país cada vegada s’assembla més a una casa de putes sense mestressa. I perdoneu la franquesa.

EL JOVENT QUE POT I VOL FER GIRAR LA TRUITA

Se sent a dir que la joventut d’avui dia no té els mateixos valors d’abans i, a la meva manera de veure això és un colossal i alarmant símptoma de miopia per part de qui ho escampa. I tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els hi trobaves a flor de pell, avui potser cal gratar una mica més perquè es manifesten amb intermitències i estan com atordits. No puc discutir que els valors que abans es consideraven fonamentals per tirar una família, una empresa o un país endavant - el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància o la generositat - avui estan força tocats i sembla com si anessin de capa caiguda perquè sembla que no serveixen de res. Però ens hem preguntat per què passa, precisament ara? ¿No serà que la societat està empantanegada en una crisi general de la qual no sap com sortir-se’n, perquè alguns principis de tota la vida han caducat i les martingales, l’oportunisme i “la cara” han reemplaçat les estrictes regles de practicar el joc net? ¿O que agafant dreceres tortuoses s’arriba abans a destí que anant pel bon camí? A la meva manera de veure, en el sac etiquetat “joventut” s'hi barregen dues generacions que es toquen però que no pensen ni reaccionen igual: hi ha la del jovent que veu impotent i quasi resignat com l’arròs se li està covant i la dels que, veient el pa que s’hi dona, s’apunten per enèsima vegada a tirar endavant l’eterna revolució pendent. Els primers encara estan sobreposant-se a la transició entre el “que totes et ponguin” o que “hagis de mirar prim” perquè les misses no donen per més. Com que quan aquests van néixer de treball i oportunitats no en faltaven per qui no tenia un os a l’esquena, havien crescut al marge de les paraules “poc” i “prou¡”, i del que significa “mancança” ja que gràcies a uns pares que no volien permetre que els seus fills passessin per les privacions que ells havien patit, van protegir-los de la por de viure en la misèria, fent-los pensar que “guanyar” era cosa de bufar i fer ampolles i no ensenyant-los a sobreviure quan toca “perdre”, perquè molts es pensaven que la Xauxa en que vivien no faria mai figa. Costa d’entomar que un bon dia, per sorpresa, el plat bonic es trenqui i a cada cantonada es repeteixi que els temps de lligar gossos amb llonganisses trigaran a tornar o que no es veuran mai més. I en el cas dels segons, els que acaben de sortir de l’adolescència i tenen al davant un futur més negre que el carbó i potser lluny de les arrels familiars, ja no estan per llepar-se les ferides sinó per fer palès que s’han atipat del paper de convidats de pedra en un banquet on, si no es planten, només els hi esperen plats de sopa que potser també els hi voldran racionar, perquè a uns quants no els falti el tall. No és estrany, doncs, que reaccionin dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina per comprovar si es pot o no fer bullir l’olla perquè de tall n’hi hagi per a tots”. De manera que si aquesta classe política que ha viscut al bany maria - la que no ha sabut tallar la corrupció que els empesta la casa i que ja especula com es repartirà els millors llocs de la taula en el pròxim banquet -, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven els nostres avis quan veien acostar-se la pedregada.   

CAMINADES SOLITÀRIES, EN COMPANYIA DELS CINC SENTITS

Cada matí surto a caminar una hora i escaig per fer salut, a pas lleuger sense arribar al footing, pel mateix itinerari. I a còpia de repetir tantes vegades la jugada gairebé a la mateixa hora, es podria dir que se m’ha fet tan familiar que podria fer el monòton recorregut d’esma, si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per distreure’m: prendre nota men-talment de totes les coincidències amb que m’ensopego quasi cada dia, mirant de descobrir-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies em topo amb una noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb el cotxet d'una criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita bossa de racó que llença al container de la cantonada. Encara que sembli sempre igual, trobar les diferencies entre la mateixa imatge d'un dia per altre veureu que no és cap ximpleria, si ho proveu. Una mica més endavant he de fer marrada perquè sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous: el primer cop que em va fer perdre el ritme de la marxa li vaig maleir els ossos, però ara si un dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s’asseu al mateix banc cada dia: suposo que ells deuen pensar el mateix de mi al veurem passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent. Quan tombo la cantonada del supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros amb una pidolaire d’aquestes que algú deixa, com si fos la peça d’un pessebre urbà de misèria: aquesta, en particular, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara de pa de ral mentre para la mà recitant una frase que li han fet aprendre de memòria. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga - mai quan entren - li donen una moneda em sembla que per pura rutina perquè no enceten cap conversa. A l'altra banda del mercat un altre del mateix gremi, amb el cap cot i un cartell als peus explicant quants fills té no arreplega res.  Els dies de festa aquells empantanos no hi són: he arribat a la conclusió que els repartidors de pidolaires deuen descansar. Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual amb prou feines em saludava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però ara que ho fem cada dia i a si fa o no fa a la mateixa hora ja s’ha convertit en una costum fer un gest amb la mà. Totes aquestes rutines malgrat sembli el contrari, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada en solitari. L’altre dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un treball de camp,  un recompte de les parelles que van de bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els resultats no sé a quines conclusions arribaré, però em servirà perquè el temps em passi volant. Se’m va ocórrer en topar-me amb una parella singular: ella anava en una cadira de rodes d’aquestes que tenen autonomia pròpia i ell, al seu costat, li agafava la mà. Després de trobar-me’ls tot sovint en la mateixa actitud, vaig comprendre que aquell gest no era mecànic per guiar el carretó, sinó que regalimava una certa tendresa. En fi, que si surts a caminar amb els ulls oberts i els sentits receptius a percebre qualsevol estímul, inclús la monotonia d'una cosa tan tonta com caminar et pot resultar estimulant.    

AMB TANTA CARRONYA, ELS CORBS FAN FESTA MAJOR

Els carronyaires que des d’alguns mitjans destil•len la informació barrejant-la amb sensacionalisme per vendre més i guanyar audiència, fan festa major i esmolen les dents veient com el virus de la corrupció s’escampa i contamina tots aquells que tenen contacte amb el poder, i no prenen precaucions per a no caure en la temptació d’untar-s’hi els dits o treure’n profit. Malgrat que, com passa arreu amb els corbs, als nostres també els hi agrada furgar en els escàndols o les xafarderies domèstiques dels famosos, sembla que darrerament als carronyaires més veterans i amb fama de sanguinaris el paladar se'ls hi ha tornat més exigent, des que varen trobar-li gust a l’emoció d’esbudellar polítics, banquers i algun aristòcrata que per ficar el nas on no li convenia acabà emmerdat fins a les celles. Encara que aquesta punyetera espècie de depredadors il•lustrats - i respectats per una clientela fidel de babaus igualment il.lustrats - no passen gana perquè hi ha tanta quantitat de porqueria abocada que no se l’acaben, no poden evitar la pujada d'adrenalina que suposa llençar-se afamats al coll de les presumptes víctimes, quan encara no s’han convertit en cadàvers, i anar-les consumint i masegant a pessigades. Però he observat en el capteniment d'aquests corbs mutants una particular forma d’actuar, que no em puc estar de comentar perquè explicaria unes quantes frivolitats: així que oloren carn fresca perden interès per les despulles que estaven estripant, per centrar tota la seva atenció i voracitat en la nova presa que els hi ha caigut a les grapes. Per aquesta raó, amb els Pujols ja no ens hi embarbussem a la sopa a totes hores, així com tanmateix hem perdut la pista als cadàvers en descomposició dels Urdangarin, Cristina, Millet i tants d'altres presumptes, els quals mentre la nòmina de corruptes vagi engreixant-se i els jutges no donin abast, poden esdevenir “presumptes” per tota l’eternitat. Estic segur que els corbs quan deixen en pau una presa no se’n van del tot, deixant-t’hi de guàrdia quatre mosques colloneres, per si hi ha novetats i haguessin de tornar a corre-cuita a acabar la feina a mig fer. Ahir l’eixam de carronyaires ahir treia el ventre de penes amb els contaminats per les targetes opaques de Caixa Madrid, i avui voletegen en cercle esperant la carnassa selecta que el govern deixi caure de la seva torre de marfil, pel cas del primer contagi amb Ebola a Espanya que és la mofa per la "marca Espanya" a tot el món. Des de Catalunya estant, doncs, espero que demà es trobi alguna altra bassa de merda on els corbs puguin abeurar la seva perversa i sàdica set de sang i fetge, i s’oblidin dels peregrins cap el 9-N, que és el recurs fàcil que els hi queda quan no tenen cap altre os per rossegar.  

EL COIXÍ DE LES PENSIONS

Considero una fal•làcia, intencionadament engargamellada i dosificada des del govern perquè acabi convertint-se en dogma, que la garantia de les pensions dels jubilats depengui exclusivament dels treballadors en actiu. I encara em sembla més alarmant i sospitós que quan mensualment ens donen les maquillades dades sobre l’atur, el portantveu sempre emfatitza que el número de cotitzants a la seguretat social ha crescut, però mai ens dóna l’import de les cotitzacions recaptades, que seria l’única lectura ponderada i real de l’estat de la qüestió. I em crida l’atenció aquest buit informatiu, al meu parer premeditat, perquè sospito que la dada ens faria caure de cul a terra, en adonar-nos que la recuperació econòmica de la qual es vanten el senyor Rajoy i la seva camarilla, queda molt lluny de quadrar amb el panorama depriment que es viu en tantes i tantes llars que van de capa caiguda, no només la dels que no troben feina sinó també perquè tenir-ne no és garantia d’arribar a fi de mes, ja que els sous no són els que eren fa deu anys. No s’ha de ser gaire llest, doncs, per comprendre que els ingressos de la seguretat social en concepte de cotitzacions han disminuït considerablement, en la mateixa proporció que ho han fet els sous, i que les contractacions a precari conseqüència d’una reforma laboral mal girbada no tenen res a veure amb la qualitat de l’ocupació d’anys enrere. Per tant, el resultat de tot plegat és que malgrat hi puguin haver més altes a la seguretat social, a l’hora de fer caixa els números no surten; i si no fos per la guardiola algun mes algú es quedaria sense cobrar. Però si a la guardiola no se n’hi posa, sinó que sempre se’n treu, aviat només hi quedaran les teranyines. El que em fa por és que a l’hora de posar-hi un pedaç per equilibrar el dèficit, enlloc de fer mans i mànigues per augmentar els ingressos es decantin per retallar les despeses i acabin rebent els de sempre. Si volem competir en el mercat només a base de ma d’obra deprimida, sense valor afegit ni innovació, i arraconant per un altre segle la reparació de les canonades podrides de la productivitat en que es basa la riquesa d’un país, al coixí de les pensions li queden quatre estius. Això de l’economia són faves comptades i no calen tants de màsters: si els treballadors no es guanyen bé la vida i a les pensions se’ls hi passa el ribot congelant-les i masegant-les amb impostos indirectes, se’n ressent el poder adquisitiu dels potencials consumidors; i si la gent no consumeix perquè ha de mirar prim, els productors de bens de consum alenteixen l’activitat i despatxen mà d’obra. És un cercle viciós que no s’arregla amb retòrica. I, per desgràcia, els nostres polítics parlen més que no pas fan. I per molt que diguin que no és veritat, si se’ls hi fes un test de productivitat ben fet, no sé si gaires aprovarien. El problema és que el coixí de les pensions com tantes altres coses que afecten la qualitat de vida i el benestar de les persones, està en mans de mediocres i panxacontents. I perdoneu les molèsties.      

LA CORRUPCIÓ OPACA

Les targetes “b” de Caixa Madrid han fet dimitir quasi una desena de polítics i sindicalistes per embutxacar-se, en alguns casos més d’un quart de milió d’euros per barba, i no haver-los declarat a Hisenda. Aquesta bomba de rellotgeria l’ha fet esclatar sota el nas del ministre Montoro la fiscalia anticorrupció – vés a saber per quina maquiavel.lica coincidència, precisament ara-, i ja te’ns el govern en pla justicier decretant una investigació histèrica sobre l’ús abusiu de targetes opaques, per part de membres de consells d’administració i alts directius d’empreses públiques i privades. Jo crec que suposen que amb aquesta mesura tan “exemplar” els ciutadans pelacanyes, tips d’estrènyer-nos el cinturó per pagar el rescat de bancs i polítics malbaratadors de fons públics, reconeixerem l’esforç del govern per improvisar unes investigacions que arriben amb anys de retard, i que pretenen esmorteir responsabilitats pròpies engegant el ventilador a tota pastilla. Fa quatre dies els bocasses de sempre es van esquinçar les vestidures, fent grans escarafalls perquè mig centenar d’alcaldes catalans havien cobrat en concepte de dietes quatre rals de la Federació de municipis, però quan els diners petejats en capricis són tan importants que no els arrepleguen ni en una dotzena danys els treballadors rasos o els funcionaris de quart escalafó d’aquest país, ho maten amb quatre dimissions per distreure el personal del fons de la qüestió: que es tornin els diners indegudament pagats per empreses públiques o rescatades amb fons públics i es paguin els interessos i les multes corresponents, des de demà mateix. Aquest sí que fora un escarment per creure en la voluntat de regeneració i no pas pura comèdia de cara a la galeria. D’altra banda potser que comencem a fer unes quantes preguntes directes, perquè no ens prenguin per imbècils. Per exemple: ¿Hisenda no en tenia ni idea que aquesta forma de complementar amb “extres” camuflats darrera l’opacitat de "targetes blak," era una pràctica habitual? A cada nou cas de corrupció – i no es pot qualificar d’altra manera que persones amb sous i honoraris oficials ja en tenien més que de sobres per sopar dues i tres vegades, es “deixessin estimar” per arrodonir els ingressos –, se li sol treure importància amb una excusa matussera: “no n’hi ha per tant, tothom n’estava al cap del carrer!”. ¿Qui ho sabia? ¿Potser aquells consellers de les Caixes – polítics, sindicalistes, empresaris i patums de la societat civil, en compliment dels estatuts socials -, que pels seus serveis, en teoria gratuïts, percebien un “sou diferit” en forma d’aportacions generoses a un pla de jubilació a termini de 10 o 12 anys per estalviar-se tributacions? ¿És veritat, per exemple, que en un moment donat als consellers institucionals de “La Caixa” se’ls van oferir accions de Criteria, finançades amb un crèdit més que tou perquè també se sentissin estimats? En resum, ¿quants dels personatges més que ben pagats en aquesta societat hipòcrita en que vivim, no té o ha tingut ingressos opacs que no ha declarat a Hisenda? Com es diu en castellà, “a nadie le amarga un dulce”. El problema és que mentre uns quants milers de privilegiats troben diners sota les pedres sense donar ni cop, la majoria dels ciutadans piquen pedra cada dia i no arriben a fi de mes. A la meva manera de veure, doncs, permeteu-me que us expliqui una teoria sobre la conducta humana en general i sobre la qüestió de la corrupció en particular. Així com moltes vegades el concepte que transcendeixi d’un personatge depèn de la sinceritat del seu biògraf, la diferència entre ser considerat corrupte o persona respectable consisteix en si l’enganxen in fraganti. I no fem amb el cap que no, perquè la majoria de vegades que s’enganxa un corrupte, fins el dia abans donava lliçons de moralitat, prova que no tenia cap mala consciència ni per predicar allò en que no creia, ni per riure's del mort i de qui el vetllava.      

LA BENA ABANS QUE LA FERIDA

Diuen que en un solar del Maresme hi ha aparcades les tanquetes d’uns 300 antiavalots que el ministeri de l’Interior ha destinat temporalment a Catalunya, per si de cas. L’explicació més gràfica que se m’acut per definir aquesta operació d’estratègia, és que es posen la bena abans que hi hagi la ferida, però com que el ministre que ha ordenat  aquest moviment de conveniència coneix prou bé els catalans per saber que no saltaran precisament d’alegria davant d’aquesta ocurrència, dedueixo que en el rerefons de tot plegat hi ha una mica de mala baba. Em cuidaré prou de titllar la decisió de provocació, però em sembla, francament, que no és una idea massa assenyada considerant que la Generalitat té transferides les competències d’ordre públic i que els mossos no són pas manxols. Per tant, sobretot ara que el terra està relliscós, s’hauria d’anar amb més compte que mai per no donar un pas en fals ni trepitjar cap ull de poll. Ja em faig el càrrec que mirat des del punt de vista del ministre, posar en estat d’alerta uns quants escamots de policia especialitzada en repartir estopa en cas de necessitat, entra dintre del capítol “política preventiva” que es practicava durant la guerra freda. I és que malgrat molts ho vulguin dissimular - perquè els hi fa vergonya o per simple coqueteria protocolaria - el fet és que alguns dels actuals governants espanyols en la seva adolescència es varen encomanar d’aquell xarampió democràtic primerenc que - més enllà de renegar de la dictadura per a no quedar-se en fora de joc -, la seva conversió en demòcrates tenia per objectiu principal recuperar el poder. No és un estirabot, doncs, el que dic sinó una realitat com un temple, la qual fins i tot enfronta encara la primera amb la segona generació de la nostra tendra història democràtica. Per aquesta raó, el ministeri de l’interior encara no ha abolit el manual que es basa en el principi autoritari de que “la por guarda la vinya”, enlloc d’aprendre a administrar la força de la dissuasió amb criteris més en consonància amb la transformació experimentada per la societat. El darrer avantprojecte de llei de seguretat, per exemple, que encara està calent a la cuina a la cuina de l'executiu, fa palès com costa d’arrancar-se certes crostes retrògrades. A la meva manera de veure, a Catalunya ara mateix en matèria d’ordre públic hi ha dos perills: el primer i més preocupant, és que no tenim dirigents a l’esquerra ni, per descomptat, a la dreta, que siguin capaços de convèncer els seus cadells que sota la capa de la democràcia no es poden emparar els que volen carregar-se sistemes a base de patacades. I en segon lloc - que no sé si encara em fa més basarda - que els que disposen de la força i de la butl.la legal per reprimir brots de violència, confonguin els clams de llibertat amb aldarulls llibertins, i que amb el pretext d’apagar una espurna provoquin un incendi, i entre una cosa i una altra acabem sortint tots plegats als noticiaris d’arreu del món, per burros i mesells.

TOTES LES MASSES PIQUEN

Ara que molta gent s’apunta amb tanta alegria a seguir una dieta miraculosa que els acosti a la immortalitat, si pot ser amb un cos musculat, sense arrugues ni un gram de greix, al final de l’obra es sol arribar a la conclusió que la millor dieta per a la salut es menjar de tot i no abusar de res perquè a la llarga totes les masses piquen, màxima que sabien de memòria i aplicaven estricament, a l’hora de cuinar, les nostres àvies. Del que es tractava era de mirar prim sense estar-se de res; i això, encara que sembli mentida, costa Déu i ajuda si es vol practicar com una rutina. Les rutines fatiguen i són molt avorrides, per aquesta raó la gent prefereix sotmetre’s periòdicament a una novena d’herbes i a una dieta radical, quan més exòtica millor. Però no es té en compte que abusar massa de fer dieta també pica i, sovint, l’experiment acaba en una solemne i frustrant decepció. Aleshores es quan la gent torna a recordar-se’n de la vella dita, i es deixa de ximpleries per una temporada. I si això és tal com ho pinto parlant de dietètica, en altres aspectes de la vida tampoc un empatx del que sigui - ideologia, religió, cultura o coneixements enciclopèdics -, porta a res de bo ni d’aprofitable, raó de més per agafar-se les coses amb calma i no pretendre ser un fenomen que tingui resposta per a tot, perquè en definitiva l’únic que s’aconsegueix anant de mestre tites és convertir-se en el més llest i savi del cementiri. Un dels meus filòsofs de capçalera va deixar establert, sobre aquesta qüestió, un principi definitiu: “quan més aprenc, més clar tinc que em queda molt per aprendre”. Per tant, val més menjar poc i pair bé. I a què ve, em direu, aquest llamp de reflexió d'avui? Doncs, francament, a deixar constància canviant de terç, que tampoc els que governen poden emparar-se sistemàticament en la llei per negar-se a fer política, ja que com en el cas de la dieta totes les masses cansen i piquen. I passar-se el sant dia dient NO a tot com si fossin un disc ratllat, pot acabar fent sortir de polleguera a gent que no pretén ser desobedient ni irreverent, sinó que simplement demana enraonar sobre les coses que ens separen, sense apriorismes ni prejudicis. Ara mateix, amb tota aquesta història de les diferents velocitats a que treballa la maquinaria del Tribunal Constitucional segons qui l’engega, abusar del ralentí i de la gansoneria es fer-ne un gra massa, sobretot si queda palès que quan volen els jutges es treuen la feina dels dits en menys de vint-i-quatre hores, malgrat hagin de treballar festes de guardar i tot. Aquestes masses també piquen i poden fer molt més mal que una fartanera a la salut. Perdonin, doncs, les molèsties, però encara que sigui cantant i xiulant algú ha de deixar constància de les veritats, i els escriptors som els més indicats per posar a caldo els governants prepotents. Sinó, de què coi servim?

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (3) JO VULL ANAR-ME’N, PERÒ...

Es ben bé que amb això de caçar al vol monòlegs de gent anònima amb qui et creues pel carrer, allà on menys et penses salta la sorpresa. Ahir, per exemple, enmig de la concentració davant l’Ajuntament de Manresa vaig escoltar com un home de mitja edat, amb posat preocupat que desentonava amb l'eufòria general, donava la tabarra al seu fill embolicat amb l'estelada, amb una mena de confidència a la qual no se si l’altre li feia massa cas, però que a mi em va cridar l’atenció i vaig procurar parar bé l’orella per a no perdre-me'n cap detall:

“Ja saps que estic d’acord que no ens queda altre remei que perdre de vista Espanya, jo vull anar-me’n i no em faria res que fos demà mateix; però voldria que fos possible partir peres sense trencadissa i quedant més o menys ben avinguts. Però cada vegada em fa més la impressió que les coses es compliquen massa. I jo, t'ho dic en serio, no estic preparat per les trompades, ja no tinc edat. Això és cosa de vosaltres, el jovent; però no pensis que em tranquil•litzi gaire, perquè a alguns els veig massa embalats, i no ho dic per tu que et comportes prou bé pel meu gust... Tinc molt clar que des que els de Madrid es varen pixar en aquell Estatut d’en Maragall que ja ens havíem afillat i començat a estimar, malgrat ens l’haguessin tornat violat sense miraments i hagués perdut tot l’encant d’aquella criatura que vam parir. Esguerrat i tot ens el sentíem nostre i no ens va fer cap gràcia que dotze jutges ens el fessin avorrir. Però jo no els en dono la culpa a aquests jutges per molta flaire que fessin d’arnats, sinó a aquests ximples d’en Rajoy que varen donar corda al mecanisme d’arbitratge que ells havien convertit en la seva joguina particular. S’ha de ser molt barrut i banyabaix per actuar de la manera que els populars varen bescantar els catalans per tota Espanya, recollint signatures per crucificar-nos després d’empastifar-nos de tanta merda com varen trobar. Però mira, molts que com jo estaven indecisos, per mandra o per por, vàrem penjar l’estelada al balcó convençuts que ens l’havien fet massa grossa i que tot té un límit. Tot això hi varen guanyar amb la seva campanya: que els independentistes creixessin com bolets. Però ara que semblaria estem tan a prop de tocar el cim, m’adono que no seran flors i violes i estic acollonit; em sap greu que et pensis que sóc un covard però és així i no hi puc fer més... Jo pensava que fent confiança i donant suport als polítics que havien de treure’ns les castanyes del foc, jo ja podia posar-me a jeure respirar tranquil, però ara m'adono que m'he d’arremangar. I tal com estan les coses, no n’estic tan segur que no rebem per algun costat... Què hi farem, no podem pas arronsar-nos i plegar veles perquè encara ens trepitjaran amb més sanya... Només els hi demano als que tiben del carro una mica de seny i que no es vagi més enllà de resistir i carregar-se de raó... No et sembla bé el que he dic?”

El fill, entre escoltar son pare o l’oradora abraonada que arenga la concurrència, s’ha decantat clarament per la que li aixeca l’ànim. És possible que el monòleg del pare capficat només l’hagi seguit jo i, francament, no m’ha deixat indiferent. N’hi ha molts que davant les dificultats que es veuen a venir, s’arruguen? A la meva manera de veure, encara que només sigui per no caure en el parany que el maquiavèl•lic Rajoy ens ha parat, ara no es pot afluixar i començar a tenir depressions. En una democràcia que no sigui de nyigui-nyogui, la darrera paraula sempre la de tenir el ciutadà i no pas un jutge que enlloc d’actuar com un àrbitre savi i imparcial, prefereix revestir-se la toga de botxí ressentit.

UN GOVERN DE POCA CATEGORIA

Avui ja estan convocades concentracions pacífiques de ciutadans, emprenyats per la forma impresentable i gens democràtica com el govern central vol carregar-se la legítima determinació del poble català a saber l’opinió dels residents en aquesta autonomia, respecte a com els agradaria que fossin en un futur immediat les relacions amb Espanya, per  posar fil a l’agulla en un sentit o en un altre, en funció del resultat d’una consulta feta amb les màximes garanties democràtiques. Però com que aquest sistema enraonat de resoldre amistosament els problemes l’ha dinamitat literalment el govern central, fanfarronejant del seu poder absolut i fent palesa la seva nul.la sensibilitat democràtica, m’agradaria preguntar als dirigents del PP si han valorat objectivament, escoltant en silenci la seva consciència, la responsabilitat que assumeixen davant la història per les conseqüències nefastes que una intransigència tan encegada com la seva i una supèrbia incomprensible, si tinguessin cinc dits de front, poden causar a la convivència i la tranquil•litat d’un país que necessita com el pa que menja polítics amb categoria suficient, per ser dignes de governar pensant més en el benestar de les persones i menys en els seus interessos electorals.  Deixant de banda tot el reguitzell d’ofenses i greuges que ha suportat Catalunya en els darrers deu anys, l’última bufetada és haver transcendit que els estrategues electorals del partit li han recomanat a en Rajoy que deixés córrer l'enredo de l’avortament, i dediqués tots els seus esforços a amorrar la rebel•lió catalana, perquè això li reportarà una rendibilitat en vots que li permetrà surar en el mar tempestuós que es pronostica per les properes eleccions generals. O sia, que una vegada més els governants de Madrid utilitzen Catalunya com a moneda de canvi pels seus interessos partidistes. Com aquell capsigrany que en temps reculats va sentenciar que: “Barcelona s’ha de bombardejar de tant en tant perquè no s’oblidi de qui mana”, avui en Rajoy pretén sotmetre Catalunya no a base de bombes, sinó amb l’ominós pes de la llei. I com que ja des de l’època socialista personatges sinistres com en Guerra varen matar i enterrar Montesquieu, ara el govern presumeix de marcar l’agenda dels jutges i d’anticipar les sentències que pronunciaran, sobretot si es refereixen a Catalunya. Manar sense escoltar les raons dels que discrepen suposa una manca vergonyant de categoria política i moral, però quan els que discrepen són multitud, que ni es plantegin que és impossible que tots els crítics estiguin equivocats i que potser caldria baixar del burro, és de suïcides. Nomes queda el consol de la certesa que a cada porc li arriba el seu sant Martí!          

L'ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA ÉS MEREIX UNA BARRETADA

No ús mentiré, jo sóc un dels pessimistes que dubta que ens deixin anar a votar en pau i tranquil•litat el 9-N; però confesso que cada vegada ho veig més possible perquè reconec que l’Assemblea Nacional de Catalunya – ara de bracet i ben sincronitzada amb la Conselleria de la Presidència i Omnium, totes tres patrullades per dones, per cert –, estant fent la feina tan ben feta, que no es mereixen un fracàs. Entre les males costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé, com si ja es donés per descomptat que no sabem treballar d’altra manera, i que sobren els reconeixements. Hi ha infinitat de professionals de tota mena – personal sanitari en general, docents, bastants funcionaris i molts empresaris per convicció i principis, sense oblidar gent d’ofici que val un imperi -, que freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència, sense preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la feina ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els innumerables voluntaris que col•laboren desinteressadament amb l’ANC, en l’objectiu de crear una notable, per no dir perfecta, infraestructura organitzativa que abasti totes les branques d’un Estat sobirà perquè arribat el moment res quedi a mercè de l’atzar. Senzillament, és per treure’s el barret la manera com es van atendre, per exemple, fins al darrer detall logístic les tres mobilitzacions emblemàtiques de les darreres Diades. No era fàcil de coordinar amb precisió quasi matemàtica un puzle tan complicat com la cadena humana o la be baixa, sense pràcticament cap fallo ni cap incident per lamentar. Però és que, a més a més, l'organització administrativa i la resolució informàtica de tota la maquinària informativa i de màrqueting, és digna de les empreses privades més eficients, no en va molts dels que ho gestionen són professionals qualificats. Davant la matusseria i la improvisació com respon el govern central els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de veure qui marca el pas i porta la iniciativa en aquest conflicte bilateral amb Espanya és Catalunya, i sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions humanes qui porta la iniciativa té molt de guanyat. Per tant, considerant com està estudiat i contrastat cadascun dels passos a donar, és evident que el guió i la planificació no s’han dissenyat en un cap de setmana entre cervesa i cervesa, sinó que molta gent fa temps que s’hi ha trencat les banyes, completament sobris. En funció d’aquesta realitat, m’atreveixo a pensar que Madrid no pot competir ni aturar una empenta tan decidida d’una societat civil emprenyada. I això per tres raons fonamentals: sempre el govern central va un pas enrere i quan dóna senyals de vida només sap bordar; l’article del NO per imperatiu constitucional que vol vendre a Europa i al món, no li compra ningú perquè no és democràtic, fa pudor de resclosit i, sobretot, perquè com deien els eslògans dels anys noranta: “la feina ben feta, no té destorb”.

ALEA JACTA EST

ALEA JACTA EST

Ja s’ha traspassat el Rubicó amb llum, taquígrafs i determinació; i una decisió com aquest no té marxa enrere. Ara ja s’han acabat les discussions sobre si se seria capaç de donar el pas o no, i d’aquí a 43 dies toca treure les urnes al carrer o enfundar-se-la. No hi ha volta de fulla. Dit això, voldria proposar-vos dues reflexions. La primera, que malgrat se li regateja el mèrit, com està gestionant el govern català i el president Mas en particular la posta en escena d’aquest procés és per treure’s el barret. I encara que a Madrid sembli que no els impressiona res i que van de sobrats, la resta del món no es mira indiferent què passa a Catalunya, sinó que desvetlla molta atenció mediàtica, i no obstant les cancelleries per discreció diplomàtica no es pronuncien, el carrer observa cada vegada amb més simpatia les peripècies dels catalans reivindicant pacíficament el dret a la seva sobirania com a nació, i rebutja la tossuderia mesella del govern central a no escoltar la indignació creixent, que desborda els carrers i es vol expressar a les urnes, d’uns catalans que se senten maltractats i esclafats sentimentalment i, sobretot, tan estafats econòmicament que han de parar la mà com si fossin perdularis, quan si poguessin manar a casa seva i disposar de la riquesa que generen no haurien d’anar  amb un esclop i una espardenya. El fons de la qüestió del contenciós català, a Europa i al món cada dia més s’entén raonable, i no pas una rebequeria de nens malcriats com es vol fer creure des de Madrid. I això és un mèrit que no es pot regatejar als que piloten el procés: s’han sabut explicar a fora sense intermediaris ni intèrprets i s’han fet entendre. En canvi la reacció crispada, malcarada i perdonavides de la colla d’en Rajoy només aconsegueix l’efecte contrari en una societat internacional molt més sensible a la legalitat i a la democràcia que no pas una colla de viatjants de gra cuit tan peixos en pràctica democràtica que donen al món l’espectacle impresentable de pregonar el sentit de les sentències de tot un Tribunal Constitucional, inclús abans de presentar els recursos. I és que si a en Rajoy i a la setciències de la Soraya-Rottenmeier els hi mencionen la “separació de poders” no saben de què els parlen. I la segona reflexió, que encara que sigui una estratègia ben estudiada perquè coli la llei consultes, el fet de rebaixar el sentit de la convocatòria del 9-N des de referèndum a simple “determinació d’opinió” no sé si serà ben entesa per una ciutadania que en una gran majoria creuen que el que s’ha de votar és sí o no a la independència. I el problema no és que aquests ciutadans ho tinguin mal entès, sinó que el caràcter finalista de la votació es va vendre de bon principi per escalfar els ànims de la gent com un fet, i en canvi ara es comença a explicar que només es tracta de l’inici d’un procés de negociació que no serà bufar i fer ampolles. I aquesta situació, a la meva manera de veure, s’haurà d’explicar a dintre tan bé com s’ha sabut explicar a fora, ja que si en aquesta qüestió no s’agafa el toro per les banyes i es clarifica el full de ruta per l’endemà del 9-N, sense embuts i confonent els desitjos amb les realitats, podem prendre mal. I, com sempre, perdoneu les molèsties.

ENTRE LA VERGONYA I LA REVENJA

A la meva manera de veure, que un personatge de l’envergadura de mite polític i patriòtic, com ha estat Jordi Pujol durant gairebé mig segle, sigui sotmès a una dissecció de viu en viu, sense contemplacions ni anestesia, pot esdevenir quasi sòrdid i obscè si algun dels patòlegs es deixa portar pels baixos instints de revenja. Determinar si estan contaminades per la corrupció o la prevaricació les reconegudes relliscades fiscals de l’expresident, i si en cas afirmatiu la infecció ha afectat o no el seu entorn, no serà fàcil d’esbrinar als inquisidors de conveniència ni de pair pels  observadors, i ningú se n’hauria de sentir al marge del cas perquè, agradi o no, l'oprobi que se'n derivi afecta a tots els ciutadans, per desgràcia. No és agradable de veure que les guixades “Pujol-Catalunya”,  algunes de les quals encara es mantenen intactes en moltes parets i murs dels nostres carrers i carreteres, recordant aquella època èpica del compromís anònim i la lluita entusiasta per reivindicar la nació catalana - encarnada en el carisma d'un home perquè un poble oprimit necessita un líder emblemàtic -, convisquin amb unes altres de més recents - “Pujol corrupte”, “Pujol lladre” –, les quals, vulguis o no, fan caure la cara de vergonya a tots els catalans perquè no es refereixen a un pocavergonya qualsevol, sinó al que havia sigut honorable president del país durant un quart de segle. I, també, perquè aquest home s‘havia convertit en un referent moral per voluntat pròpia, ja que ell mateix reivindicava que aquest paper quedés clar, preocupat  per com el tractaria la història, i potser per aquesta raó no es cansava de predicar el respecte a l’ètica, com a principi fonamental de la política. És molt probable que les explicacions que avui es veu obligat a donar en Pujol als representants del seu poble, en seu parlamentària, no tanquin l’escàndol i la caixa dels trons que, incomprensiblement en una persona tan gelosa de la seva imatge en la posterioritat, ell mateix va encetar. I és que per molt que juri i perjuri que la seva confessió reflecteix la veritat, tota la veritat i de res més que la veritat, ningú se’l creurà, inclosos aquells de la seva família política fins fa quatre dies, que es sentin obligats a matisar en públic la repulsa a algú que ja va advertir una vegada el que podia passar si li buscaven massa les pessigolles i tirava de la manta. Vagi com vagi la compareixença, el mite i el símbol sortirà del Parlament ensorrat, i espero no passar per la vergonya de veure’l esquarterat, perquè per la dignitat de la institució i dels seus propis membres s’hagi evitat l’esbudellament. En qualsevol cas, a la major part de la ciutadania que les passa magres per culpa dels que no paguen els seus impostos, despisten i juguen al gat i a la rata amb Hisenda, o administren els diners públics procurant primer per ells, l’única cosa que els preocupa  de tanta comèdia és quan els evasors i corruptes tornaran els quartos que han robat o distret, ja que l’experiència palesa - des del cas Roldán fins als nostres dies -, que malgrat algun xoriço hagi visitat la presó de resquitllada -, dels diners evadits, desapareguts en combat o blanquejats perquè no en quedi rastre, mai més se n’ha sabut res i, en el millor dels casos, només se n’han tornat engrunes del botí. Per començar, ni en el cas Roldán ni en cap altre, i molt em temo que amb els Pujol no serà una excepció, els estafats i befats ciutadans hem arribat a saber mai l’import exacte del que tota aquesta trepa d’impresentables han distret, defraudat o robat, per dir-ho sense embuts.    

POCA XOCOLATA PER A TANTS LLOROS

Vet-aquí un país que quan començà la moda de retallar dels sous dels funcionaris, de les pensions dels avis i de les prestacions socials, amb l’excusa que s’havia d’estalviar per pagar tot el que els bancs i les administracions públiques havien dilapidat en farres, els indignats a qui els tocà el rebre posaren el crit al cel i reclamaren que si s'havia de retallar es retallés de tot arreu, començant per les estructures improductives de la pròpia administració del país. Però els espavilats governants, vetllant pels seus privilegis, respongueren a les exigències del seu poble, fent-se el ronsa amb una frase lapidària: “d'on voleu retallar només donaria per la xocolata del lloro”. El problema és que per pagar tantes xicres de xocolata perquè els lloros del país imaginari de la faula d'avui no passessin gana, el caixer s’havia d’endeutar més i més, de manera que malgrat les retallades als pelacanyes i la dieta receptada si us plau per força, el gep cada dia es feia més gran i el país cada vegada tenia menys recursos per mantenir una entelèquia anomenada "estat del benestar". Però mentrestant els lloros de l’establishment cada dia feien més goigs i estaven més llustrosos després de cruspir-se la seva tassa matinal de xocolata de canonge, el pobre poble ho passava com podia fent-se un forat més al cinturó i somniant en un paradís sense lloros que es mengessin la xocolata de tots. I com que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, va arribar un dia que els governants d'aquell país van haver de reconèixer que no tenien prou xocolata per engreixar tants lloros i algunes cacatues que, amb tanta màniga ampla, també s’havien auto-convidat a la festa organitzada en aquell país que per als de l’establishment no tenia res a envejar a Xauxa. I un cop els governants, amb un viatjant de gra cuit que era qui manava més al davant, van decidir posar-se a retallar per on calia de veritat, arribaren tard perquè els indignats, armats amb destrals havien començat a fer la feina que les tisores s’havien negat a fer amb una excusa tan absurda com que retallar els enagos de l’administració – assessors inútils a dojo, institucions triplicades, rectories per endollar-hi la militància i a vegades la parentela, xefles oficials per aparentar, cotxes oficials innecessaris – era la xocolata del lloro. No cal dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.     

ELS BROTS DE LEGIONEL.LA

Sempre que hi ha un brot de legionel.la a qualsevol ciutat del món, veiem que la primera mesura que es pren consisteix en determinar, primer, les coordenades de la possible font de contagi per, seguidament, procedir a la desinfecció de totes les torres de refrigeració que hi hagi pels voltants. Des de la meva supina ignorància de com es propaga aquest virus tan letal per a les persones de certa edat o les tocades per alguna patologia severa, una deducció bastant lògica és que la culpa del brot la tenen torres de refrigeració insuficientment revisades i mal mantingudes. Suposo que deu existir a tremuja normativa clara i detallada de com s’han de realitzar les tasques d’inspecció preventiva, ja que en cas contrari n’hi hauria per coronar de merda d’oca les administracions municipals responsables en matèria sanitària i de medi ambient. Per tant, l’única explicació que li trobo a l’aparició periòdica de brots d'aquesta mena és que els protocols de manteniment de les torres, alguns dels propietaris se les prenen a la fresca. Ara bé, no recordo pas que els ciutadans hàgim rebut mai informació - després de qualsevol desgràcia provocada per deficiències en prevenció - dels càstigs que hagin recaigut en els culpables. Encara que només fos per escarmentar els negligents en matèries tan delicades que poden afectar la salut pública, caldria que els responsables últims del problema passessin per la vergonya de veure el seu nom publicat en algun lloc on tothom pogués assabentar-se’n de que són uns deixats o uns pocavergonyes. Espanya té fama de ser un dels països més reglamentistes d'Europa, però també dels més desobedients de les normes de convivència, començant sovint per la mandra que fa aixecar el cul de la cadira als que cobren per vigilar que feta la llei, ningú faci la trampa. Dos exemples entre dotzenes que podríem retreure: 1)- Tots els bars o restaurants situats en llocs cèntrics de ciutats turístiques tenen impecables els sanitaris, o n’hi ha molts que a partir de mitja tarda són un focus d’infecció fecal?  2)- Tenint en compte els estralls que “el botellón” causa al jovent, com es controla que propietaris d’establiments legals respectin la prohibició de vendre alcohol a menors? A la meva manera de veure, la paraula que defineix millor el concepte de democràcia és responsabilitat. Aquest país que encapçala tantes manifestacions en pro de la llibertat no pateix cap crisi de lleis, sinó de responsabilitat. Amb més sentit individual de la responsabilitat que a cadascú pertoca , probablement ens hauríem estalviat les set víctimes mortals del darrer brot de legionel.la. Però el que m'emprenya més és que massa sovint quan la responsabilitat fa figa, els responsables de que això no passi et diuen que vagis a reclamar al mestre armer.         

AMB L'ESQUENA DRETA

L’altre dia vaig escoltar una expressió, que feia temps no sentia. Érem a una cafeteria, i un de la colla que té la mania de començar a llegir el diari per la pàgina dels morts, ens va sorprendre amb un estirabot: “aquest pao si que n’ha sabut de viure, sempre amb l’esquena ben dreta”. Quan era petit, li havia sentit dir a l’àvia amb un deix de respecte, en canvi el pare més d’una vegada en referir-se als que anaven amb l’esquena dreta, em feia la sensació que ho deia amb un to indefinit entre el fàstic, la nosa o l'enveja. D’entrada, jo no tenia ni idea de què significava això d’anar amb l’esquena dreta, i fins i tot ho vaig arribar a relacionar amb aquell altre jeroglífic de l’home que tenia “tants de nassos com dies té l’any”; però a còpia de repetir-ho vaig entendre que parlava, en general, de la gent que no suava la cansalada per guanyar-se la vida, com li tocava fer a ell pujant i baixant bastides. Al pare, decididament, no li agradaven els que anaven pel món amb l’esquena dreta, i sempre va mirar-se’ls de cua d'ull perquè li semblava que vivien sense donar ni cop, mol més bé que no pas els que, com ell, pencaven de sol a sol. Quan m’he fet gran m'he trobat arrenglerat amb els de l’esquena dreta, tal com els entenien els de la generació del pare, però passant angúnies per arribar a fi de mes, tot i no decantar-me-la gens ni mica. Aleshores vaig  comprendre que hi deu haver moltes frases fetes que s’haurien d’examinar amb lupa, ja que estan passades de moda i és injust tirar-ne cada dos per tres un tros a l'olla per fer-la bullir. Avui en dia repapiejaria qui només considerés honrats i dignes de dir-se treballadors els que doblen l'espinada al rengle i, en canvi, tingués per res els que penquen amb l’esquena dreta, al·legant que són uns paràsits que no poden ni anomenar-se treballadors, ja que viuen a l’esquena dels que sí treballen de veritat. Potser, doncs, l’expressió pejorativa “anar amb l’esquena dreta” s’hauria de limitar als autèntics paràsits de la societat: els que viuen d’especular, de vegetar traient el suc a les rendes patrimonials familiars o els que han après a sobreviure en aquesta selva aprofitant-se’n de les flaqueses, de la solidaritat desinteressada dels voluntaris i, a vegades, també de la mala consciència de gent que fent almoina volen fer-se perdonar els pecats.

PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL?

No em sorprèn del tot que a les darreres hores, personatges polítics de segona fila s’hagin despenjat aigualint el vi que uns altres personatges - aquests sí de primera fila i de la seva pròpia corda - havien abocat generosament al porró posat a disposició de tothom que vulgui fer un traguet per entretenir el temps d’espera i mantenir la moral alta. Les invitacions a passar-se per l’arc del triomf les sentències del Constitucional que no agradin, especialment les referides a la consulta del 9-N, havien pujat de to després del relaxament de les vacances, i eren reproduïdes a la xarxa pels incondicionals més de la ceba a velocitat de creuer, i pels comentaris que se sentien molta gent s’apuntava a gust a la gresca de desobeir. A mi, francament, mai m’ha fet gràcia això de fer entrar els claus per la cabota i ho fet constar a tremuja, perquè la història està farcida d’exemples d’experiments d’aquesta mena que han acabat com el rosari de l’aurora o pitjor. Curiosament, els pocs casos emblemàtics de desobediència civil que han reeixit arreu, sempre estigueren liderats no per gent de la flamarada sinó per persones amb una forta empenta i carisma personals, quina primera preocupació fou sempre que els seus seguidors no confonguessin mai la gimnàstica amb la magnèsia i que una cosa és la resistència i una altra de ben diferent la desobediència, la qual en tot cas hauria d’estar supeditada a la primera, com una més de les formes possibles de resistir.  A la meva manera de veure, doncs, amb l’ambigüitat – que si fos calculada encara m'emprenyaria més – no s’hi pot jugar en una qüestió tan delicada, perquè hi ha gent que sempre està disposada a tirar pel dret, i quan el carro s’empeny pel pedregar, aturar-lo sol ser mol difícil. Recordo quan els pactes de la Montcloa van comprometre Camacho i Redondo a fer la farina blana i amb les seves proclames no posar pals a la roda del rodatge de la transició, com les primeres manifestacions dels obrers demanaven el cap d’uns líders sindicals que fins a la vigília de l’històric acord incitaven les seves bases amb paraules enceses a la ruptura democràtica. Amb aquesta reflexió només dic que, sobretot quan hi ha tant de nerviosisme i tensió a l’ambient, cal anar en compte amb les alegries verbals perquè els aplaudiments d’avui és poden tornar cops de pedra demà. Pensem-hi una mica: la resistència assenyada es cuina a base d’un bon xup-xup de  paciència, de prudència i d’astúcia; en canvi la desobediència es un plat ràpid quin ingredient principal sol ser el rampell i la pressa. I la pressa sempre ha sigut una pèssima consellera de la política. En qualsevol cas, si penseu que pixo fora de test perdoneu les molèsties i deixem-ho córrer.   

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (2) - SOBRE LA SACARINA

M’estava prenent un tallat repassant les notícies del dia abans, i a la taula del costat es va produir un curiós monòleg del client amb l’amo del bar, que no vaig poder estar-me de xafardejar: “I ara que m’hi tinc de fotre, Joan, a aquest suc de mitjons? Ja no sé quant de temps fa que vaig canviar el sucre per la sacarina pensant que prevenia la diabetis, i malgrat vaig acabar prenent-me una pastilleta com mig món, perquè en una analítica vaig donar una mica més alt que el nivell de referència, no vaig perdre-li la confiança a la merda de sacarina, pensant que sense ella potser encara hauria sigut pitjor... Per cert, una altra cosa aquesta dels nivells de referència: en vint i pico d’anys els han retocat tres o quatre vegades i sempre a la baixa. És com si els metges volguessin collar-te cada cop més i amb l’excusa de que siguis el més sà del cementiri, acabaven prohibint-te tot el que t’agrada. Es veu que només fa mal allò que t’agrada, quines penques que tenen! Jo, la veritat, la dona m’hi ha d’arrossegar al consultori des que he traspassat l’edat del “si no fos”, i d’ençà que el metge de tota la vida me’l varen canviar per una set-ciències d’aquestes que no te’n deixen passar ni una amb careta de no haver trencat mai cap plat, he acabat fent cas només a un lema que vaig trobar escrit en una ceràmica de la Bisbal, la qual he penjat com si fos un verset de la bíblia al frontispici de la cuina de casa: “He decidit fer el que m`agrada, perquè és bo per la salut”... Ja ho veus, Joan, si no et plantes acabaries boig. Des que era jove ja n’he vist de tots colors. Per exemple, abans el peix blau ni tastar-lo, i ara resulta que és tan bo pel colesterol i per altres tonteries.  A mi i a la meva germana ens varen pujar berenant cada dia una llesca de pa sucat amb vi i sucre, i ben sans que estem tots dos. Però ara si un dia li’n vull donar a la meva neta, la meva nora em fot tota la cavalleria per sobre perquè es veu que és pecat que els nens tastin el vi... Redéu com s’ha embolicat la troca amb això del menjar sà. Què hi ha més sà que allò que et ve de gust? Que m’ho expliquin, aquests que són tan llestos!  Jo les coses, francament, les tinc molt clares: no t’estiguis de res, sense abusar-ne. Passa igual que amb aquesta obsessió moderna pels diners, per tenir-ne més per poder gastar-ne més. Abans, amb la meitat del que tenim avui, vivíem com uns reis. Mira, no és per dir-ho, però al rebedor de casa hi tinc una altra rajola, aquesta vegada comprada per la dona, que expressa com tots dos entenem la felicitat: “Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, només el suficient per viure bé”. No crec passar-me de pretensions, oi que no? Doncs, ja ho veus Joan, ara fins i tot amb la sacarina s’han de ficar. Ja t’ho dic des d’ara: a mi la sacarina no te la descuidis mai; si amb sacarina he viscut fins ara no em vindrà d’unes quantes més...”  

ESCÒCIA: HE PERDUT L'APOSTA, PERÒ HE ENCERTAT EL DIAGNÒSTIC

Efectivament, els escocesos m’han fet perdre l’aposta pel SI, però em temo que els britànics no sabran administrar una victòria indiscutible i per més diferència de la prevista del NO. Aquell oro i el moro promès a darrera hora i a la desesperada per un Cameron acollonit, no sé si sota l’eufòria d’una amorrada històrica de les pretensions independentistes ho complirà o se’n desdirà. Ja hi ha un precedent preocupant d’incompliment d’aquesta mena: quan Quebec va rebutjar la independència després de deixar-se temptar pels cants de sirena d’Ottawa, a l’hora de la veritat les concessions compromeses es varen quedar a l’aigüera. Tal com deia ahir, que en Cameron potser també hagués preferit el triomf ajustat del SI, ara li tocarà pagar la penyora sense que se li revolucionin els altres territoris gelosos de les seves prerrogatives autonòmiques. I, francament, ho té tan pelut que no  és cap disbarat especular, sobretot després d’embravir-se per un resultat que no s’esperava, que s’afanyarà a tirar aigua al vi. D’altra banda, encara que de ben segur no es voldrà reconèixer obertament, la trompada sense pal•liatius que s’han fotut els independentistes escocesos - els referèndums convocats des del poder són per guanyar-los, no per fer el ridícul - representa una galleda d’aigua freda pel procés català. I d’aquesta ensopegada se n’hauria, a la meva manera de veure, fer-ne des de Catalunya dues lectures imprescindibles per a no ensopegar en la mateixa pedra: la primera, que no es pot sobrevalorar - en funció de la participació en unes manifestacions èpiques - l’autèntica dimensió dels vots favorables a la independència que es decantarien a les urnes en un referèndum i, en segon lloc, que en vistes de l’experiència escocesa - tan endreçada democràticament parlant - una secessió forçada unilateralment no té cap recorregut a Europa i, per tant, cal que se la treguin del cap els que la defensen, perquè amb propostes radicals impossibles podem acabar prenent mal. També els espanyols, atrinxerats darrera la negativa sistemàtica a que s’expressi a través de les urnes si el sentiment sobiranista és majoritari o no en la societat catalana, haurien de perdre la por a una consulta tan democràtica com aquesta, i valorar el fet que el NO és una opció que pot guanyar com a Escòcia si se sap defensar amb intel•ligència. Finalment, els uns i els altres potser, també, haurien de rumiar sobre una conclusió indiscutible de l’experiència escocesa: que als ciutadans no els satisfeia la formula del caixa o faixa, sinó que en una tercera via s’hi sentien més còmodes. I quan els representants dels tres grans partits britànics varen proposar-la amb ets i uts als escocesos a tres dies de la votació, aquests malgrat el mal gust d’un suborn descarat, s’hi han arrapat tapant-se el nas. No obstant en públic no es fan confessions d’aquesta mena, en privat m’atreviria a assegurar que tots els partits polítics de l’arc parlamentari no poden desmentir que si sobre la taula del dret a decidir hi hagués una tercera via en oferta, aquesta opció acapararia l’interès de la majoria dels electors. No cal perdre-ho de vista.           

APOSTO PEL SI A ESCÒCIA, I EN CAMERON TAMBÉ

No sé a quan estan les apostes dels britànics sobre el resultat del referèndum a Escòcia, però jo pronostico una victòria del SÍ, i penso que, a hores d’ara, en Cameron també la desitja. En cas contrari, no li arrendo els maldecaps a l’actual govern del Regne Unit i a tots els que li vinguin al darrera, perquè per tot arreu li creixeran els nans envejosos dels privilegis promesos solemnement als escocesos perquè no escantonessin la sagrada unitat política de la illa anglesa. Malgrat des d’aquí posem en Cameron pels núvols com exemple de demòcrata - sobretot per contrast amb el nostre viatjant de gra cuit que a tot diu que no -, hem de reconèixer que el seu comportament les darreres dues setmanes no ha sigut el d’un estadista, sinó que més aviat s'assembla al d’una vulgar peixatera saldant les existències. Francament, anar al darrera dels escocesos oferint-los l’oro i el moro - que els hi havien dit que es pintessin a l’oli fins fa quatre dies- perquè no trenquessin peres, no es pot posar com exemple d’una conducta ètica ni gloriosa. Un regateig tan a la desesperada, ni des de la política és pot justificar, ja que en el fons aquesta estratègia histèrica es basa en despullar un sant per vestir-ne un altre. El país de Gales, la Bretanya i, sobretot, l’Ulster, l’endemà mateix d’una victòria del NO es posaran a la cua a la finestreta de les rebaixes, i una sangonera autonòmica d’aquesta mena, semblant al nostre pervers i tarradellista "cafè per a tothom", no se la poden permetre els anglesos ni farts de vi. Per tant, aposto pel SÍ perquè espero que els ciris que en Cameron i companyia deuen haver encès a l’altar de santa Rita faran el seu efecte, ja que si els subornats escocesos acabessin creient-se les promeses dels xarlatans potser el pobre primer ministre es veurà en un bull a l’hora de complir les seves "xarlatanades" precipitades. I a nosaltres, què us he d'explicar, també ens convé que guanyi el SÍ, perquè serà el precedent que Europa haurà de resoldre adequadament, i en el qual ens podrem emmirallar i desembrossar el camí. Per tant, potser que ens afegim a l’acollonit Cameron i encenem un ciri a santa Rita en un dia tan assenyalat. Al nostre domèstic viatjant de gra cuit no li farà cap gràcia, raó de més per reafirmar l'aposta. Sigueu feliços, doncs, i no us passeu el dia rosegant-vos els punys: el que tingui de ser, serà. I demà serà un altre dia.

LA DISTÀNCIA MÉS CURTA ENTRE DOS PUNTS ÉS LA LÍNIA RECTA

Però a vegades hom se n’oblida d’un principi tan elemental, i es trenca el cap especulant dotzenes de dreceres o de giragonses possibles en la teoria, però que en la pràctica no porten enlloc. Ara mateix, amb la qüestió de la consulta-referèndum a la cantonada, resulta que hom es fa mala sang i s’escalfa el cap amb tot el repertori d’entrebancs amb que el govern central li barra el pas, en comptes de sentir-se orgullós de com tota la gent compromesa en aconseguir que el poble pugui decidir sobre una qüestió tan important com és si el sentiment, expressat amb vehemència aclaparadora al carrer per una majoria de ciutadans, de convertir-se en una nació sobirana té recorregut. Em sorprèn, doncs, que es perdi el temps rumiant i repetint la cançó enfadosa que pinten bastos, planyent-se per la desgràcia de tenir  de veure-se-les amb uns governants espanyols autistes i ressentits, enlloc de passar-ne olímpicament de fatxendes, menyspreadors i amenaçadors, ja que no només tenim la raó i el dret d’anar a votar sinó que, a més a més, el traçat cap a la meta va en línia recta ben traçada. Per guanyar, en tots els capítols de la vida, s’ha d’estar convençut de tenir a les mans una bona basa. Qui titubeja acaba perdent-se pel camí i no arriba mai a destí. I si per cas hi arriba fa salat, quan ja només queden les engrunes del premi que perseguia. Quan es va dibuixar el full de ruta cap a les urnes que tenen d’aclarir, d’una vegada per totes, del peu que calcem els ciutadans de Catalunya, i si el sobiranisme és un sentiment compartit per la majoria, la línia que porta a la consulta és tan recta que sembla impossible perdre’s pels revolts del camí. Res no s’ha modificat del projecte inicial, per tant si no es fa marrada o marxa enrere ningú es pot perdre. És cert que cada dia se senten moltes bajanades des del bàndol dels entossudits en que no assolim la meta cobejada, i ahir mateix tot un ministre d’assumptes exteriors – vaja quina xorrada! - no ha descartat arrabassar-li per la força de la llei de l’embut la llicència autonòmica a la Generalitat. A la meva manera de veure, alguns parlen perquè tenen boca, ja que si tinguessin un dit de seny i de decència s’ho pensarien dues vegades abans de dir ximpleries, posar-se de peus a la galleda o jugar amb mistos. Em costa de creure que un ministre que sembla el déu de Bagà ignori que planteja quelcom inconstitucional pels quatre cantons. En canvi, renovar els quatre partits que donen suport al dret a decidir. l’acord de caminar colze contra colze fins al final del camí com un equip ben avingut, és la millor notícia que se n’ha tret del debat parlamentari de l’estat de la nació. Esperem que la proposta sigui sincera i que serveixi per desemboirar les cabòries d’una ciutadania massa sacsejada per tanta tertúlia histèrica, i que pugui expressar sense por ni anatemes, a través de les urnes, les seves conviccions democràtiques. Només després del recompte dels vots sabrem amb certesa com pensen els catalans i, finalment, si s'escau, podrem posar fil a l’agulla per enllestir el tram final cap a la sobirania. Francament, anant pel dret es com s’arriba abans allà on es vol anar.